I jo, més
divendres, 18 de setembre del 2009
divendres, 4 de setembre del 2009
A LA PANTOJA
Faig un parèntesi en la meua vida a Evo per a recordar una altra escapada, més lluny de Lepaa, fins a Karelia del Sud.
Vam arribar allà amb la primera neu, quan vaig eixir de casa amb el pijama, només les faroles il·luminaven el carrer i feien aquell efecte que m'agradava amb les branques dels arbres, dibuixant un cercle d'ombra per la vegetació.
Tot estava (o estaria, quan hi hagués més llum) blanc i un somriure em va omplir el rostre, la meva xancla va xafar el terra fred i es va enfonsar fins a cobrir-me el peu, no m'ho podia creure, hi havien uns quants centímetres de neu i vaig dissenyar a gran velocitat el protocol a seguir:
- Correr, a avisar a la gent que, abans de les set (7) del matí estigués desperta
- Tornar a casa
- Posar-me les botes (encara que anara en pijama)
- Agafar la càmera de fotos
- Fer totes les fotos possibles en els 20 metres de trajecte.
El dia no hagués pogut començar millor, encara que en preses i amb pena per haver d'abandonar una nova Lepaa, blanca i més tranquila si cap, vam arribar a la Rautatiasema de Hämeenlinna, vam menjar una deliciosa pulla de la cafeteria a la qual també menjariem dies després i més fotografies.
El viatge en tren era llarg, però la finestra ens retransmitia tot el que passava fora i ens divertiem repetint els extranys noms de les ciutats entretenint els aborrits passatgers. Un dinar fet de lo millor de la terreta i vam arribar a Joensuu.
Vam esperar una estona fins que una bicicleta amb un fardell menut i de color roig damunt va apareixer sobre el relliscos sòl de la ciutat, i una volta en el centre ens vam trobar amb l'altra peça de la UV, també sobre rodes, i tampoc motoritzada.
La sensació que teniem la familia no podia ser millor, una ciutat més animada de lo que estavem acostumats, neu per tot arreu i una companyia més que bona.
I per a sopar,
Vam arribar allà amb la primera neu, quan vaig eixir de casa amb el pijama, només les faroles il·luminaven el carrer i feien aquell efecte que m'agradava amb les branques dels arbres, dibuixant un cercle d'ombra per la vegetació.
Tot estava (o estaria, quan hi hagués més llum) blanc i un somriure em va omplir el rostre, la meva xancla va xafar el terra fred i es va enfonsar fins a cobrir-me el peu, no m'ho podia creure, hi havien uns quants centímetres de neu i vaig dissenyar a gran velocitat el protocol a seguir:
- Correr, a avisar a la gent que, abans de les set (7) del matí estigués desperta
- Tornar a casa
- Posar-me les botes (encara que anara en pijama)
- Agafar la càmera de fotos
- Fer totes les fotos possibles en els 20 metres de trajecte.
El dia no hagués pogut començar millor, encara que en preses i amb pena per haver d'abandonar una nova Lepaa, blanca i més tranquila si cap, vam arribar a la Rautatiasema de Hämeenlinna, vam menjar una deliciosa pulla de la cafeteria a la qual també menjariem dies després i més fotografies.
El viatge en tren era llarg, però la finestra ens retransmitia tot el que passava fora i ens divertiem repetint els extranys noms de les ciutats entretenint els aborrits passatgers. Un dinar fet de lo millor de la terreta i vam arribar a Joensuu.
Vam esperar una estona fins que una bicicleta amb un fardell menut i de color roig damunt va apareixer sobre el relliscos sòl de la ciutat, i una volta en el centre ens vam trobar amb l'altra peça de la UV, també sobre rodes, i tampoc motoritzada.
La sensació que teniem la familia no podia ser millor, una ciutat més animada de lo que estavem acostumats, neu per tot arreu i una companyia més que bona.
I per a sopar,
Pollastre
Ceba
PataQUes
Champinyons
Ceba
PataQUes
Champinyons
I amor, por qué no decirlo.
De nou me van aconvidar,
esta volta no estavem (estarem) tant lluny,
però hi ha coses que no canvien.
De nou me van aconvidar,
esta volta no estavem (estarem) tant lluny,
però hi ha coses que no canvien.
