El Sol va decidir que les cinc (5) del matí era una hora més que raonable per a anar assomant-se per darrere dels arbres que se vien des de la nostra finestra, i amb una batalla perduda per les cortines vaig notar com la llum m'arribava de sobte als ulls.
Les parets blanques ens donaven el bon dia i anavem a provar el desdejuni, res d'especial i dos (2) euros (2€) me va pareixer una xifra que no anava a aprofitar, aquell dia sabia que era l'ultim que anava a esmorzar a la cafeteria.
Tornem a casa i intente estudiar, entre tímides converses amb el nou habitant de la meua vida, acabem els dos en el sofà del menjador, parlant sobre parlar mentre jo secretament anava aprenent paraules i expresions que m'agradaven.
Va sonar el timbre de la porta... ah, tenim timbre, i apareix aquell personatge baixet, de pèls tenyits i amb veu dolça que ens diu si anem a dinar.
eren les onze (11).
dinar.
ja.
Si no hi ha més remei...
divendres, 28 d’agost del 2009
dijous, 27 d’agost del 2009
FALS BALTASSAR
Era ja quasi de nit (això me fa pensar que en aquestos moments fa un any estava acabant de posar tota la roba dins l'armari d'una casa colors blanc i fusta) quan la porta del B4 (quatre) del set (7) de Taloustie tornava a obrir-se.
Tres (3) nois aplegaven i, per sort, no eren anglesos (després de la fracassada comunicació que havia intentat mantindre amb Rob); venien des d'Holanda i carregaven unes maletes enormes. Ells serien els companys de pis de dalt, només fia unes hores que xafavem terra finesa i erem quasi tots els companys de pis ja junts.
D'ell no vaig aconseguir entendre el nom (i molt menys com s'escribia) però la seua bossa negra que hagués pogut contindre un cadaver d'un humà adult tenia una etiqueta on posava vint-i-set (27), la qual cosa me va fer pensar que segurament li feia falta ajuda per a pujar al pis de dalt (i de pas, jo també mirava com estaven les coses per allà).
A partir d'ahí vam compartir molts moments de classe i d'esbarjo (mmm esbarjo) i em va declarar 'animal de companyia'.
Tres (3) nois aplegaven i, per sort, no eren anglesos (després de la fracassada comunicació que havia intentat mantindre amb Rob); venien des d'Holanda i carregaven unes maletes enormes. Ells serien els companys de pis de dalt, només fia unes hores que xafavem terra finesa i erem quasi tots els companys de pis ja junts.
D'ell no vaig aconseguir entendre el nom (i molt menys com s'escribia) però la seua bossa negra que hagués pogut contindre un cadaver d'un humà adult tenia una etiqueta on posava vint-i-set (27), la qual cosa me va fer pensar que segurament li feia falta ajuda per a pujar al pis de dalt (i de pas, jo també mirava com estaven les coses per allà).
A partir d'ahí vam compartir molts moments de classe i d'esbarjo (mmm esbarjo) i em va declarar 'animal de companyia'.
L'últim que vaig rebre d'ell,
un dolç amb imitació de rei
i de mag.
un dolç amb imitació de rei
i de mag.
20' ABANS
Sabia ja que estaria per ací, però no sabia que anava a ser tan ràpid.
Mai ho he contat ací però és una història que m'encante:
Perduts pel mitg del bosc, la més extrema bogeria es va apoderar de la nostra presència corpòria (pot ser per a obviar l'ombra que ens perseguia i de la qual encara no ens haviem cansat) a mesura que anavem fent contacte amb el país.
Però no tot anava a ser un joc de satèl·lits, capes, punts, linies i polígons; el ritual de l'educació anava a pausars-e per uns dies per a donar pas al més excel·lent i cuidat esdeveniment de l'universitat de HAMK (Hämeen ammattikorkeakoulu): l'EVO JAMBOREE, tot un desplegament de mitjans terrestres aparentment sense limitació econòmica envoltats de pins, abets i birches.
