Examens quasi acabats, però sense deixar de pensar (encara) en que fa poc més de mitg any va acabar una part important de la meua (nostra?) vida.
Per sort, al mitg (1/2 = 0.5) de tot aquest temps hem pogut gaudir d'una visita especial, més de tres mil (3000) kilómetres de distància és van transformar en uns pocs metres per a continuar amb la vida que vam deixar en coma.
Em va alegrar saber que tot allò que vam deixar amb la neu de Hämeenlinna ens haviem encarregat de conservar-ho per a que, al juntar-mos tot seguira igual, sense la més mínima diferència i tenint-mos la mateixa confiança que en aquells moments. Pot ser van faltar dies de relax, de no fer res, de seure al costat de la cuïna mirant com s'amagava el sol amb olor de canella, mirant videos absurds o pensant quina seria la nostra pròxima delícia culinària feta amb ingredients de dubtosa qualitat.
No hi havia temps per a fer-ho tot, per a introduir-la en la més profunda cultura del nostre no-dia-a-dia, d'ideologies, de gastronomia i d'esbarjo (m'encante esta paraula), de vivències i de gents extranyes que ens envolten.
Per això, mentre m'allunyava de la seua presència a l'estació del Nord pensava: 'Ha sigut perfecte', 'S'ha de repetir'... però també '
i ara, què?'.
Què se supose que passe una volta ja ens hem vist?
Si ja no compartim les hores de forma continua?
Si només hem de reunir-nos per uns dies?
Si ja no podem eixir de casa sabent que a la porta del costat hi ha algú?
Si ja no puc fer els dinars en companyia?
Si ja no puc traslladar el meu menjar i repartir-lo per diferents estanteries?
Ara què?
Res més?
Només trobar-mos, gaudir-mos i dir-nos una i altra volta Adèu?
On he signat jo això?