Ni el menú.
dimarts, 1 de setembre del 2009
INTO THE WILD
Fa un any...
A estes hores ja m'havia despertat, havia gaudit de la confiança finesa per part d'una profesora i m'havia espantat per comprobar que allò que havia anat a aprendre a la tranquila Lepaa no era el que havia pensat des d'un principi.
No passe res, encara que els primers dies ací no han sigut com m'hagués agradat (un exàmen de microbiologia no és moco de pavo) i no havia acabat de coneixer a tots els nous companys me'n anava, amb pena de no poder estar junt amb ells, encara que per altra part no tenia por d'anar-me'n a l'altre costat de Hämeenlinna.
Vaig anar amb els tutors a la ciutat i em van ajudar a agafar el meu autobús (i a fer-me el carnet d'estudiant, un cinquanta (50) per cent (50%) de descompte no s'ha de desaprofitar) i a començar una nova part de l'Erasmus al bosc d'Evo.
No hi havia massa gent damunt de l'autobús, però allà estava jo, escoltant de tant en tant l'apagada veu d'ultratumba del conductor i sorprenent-me perque els xiquets que tornaven d'escola no feien la meitat (1/2) del soroll que haurien fet a casa.
L'autobús s'anava buidant de gent.
Als costats de la carretera un bosc tupit només em deixava veure les tres primeres files d'arbres.
L'autobús s'anava buidant de gent.
De tant en tant, paravem per a que algú baixara al mitg de res.
L'autobús s'anava buidant.
Finalment, dins l'autobús quedem l'home i jo, i confiava en que no s'hagués oblidat de mi.
Havia intentat cridar a la població evense però els resultats havien sigut infructuosos, encara així no tenia por, no sé per què sabia que tot anava a eixir bé. De sobte, l'autobús va parar davant de dos edificis però encara així, al mitg del bosc, entre llacs. El senyor autobusser me baixe la maleta amb les seus guants de pell i allà estic...
Finalment aconseguixo contactar amb els que confiava que m'esperaren, allà estaven, sense esperar-me, però fent res.
Abraç i... oh... hola...
Tot un edifici i tot un bosc podia donar molt de joc.
Tot un edifici i tot un bosc va donar molt de joc.
A estes hores ja m'havia despertat, havia gaudit de la confiança finesa per part d'una profesora i m'havia espantat per comprobar que allò que havia anat a aprendre a la tranquila Lepaa no era el que havia pensat des d'un principi.
No passe res, encara que els primers dies ací no han sigut com m'hagués agradat (un exàmen de microbiologia no és moco de pavo) i no havia acabat de coneixer a tots els nous companys me'n anava, amb pena de no poder estar junt amb ells, encara que per altra part no tenia por d'anar-me'n a l'altre costat de Hämeenlinna.
Vaig anar amb els tutors a la ciutat i em van ajudar a agafar el meu autobús (i a fer-me el carnet d'estudiant, un cinquanta (50) per cent (50%) de descompte no s'ha de desaprofitar) i a començar una nova part de l'Erasmus al bosc d'Evo.
No hi havia massa gent damunt de l'autobús, però allà estava jo, escoltant de tant en tant l'apagada veu d'ultratumba del conductor i sorprenent-me perque els xiquets que tornaven d'escola no feien la meitat (1/2) del soroll que haurien fet a casa.
L'autobús s'anava buidant de gent.
Als costats de la carretera un bosc tupit només em deixava veure les tres primeres files d'arbres.
L'autobús s'anava buidant de gent.
De tant en tant, paravem per a que algú baixara al mitg de res.
L'autobús s'anava buidant.
Finalment, dins l'autobús quedem l'home i jo, i confiava en que no s'hagués oblidat de mi.
Havia intentat cridar a la població evense però els resultats havien sigut infructuosos, encara així no tenia por, no sé per què sabia que tot anava a eixir bé. De sobte, l'autobús va parar davant de dos edificis però encara així, al mitg del bosc, entre llacs. El senyor autobusser me baixe la maleta amb les seus guants de pell i allà estic...
Finalment aconseguixo contactar amb els que confiava que m'esperaren, allà estaven, sense esperar-me, però fent res.
Abraç i... oh... hola...
Tot un edifici i tot un bosc podia donar molt de joc.
Tot un edifici i tot un bosc va donar molt de joc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
