INTO THE WILD

Fa un any...

A estes hores ja m'havia despertat, havia gaudit de la confiança finesa per part d'una profesora i m'havia espantat per comprobar que allò que havia anat a aprendre a la tranquila Lepaa no era el que havia pensat des d'un principi.
No passe res, encara que els primers dies ací no han sigut com m'hagués agradat (un exàmen de microbiologia no és moco de pavo) i no havia acabat de coneixer a tots els nous companys me'n anava, amb pena de no poder estar junt amb ells, encara que per altra part no tenia por d'anar-me'n a l'altre costat de Hämeenlinna.

Vaig anar amb els tutors a la ciutat i em van ajudar a agafar el meu autobús (i a fer-me el carnet d'estudiant, un cinquanta (50) per cent (50%) de descompte no s'ha de desaprofitar) i a començar una nova part de l'Erasmus al bosc d'Evo.
No hi havia massa gent damunt de l'autobús, però allà estava jo, escoltant de tant en tant l'apagada veu d'ultratumba del conductor i sorprenent-me perque els xiquets que tornaven d'escola no feien la meitat (1/2) del soroll que haurien fet a casa.

L'autobús s'anava buidant de gent.

Als costats de la carretera un bosc tupit només em deixava veure les tres primeres files d'arbres.

L'autobús s'anava buidant de gent.

De tant en tant, paravem per a que algú baixara al mitg de res.

L'autobús s'anava buidant.

Finalment, dins l'autobús quedem l'home i jo, i confiava en que no s'hagués oblidat de mi.

Havia intentat cridar a la població evense però els resultats havien sigut infructuosos, encara així no tenia por, no sé per què sabia que tot anava a eixir bé. De sobte, l'autobús va parar davant de dos edificis però encara així, al mitg del bosc, entre llacs. El senyor autobusser me baixe la maleta amb les seus guants de pell i allà estic...

Finalment aconseguixo contactar amb els que confiava que m'esperaren, allà estaven, sense esperar-me, però fent res.

Abraç i... oh... hola...

Tot un edifici i tot un bosc podia donar molt de joc.
Tot un edifici i tot un bosc va donar molt de joc.