Allò seria també la fi (provisional) de la meua estada a la reserva, tornava amb la gent que vaig coneixer i de la qual tenia constància que encara me recordaven, però faltava un dels vint-i-sis (26) que no havia conegut encara que compartiem país, comunitat, universitat, estudis, assignatures i... classe... I això perturbava la meua jove ment (més si cap): Algú que se supose que veig tots els dies, que no havia vist mai, i que ni tan sols tenia constància de que el seu nom existira...
L'Evo Jamboree va resultar ser tot un èxit a l'estil finés: bosc + llacs + jocs + SILENCI, tot molt 'castizo' i a una velocitat que enervava el meu èsser i que l'impedia plasmar en una pantalla de poques polzades tot allò que girava al meu voltant.
Ningú dels meus nous amics anava a vindre, però algú coneixeria, així que cada volta que ens creuavem per estrets camins delimitats per molsa mirava els pàlids rostros de la gent. De sobte vaig vore a aquella noia que, ja el primer dia em va cridar l'atenció: per ser finesa i estar més morena que jo, per dir-me les normes del campus i al moment, veure com ella mateixa les violava. Però no hi havia temps per a parlar, estavem a punt d'aconseguir... alguna cosa que segurament debia de ser important (i que mai vam trobar, pel que pareix), així que li vaig regalar un somriure i un enèrgic HI!
- Hi Óscar!
Em va imitar però vam seguir caminant en direccions oposades. I al moment (uns pocs segons, però uns quants metres) vaig sentir el meu nom des d'una veu diferent (o la tal tutor li havia donat als puros, caliqueños i carajillo de repent)
- Óscar? Óscar!
Però tot un bosc ens separava ja, no hi havia temps que perdre, així que vam deixar les presentacions en la terra humida per a arreplegar-les a l'ora de sopar, les quatre (4) de la tarda (16).
Mai ho he contat ací però és una història que m'encante:
Perduts pel mitg del bosc, la més extrema bogeria es va apoderar de la nostra presència corpòria (pot ser per a obviar l'ombra que ens perseguia i de la qual encara no ens haviem cansat) a mesura que anavem fent contacte amb el país.
Però no tot anava a ser un joc de satèl·lits, capes, punts, linies i polígons; el ritual de l'educació anava a pausars-e per uns dies per a donar pas al més excel·lent i cuidat esdeveniment de l'universitat de HAMK (Hämeen ammattikorkeakoulu): l'EVO JAMBOREE, tot un desplegament de mitjans terrestres aparentment sense limitació econòmica envoltats de pins, abets i birches.
Allò seria també la fi (provisional) de la meua estada a la reserva, tornava amb la gent que vaig coneixer i de la qual tenia constància que encara me recordaven, però faltava un dels vint-i-sis (26) que no havia conegut encara que compartiem país, comunitat, universitat, estudis, assignatures i... classe... I això perturbava la meua jove ment (més si cap): Algú que se supose que veig tots els dies, que no havia vist mai, i que ni tan sols tenia constància de que el seu nom existira...
L'Evo Jamboree va resultar ser tot un èxit a l'estil finés: bosc + llacs + jocs + SILENCI, tot molt 'castizo' i a una velocitat que enervava el meu èsser i que l'impedia plasmar en una pantalla de poques polzades tot allò que girava al meu voltant.
Ningú dels meus nous amics anava a vindre, però algú coneixeria, així que cada volta que ens creuavem per estrets camins delimitats per molsa mirava els pàlids rostros de la gent. De sobte vaig vore a aquella noia que, ja el primer dia em va cridar l'atenció: per ser finesa i estar més morena que jo, per dir-me les normes del campus i al moment, veure com ella mateixa les violava. Però no hi havia temps per a parlar, estavem a punt d'aconseguir... alguna cosa que segurament debia de ser important (i que mai vam trobar, pel que pareix), així que li vaig regalar un somriure i un enèrgic HI!
- Hi Óscar!
Em va imitar però vam seguir caminant en direccions oposades. I al moment (uns pocs segons, però uns quants metres) vaig sentir el meu nom des d'una veu diferent (o la tal tutor li havia donat als puros, caliqueños i carajillo de repent)
- Óscar? Óscar!
Però tot un bosc ens separava ja, no hi havia temps que perdre, així que vam deixar les presentacions en la terra humida per a arreplegar-les a l'ora de sopar, les quatre (4) de la tarda (16).
SALUTE!
La resposta no s'ha fet esperar.
Encara me'n recordo de quan la vaig coneixer, caminant per la vora dels xipresos anant a Toimisto (Dèu-sap-per-a-què) un dels primers dies:
- So... You're from Spain
- Yes
- And your parents... too
- Yes
- ...
- ...
- ...
- Don't I seem it?
- ... No
I així fins compratir viatges, cel i terra (més terra que cel).
Encara me'n recordo de quan la vaig coneixer, caminant per la vora dels xipresos anant a Toimisto (Dèu-sap-per-a-què) un dels primers dies:
- So... You're from Spain
- Yes
- And your parents... too
- Yes
- ...
- ...
- ...
- Don't I seem it?
- ... No
I així fins compratir viatges, cel i terra (més terra que cel).
Time flys, unbelivable!!!
UN ANY EN BLANC I NEGRE
... i quí anava a dir que començarien de la forma més s(x)imple del mòn:
27/08/2008
I arrived to Barcelona's airport wearing a snow-coat, jumper, scarf... in a mediterranean sunny day... That was horrible, I said bye to my mum and I was led only by the indications of one of my future tutors in Finland.
As the plane was landing I thought about the Erasmus for the first time: What are you doing in Finland? What in the hell have you lost there?! But I didn't want to find an answer, I was there, so it was too late to think about leaving Spain.
The bus drove me to Hämeenlinna... I got off the bus and a girl younger than me came to where I was and asked me:
- Are you going to Lepaa?
- [YES! i'VE CROSSED eUROPE AND iM NOT LOST!]
But, this girl couldn't be Pauliina, she sent me an e-mail some days ago and I answered her like if she were 50 years old... Oh... It really doesn't matter...
- THese are Antti, another tutor, and Rob, an Erasmus student.
- ... [Oh, just try to remember all the names.. don't be lazy, you have to see them everyday during the next four months, it's just an small effort...]
- We have to wait for another guy, but as it's raining, better to go to a café
- ... [Pauliina, Antti, and Rob... Antti? Is that a name? Pauliina, Antti and Rob...]
- This is a good place
- ... [Pauliina, Antti.. Oh! FUCK! Oh!, Rob, yes.. Paulinna, Antti and Rob]
- Let's take a coffee
- ... [Oh, I only can understand Capuccino in the list... Pauliinna, Antt3.20€ FOR A CAPUCCINO??!!!]
Capuccino, please
- We can sit here
- ... [Perfect, now I have three new names and 3.20€ less... how have you done it, Óscar? How have you spent 4€ in a coffee?]
- This other guy who's coming is from Italy, his name's Daniele
- ... [More names? I think I've paid 3.20€ to relax and not think in nothing... Pauliina, Antti and Rob]
-¨Óscar, Do you know these other Spanish people in the list?
- ... [Oh, I almost cannot understand what you're saying... Pauliina, do you think now I will recognise somebody in a 30 names list?]
Well, I'm supposed to know this guy, Jordi, we are in the same class, but I've never seen him... [This is not the best starting] He will arrive in some days
- How do you pronounce his name?
- [Which name? Pauliina, Antti or Rob... Oh!] Jordi, it's not a spanish name
- We have to wait for this guy some more minuts, Oh, the bus is there, better to go there and bring him here
- Guys, this is Daniele, Daniele, these are Pauliina, Rob & Óscar
- ... [Perfect, now five names... Pauliina, Antti, Rob, Daniele and Óscar... WAIT! I know the last one]
P.D.: I sí, m'odie per no actualitzar tant com deuria
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
