dilluns, 13 d’octubre de 2008

HEI HEI!

Después d’un dia a Barcelona amb l’èxtasi a l’hora de dinar em vais despertar a les 5.30 i després d’un got de llet (constipat a Benicarló… no son bons auguris per a anar a viure a Finlandia) anem a buscar el metro, al final del carrer i arribem, suats, a l’estació de Sants:

- Un billet per a l’aeroport d’anada, i un d’anada i tornada…

Jo no tornaré.

A l’aeroport busquem i, después de fer una ruta turística per totes les terminals (A,B,C,…) arribem al mostrador de facturació de Finnair. 21.5KG! Prova superada, quatre mesos a Finlandia amb poc més de 20kg i de moment només m’he oblidat el passaport i el carregador de l’mp3.

Passem de nou per la passarel·la per a arribar a l’estació : ADÈU MUCHI. Tot anirà bé. Torno a la terminal A i munto per les escales, deixo la motxilla, palestina, càmara i xaqueta a la cinta, parlant pel mòvil amb la Muchi, el guardia me diu que he de deixar-lo també, ho fair i l’abandone amb les coses de la xica de darrere… Trau el portátil… be, tot be.

Porta d’embarcament: 46, la recorde, quan vais anar a Edinburgh vais anar per la 47, i a les 9.10 ve l’autobús i anem a l’avió. Els últims moments eren per a cada persona diferents, una noia (que parlava anglès) plorava i una altra espanyola parlava per telèfon amb un altre xic sobre quan tornaria. ADÈU IAIA.

Muntem a l’avió i baixen unes pantalles, les hostesses només indiquen on hi son les eixides d’emergència, regalen LA VANGUARDIA,a la portada una dona d’uns 37 anys amb ulleres, el peu de foto diu:

“Me agarré al sillón, arriba, abajo, derecha, izquierda…”. Beatriz Reyes, canaria de 41 años, es la primera superviviente del MD-82 que deja el hospital (aparte de un niño de seis años) y ayer narró su vivencia.

EL MD-82 SE ARRASTRÓ MÁS DE UN KILÓMETRO ANTES DE ESTALLAR.

· Según la primera versión oficial, la cola impactó fuera de la pista y se desprendió.

· Trece niños catalanes viven un aterrizaje de emergencia de Ryanair.

Vaja… gràcies. Arranquem i a les pantallas es veia per on passavem (la càmara estava davant de la cabina). Parem, el comandant diu (primer en finés i después en anglès) que tardarem 5 minuts en enlairar perque hi ha tràfic aèri, a la nostra pista despeguen 3 avions i después nosaltres, tot be, creuem el mediterràni. Ara les pantallas ensenyen un mapa d’europa amb la trajectòria, on estem, altitut, temperatura exterior i velocitat.

Quan encara no haviem arribat a la costa francesa (a Saint Tropez, sone tan luxós) les hostesses repartiesen el… esmorzar?... A quina hora és el dinar? Això seria l’única cosa que podria menjar fins arribar a Lepaa, be, aixó i les palmeretes i el croissant Martinez (me recorde a mmmmmmmm Migueláñez) que, suposo que per la presió, s’havia inflat (el croissant no, la bossa).

El dinar constava de: una tableta de xocolata Nestle extra-fino, aigua (en un potet, molta risa) i com un tupper de paper que tenia arròs, algún producte d’origen animal i… col. L’arròs… be, era bollit, no tenia més misteri, la carn tenia pinta de pollastre i estava bona, és podria mesclar amb l’arròs, i de repent pense que allò no era col (és blanca), era brócoli, no recorde massa be, sé que l’he menjat però res més, ho prove: textura de col (com de sòlid poc dens) i sabor no massa desagradable, resultat: mescla de tot i cap a dins.

També donen cocacola i café.

Durant el vol (m’havia canviat de seient avans d’enlairar per a estar al costat de la finestra) mirava per on passavem (vaig vore els alps) i ficaven documentals per les pantalles: un de com Beijing se preparava per a les Olimpiades, un aborrit sobre aviació de l’any catapún i al final un programa de bromes.

Arribem a Helsinki, temperatura 14ºC… agarre la maleta i vais a trovar l’autobús, sense cap problema, però tenia que fer … arribem a una estació de sevei de l’autovia i tot el mòn baixe per a muntar a un altre, i ara ve una cosa que adore dels autobuses finlandesos: els conductors s’apanyen ells amb les maletes, estaria bé que al tren d’Espanya ho feren… clar que per 14.90€ per una hora de viatge… ja podien donar fins i tot sopar.

Per fi a Hämeenlinna (que no és com nosaltres dirime Jamenlína, si no Ámeenlinna), una xica amb muletes me pregunte si vais a Lepaa, ella es Pauliina, la meua tutor i un altre xic també, Antti, a més hi ha un xic d’anglaterra Rob. Me va xocar que els meus tutors foren de la meua edad…

Anem a prendre un café per a esperar a un noi Italià que havia d’arribar en mig hora: Capuccino 3.20€… flipa.

Arribe Daniele i anem a Hattula per a comprar, pel camí ens donen les claus, jo viuré amb l’italià. Al supermercat hi ha de tot, car, però de tot, encara Així aconsegueixo gastar-me només 15€.

Anem a Lepaa, coneixem a tota la gent que hi ha: un polac, una alemana, dos lituanes i de moment prou, una altra tutor (Iina) ens indica quina és la nostra casa, són apartaments nous amb mobles de diseny finlandés de 4 habitacions dobles, una duxa i un water per cada quatre persones, està molt be.

El campus genial, preciós, te pinta de ser el típic lloc que fas milers de fotos que después passes ràpid, però crec que no encaixo massa be amb la gent, me recorde a Port Aventura, o Edinburgh, be, ja pasarà.

Per la nit arribe més gent: 3 holandesos i una espanyola, de Tenerife. Xarrem i juguem per a aprendre els noms, i per fi a dormir. Demà més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada