dijous, 3 de desembre de 2009

I PERQUE NO SÉ

- Perque no estic al mitg del bàltic
- Perque una fines borratxa no m'està cantant el 'paljon onnea'
- Perque no fa fred
- Perque no hi ha cap referència a la neu
- Perque ara sí que tinc temps de dormir
- Perque no puc repartir Dumple ni Salmiaki
- Perque no puc fer estallar botelles de vodka dins de l'autobús
- Perque no puc anar a Alko i que la caixera somriga al vore la meua data de naixement
- Perque no passejo pel carrer mentre la gent me felicite
- Perque no puc sopar a una altra casa pasta amb pimentó
- Perque feia temps que no la veia
- i perque ja se'n ha anat
- Perque feia encara més temps que no el veia
- i perque ja se'n ha anat
- Perque encara que hagem tornat a la rutina, els que estan més prop encara em tracten igual
- Perque m'he de conformar en un preparar un dinar cada sis mesos
- I per què estas deprimit?
- Perque tinc massa tonteria damunt.

diumenge, 8 de novembre de 2009

UN MATÍ DESPRÉS D'AQUELLA NIT

Replet de xocolate desfet que fluia, pels meus budells i no per una font metàlica en aquells moments, vaig despertar extranyament un domenge en Lepaa. I jo me considero un gran admirador i fans #1 de Lepaa, però també he d'admetre que era també del club de abandonar la bonica 'Lepaa Retarded Prison' en els caps de setmana, on mai passava res.
Però AQUELL domenge era un domenge especial.

Com la major part del temps, m'amagava darrere del ninotet gris - No connectat - del messenger, però no era l'únic; com la major part del temps, l'emigrant de les terres d'Evo també s'amagava darrere del ninotet gris - No connectat - del messenger.
I com la major part del temps vam (va) començar una conversa:

- Ahir vaig fer d'enfermera

La informació era escassa, ambigua i que deixava a un amb molts interrogants i amb ganes de saber més, però una promesa d'un posterior relat dels fets de forma corpòria va fer que em tragara la fam de coneixement purament xafarder per a unes hores més tard, per a quan ella 's'hagués recuperat'.
Aquelles poques hores no van haver de passar, una estona més tard es presentava dins de l'habitació aquell que mereixia tant respecte, però que un dia com eixe només mereixia interés, alguna broma de crueltat +1 i una mica de betadine.
Per sort, a mi les cases fineses sempre m'aportaven comfort (+3 (tres) aproximadamen) amb la seva temperatura agradable, colors neutres, sòl sintètic, fusta de linies senzilles i portes blanques, i totes aquestes condicions relaxaven (o drogaven) el meu cervell en un estat de banyera plena d'aigua fent que tot fora menys dramàtic.

Com que m'havia despertat relativament promte, per ser un domenge, ja havia fet el meu passeig, però la situació convidava a repetir el passeig per la carretera per tal d'escoltar una de les versions de la història.
A la vora de l'auto-indignació i amb memòria intermitent explicava al ritme de pas de carretera que rodejava el camp de golf (zona d'alt interés per al vent) allò que recordava, amb sabor de 'Finlàndia' 'Last' i probablement 'sour cream and onion' a part d'altres fluids estomacals o fins i tot intestinals.

L'única conclusió del viatge va ser reafirmar-mos sobre els preus elevats del país escandinau que habitàvem, i descobrir un original sistema d'expedició de tirites.
Poc després les peces del trencaclosques van anar juntant-se per a acabar formant en les nostres ments l'imatge més bizarra que podriem haver viscut mai:
- Una font de nutrients per a assimilar
- des d'un emissor més be gutural
- i un home derrotat per la vida
- tot en la cruel nit de la tranquila Lepaa...

Una de les històries més recordades.

En quant als dies de després:
- She had to clean all the car clothes
- I know, I can remember that. She was not happy about it.
- And after, she couldn't manage to put them in the same way. And I tried to help her while Marc Anthony was singing loudly.
But finally was kind of party, she was dancing on her knees inside the car.
- Lepaa was just sooooooo much fun.
- Even puking can be fun! Hehe, not that, but the day after puking can.
- Jepp, if you are not the one who has to do the cleanning up.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

TORNAR A TROBAR

I mentre conto les hores,
esperant que tot vaja bé...

No serà el mateix


Ja...
Com juntar xancles i calcetins, encara que si ho vaig fer damunt de la neu...

Amb por de juntar dos mòns,
el que me va fer somiar, però sense aquells que ho van fer possible,
i el que m'ha fet tornar, amb aquells que ho mereixen.

I mentre conto les hores,
esperant que tot vaja bé...

... qui sap que serà de mi la pròxima volta que escriga.

divendres, 18 de setembre de 2009

divendres, 4 de setembre de 2009

A LA PANTOJA

Faig un parèntesi en la meua vida a Evo per a recordar una altra escapada, més lluny de Lepaa, fins a Karelia del Sud.

Vam arribar allà amb la primera neu, quan vaig eixir de casa amb el pijama, només les faroles il·luminaven el carrer i feien aquell efecte que m'agradava amb les branques dels arbres, dibuixant un cercle d'ombra per la vegetació.
Tot estava (o estaria, quan hi hagués més llum) blanc i un somriure em va omplir el rostre, la meva xancla va xafar el terra fred i es va enfonsar fins a cobrir-me el peu, no m'ho podia creure, hi havien uns quants centímetres de neu i vaig dissenyar a gran velocitat el protocol a seguir:
- Correr, a avisar a la gent que, abans de les set (7) del matí estigués desperta
- Tornar a casa
- Posar-me les botes (encara que anara en pijama)
- Agafar la càmera de fotos
- Fer totes les fotos possibles en els 20 metres de trajecte.

El dia no hagués pogut començar millor, encara que en preses i amb pena per haver d'abandonar una nova Lepaa, blanca i més tranquila si cap, vam arribar a la Rautatiasema de Hämeenlinna, vam menjar una deliciosa pulla de la cafeteria a la qual també menjariem dies després i més fotografies.

El viatge en tren era llarg, però la finestra ens retransmitia tot el que passava fora i ens divertiem repetint els extranys noms de les ciutats entretenint els aborrits passatgers. Un dinar fet de lo millor de la terreta i vam arribar a Joensuu.
Vam esperar una estona fins que una bicicleta amb un fardell menut i de color roig damunt va apareixer sobre el relliscos sòl de la ciutat, i una volta en el centre ens vam trobar amb l'altra peça de la UV, també sobre rodes, i tampoc motoritzada.

La sensació que teniem la familia no podia ser millor, una ciutat més animada de lo que estavem acostumats, neu per tot arreu i una companyia més que bona.

I per a sopar,

Pollastre
Ceba
PataQUes
Champinyons

I amor, por qué no decirlo.

De nou me van aconvidar,
esta volta no estavem (estarem) tant lluny,
però hi ha coses que no canvien.
Ni el menú.

dimarts, 1 de setembre de 2009

INTO THE WILD

Fa un any...

A estes hores ja m'havia despertat, havia gaudit de la confiança finesa per part d'una profesora i m'havia espantat per comprobar que allò que havia anat a aprendre a la tranquila Lepaa no era el que havia pensat des d'un principi.
No passe res, encara que els primers dies ací no han sigut com m'hagués agradat (un exàmen de microbiologia no és moco de pavo) i no havia acabat de coneixer a tots els nous companys me'n anava, amb pena de no poder estar junt amb ells, encara que per altra part no tenia por d'anar-me'n a l'altre costat de Hämeenlinna.

Vaig anar amb els tutors a la ciutat i em van ajudar a agafar el meu autobús (i a fer-me el carnet d'estudiant, un cinquanta (50) per cent (50%) de descompte no s'ha de desaprofitar) i a començar una nova part de l'Erasmus al bosc d'Evo.
No hi havia massa gent damunt de l'autobús, però allà estava jo, escoltant de tant en tant l'apagada veu d'ultratumba del conductor i sorprenent-me perque els xiquets que tornaven d'escola no feien la meitat (1/2) del soroll que haurien fet a casa.

L'autobús s'anava buidant de gent.

Als costats de la carretera un bosc tupit només em deixava veure les tres primeres files d'arbres.

L'autobús s'anava buidant de gent.

De tant en tant, paravem per a que algú baixara al mitg de res.

L'autobús s'anava buidant.

Finalment, dins l'autobús quedem l'home i jo, i confiava en que no s'hagués oblidat de mi.

Havia intentat cridar a la població evense però els resultats havien sigut infructuosos, encara així no tenia por, no sé per què sabia que tot anava a eixir bé. De sobte, l'autobús va parar davant de dos edificis però encara així, al mitg del bosc, entre llacs. El senyor autobusser me baixe la maleta amb les seus guants de pell i allà estic...

Finalment aconseguixo contactar amb els que confiava que m'esperaren, allà estaven, sense esperar-me, però fent res.

Abraç i... oh... hola...

Tot un edifici i tot un bosc podia donar molt de joc.
Tot un edifici i tot un bosc va donar molt de joc.

divendres, 28 d’agost de 2009

ONZEa.m.

El Sol va decidir que les cinc (5) del matí era una hora més que raonable per a anar assomant-se per darrere dels arbres que se vien des de la nostra finestra, i amb una batalla perduda per les cortines vaig notar com la llum m'arribava de sobte als ulls.
Les parets blanques ens donaven el bon dia i anavem a provar el desdejuni, res d'especial i dos (2) euros (2€) me va pareixer una xifra que no anava a aprofitar, aquell dia sabia que era l'ultim que anava a esmorzar a la cafeteria.

Tornem a casa i intente estudiar, entre tímides converses amb el nou habitant de la meua vida, acabem els dos en el sofà del menjador, parlant sobre parlar mentre jo secretament anava aprenent paraules i expresions que m'agradaven.
Va sonar el timbre de la porta... ah, tenim timbre, i apareix aquell personatge baixet, de pèls tenyits i amb veu dolça que ens diu si anem a dinar.

eren les onze (11).

dinar.

ja.

Si no hi ha més remei...

dijous, 27 d’agost de 2009

FALS BALTASSAR

Era ja quasi de nit (això me fa pensar que en aquestos moments fa un any estava acabant de posar tota la roba dins l'armari d'una casa colors blanc i fusta) quan la porta del B4 (quatre) del set (7) de Taloustie tornava a obrir-se.
Tres (3) nois aplegaven i, per sort, no eren anglesos (després de la fracassada comunicació que havia intentat mantindre amb Rob); venien des d'Holanda i carregaven unes maletes enormes. Ells serien els companys de pis de dalt, només fia unes hores que xafavem terra finesa i erem quasi tots els companys de pis ja junts.

D'ell no vaig aconseguir entendre el nom (i molt menys com s'escribia) però la seua bossa negra que hagués pogut contindre un cadaver d'un humà adult tenia una etiqueta on posava vint-i-set (27), la qual cosa me va fer pensar que segurament li feia falta ajuda per a pujar al pis de dalt (i de pas, jo també mirava com estaven les coses per allà).

A partir d'ahí vam compartir molts moments de classe i d'esbarjo (mmm esbarjo) i em va declarar 'animal de companyia'.

L'últim que vaig rebre d'ell,
un dolç amb imitació de rei
i de mag.

20' ABANS

Sabia ja que estaria per ací, però no sabia que anava a ser tan ràpid.
Mai ho he contat ací però és una història que m'encante:

Perduts pel mitg del bosc, la més extrema bogeria es va apoderar de la nostra presència corpòria (pot ser per a obviar l'ombra que ens perseguia i de la qual encara no ens haviem cansat) a mesura que anavem fent contacte amb el país.
Però no tot anava a ser un joc de satèl·lits, capes, punts, linies i polígons; el ritual de l'educació anava a pausars-e per uns dies per a donar pas al més excel·lent i cuidat esdeveniment de l'universitat de HAMK (Hämeen ammattikorkeakoulu): l'EVO JAMBOREE, tot un desplegament de mitjans terrestres aparentment sense limitació econòmica envoltats de pins, abets i birches.
Allò seria també la fi (provisional) de la meua estada a la reserva, tornava amb la gent que vaig coneixer i de la qual tenia constància que encara me recordaven, però faltava un dels vint-i-sis (26) que no havia conegut encara que compartiem país, comunitat, universitat, estudis, assignatures i... classe... I això perturbava la meua jove ment (més si cap): Algú que se supose que veig tots els dies, que no havia vist mai, i que ni tan sols tenia constància de que el seu nom existira...

L'Evo Jamboree va resultar ser tot un èxit a l'estil finés: bosc + llacs + jocs + SILENCI, tot molt 'castizo' i a una velocitat que enervava el meu èsser i que l'impedia plasmar en una pantalla de poques polzades tot allò que girava al meu voltant.
Ningú dels meus nous amics anava a vindre, però algú coneixeria, així que cada volta que ens creuavem per estrets camins delimitats per molsa mirava els pàlids rostros de la gent. De sobte vaig vore a aquella noia que, ja el primer dia em va cridar l'atenció: per ser finesa i estar més morena que jo, per dir-me les normes del campus i al moment, veure com ella mateixa les violava. Però no hi havia temps per a parlar, estavem a punt d'aconseguir... alguna cosa que segurament debia de ser important (i que mai vam trobar, pel que pareix), així que li vaig regalar un somriure i un enèrgic HI!

- Hi Óscar!

Em va imitar però vam seguir caminant en direccions oposades. I al moment (uns pocs segons, però uns quants metres) vaig sentir el meu nom des d'una veu diferent (o la tal tutor li havia donat als puros, caliqueños i carajillo de repent)

- Óscar? Óscar!

Però tot un bosc ens separava ja, no hi havia temps que perdre, així que vam deixar les presentacions en la terra humida per a arreplegar-les a l'ora de sopar, les quatre (4) de la tarda (16).

SALUTE!

La resposta no s'ha fet esperar.

Encara me'n recordo de quan la vaig coneixer, caminant per la vora dels xipresos anant a Toimisto (Dèu-sap-per-a-què) un dels primers dies:

- So... You're from Spain
- Yes
- And your parents... too
- Yes
- ...
- ...
- ...
- Don't I seem it?
- ... No

I així fins compratir viatges, cel i terra (més terra que cel).

Time flys, unbelivable!!!

UN ANY EN BLANC I NEGRE


Quí anava a dir que quatre (4) mesos podien canviar tant la vida d'un...

... i quí anava a dir que començarien de la forma més s(x)imple del mòn:

27/08/2008

I arrived to Barcelona's airport wearing a snow-coat, jumper, scarf... in a mediterranean sunny day... That was horrible, I said bye to my mum and I was led only by the indications of one of my future tutors in Finland.
As the plane was landing I thought about the Erasmus for the first time: What are you doing in Finland? What in the hell have you lost there?! But I didn't want to find an answer, I was there, so it was too late to think about leaving Spain.

The bus drove me to Hämeenlinna... I got off the bus and a girl younger than me came to where I was and asked me:

- Are you going to Lepaa?
- [YES! i'VE CROSSED eUROPE AND iM NOT LOST!]

But, this girl couldn't be Pauliina, she sent me an e-mail some days ago and I answered her like if she were 50 years old... Oh... It really doesn't matter...

- THese are Antti, another tutor, and Rob, an Erasmus student.
- ... [Oh, just try to remember all the names.. don't be lazy, you have to see them everyday during the next four months, it's just an small effort...]
- We have to wait for another guy, but as it's raining, better to go to a café
- ... [Pauliina, Antti, and Rob... Antti? Is that a name? Pauliina, Antti and Rob...]
- This is a good place
- ... [Pauliina, Antti.. Oh! FUCK! Oh!, Rob, yes.. Paulinna, Antti and Rob]
- Let's take a coffee
- ... [Oh, I only can understand Capuccino in the list... Pauliinna, Antt3.20€ FOR A CAPUCCINO??!!!]
Capuccino, please
- We can sit here
- ... [Perfect, now I have three new names and 3.20€ less... how have you done it, Óscar? How have you spent 4€ in a coffee?]
- This other guy who's coming is from Italy, his name's Daniele
- ... [More names? I think I've paid 3.20€ to relax and not think in nothing... Pauliina, Antti and Rob]
-¨Óscar, Do you know these other Spanish people in the list?
- ... [Oh, I almost cannot understand what you're saying... Pauliina, do you think now I will recognise somebody in a 30 names list?]
Well, I'm supposed to know this guy, Jordi, we are in the same class, but I've never seen him... [This is not the best starting] He will arrive in some days
- How do you pronounce his name?
- [Which name? Pauliina, Antti or Rob... Oh!] Jordi, it's not a spanish name
- We have to wait for this guy some more minuts, Oh, the bus is there, better to go there and bring him here

- Guys, this is Daniele, Daniele, these are Pauliina, Rob & Óscar
- ... [Perfect, now five names... Pauliina, Antti, Rob, Daniele and Óscar... WAIT! I know the last one]



P.D.: I sí, m'odie per no actualitzar tant com deuria

dimarts, 14 de juliol de 2009

I SI... ?

I si buscara vols per a tornar?
I si ne trobara?
I si convencera a algú en qui anar?
I si em digueren que sí?
I si la cosa anara de veres?
I si comprarem els billets?
I si anarem tots junts?
I si allà em trobara amb tots aquells que han format part d'aquell loc?
- Això ja és massa, no?
I si visquera d'il·lusions?

dilluns, 13 de juliol de 2009

GOOD TO KNOW

Perque encara que parega que les coses van mal

HAY VIDA DESPUES DE LEPAA? Y ES INTELIGENTE?

diumenge, 5 de juliol de 2009

I ARA... QUÈ?

Examens quasi acabats, però sense deixar de pensar (encara) en que fa poc més de mitg any va acabar una part important de la meua (nostra?) vida.
Per sort, al mitg (1/2 = 0.5) de tot aquest temps hem pogut gaudir d'una visita especial, més de tres mil (3000) kilómetres de distància és van transformar en uns pocs metres per a continuar amb la vida que vam deixar en coma.

Em va alegrar saber que tot allò que vam deixar amb la neu de Hämeenlinna ens haviem encarregat de conservar-ho per a que, al juntar-mos tot seguira igual, sense la més mínima diferència i tenint-mos la mateixa confiança que en aquells moments. Pot ser van faltar dies de relax, de no fer res, de seure al costat de la cuïna mirant com s'amagava el sol amb olor de canella, mirant videos absurds o pensant quina seria la nostra pròxima delícia culinària feta amb ingredients de dubtosa qualitat.
No hi havia temps per a fer-ho tot, per a introduir-la en la més profunda cultura del nostre no-dia-a-dia, d'ideologies, de gastronomia i d'esbarjo (m'encante esta paraula), de vivències i de gents extranyes que ens envolten.

Per això, mentre m'allunyava de la seua presència a l'estació del Nord pensava: 'Ha sigut perfecte', 'S'ha de repetir'... però també 'i ara, què?'.
Què se supose que passe una volta ja ens hem vist?
Si ja no compartim les hores de forma continua?
Si només hem de reunir-nos per uns dies?
Si ja no podem eixir de casa sabent que a la porta del costat hi ha algú?
Si ja no puc fer els dinars en companyia?
Si ja no puc traslladar el meu menjar i repartir-lo per diferents estanteries?

Ara què?

Res més?

Només trobar-mos, gaudir-mos i dir-nos una i altra volta Adèu?


On he signat jo això?

dijous, 11 de juny de 2009

PERFECTE


I encara que ho parega,
els exàmens no me fan oblidar allò...

... però si que me lleven temps.

dimecres, 20 de maig de 2009

[MUTE MODE: ON]

Vaig viure'n a dos (2) llocs diferents, però ambdos tenien la mateixa essència:
Agarravem la safata (jeje) i posavem un got, tenedor, cullera en el cas de que n'hi hagués, i ganivet, encara que mai l'utilitzava, però açò va ser un fet del qual no me'n vaig adonar fins les últimes setmanes.
Omplia el got d'aigua de l'aixeta, a voltes feia un soroll que feia tremolar tots els ingredients i el bebia ràpid, per a tornar a omplir-lo mentre esperava fent cua. A l'altre got, deixava caure una substància líquida, densa i amb grumolls, d'una caixa que rezava: Piima, amb sabor àcid i a la qual li afegia dos terrons de sucre que mai aconseguia desfer davant de la ingènua mirada dels paisans.

El plat ens presentava el que seria el nostre dinar del dia, pot ser a les onze i mitja (11.30), però dinar al cap i a la fi, quant molts dies, ja patia una fam infernal. Les patates bollides sempre estaven presents, i a voltes, fins i tot n'hi havia unes d'especials, bollides amb la pell i amb un lleuger sabor de rostit que donava una mica d'alegria al plat.
El que venia després era elecció divina d'algún èsser que governara la cafeteria des dels cels: si era dimecres, sopa (per dir-ho d'alguna forma, a un plat amb aigua que intentava absorbir els sabors de les poques verdures que s'havien bollit, i els talls de carn, o aquella pasta verda que es feia dir pea soup), si era dijous probablement peix (la merlussa empanada amb formatge, o algún altre tipus de peix barat, encara que pot ser algún dia ens obsequiaren amb salmó, sí, sopa de salmó, clar que debien trobar-se en un dilema al decidir si era menú de dimecres o de dijous), i la resta de dies, menjar variat: pollastre, creps boníssims de carn picada (o tortilia, que intentaven dir els nostres companys al referir-se al menjar mexicà), aquell plat de patates gratinat, col amb la salsa de baies, frankfurt bons, o roïns amb aquella salsa marró...

Però sempre tot molt bo.

Passavem a la zona de les ensalades, on vuit (8) safates ens esperaven al costat d'altres plats més menuts contenint els més variats ingredients per a l'ensalada, acompanyats per algún extranys i especials condiments com mandarina o baies rojes.
L'oli i el vinagre brillaven per la sua absència, així que em vaig especialitzar en el noble art de repartir la salsa de color pàlid amb algún tipus d'espècia negra que li donava el toc d'alegria a l'ensalada.

Següent pas: el pa, no m'agradava massa aquella taula coronada amb dos recipients metàl·lics contenint dos (2) tipus diferents de mantega, o margarina (que mai vaig arribar a diferenciar), per damunt dels pans tapats amb servilletes: el pa marró (com l'odie!) vaig aprendre a obviar-lo a la tercera oportunitat que li vaig donar per a que m'agradara, el pa aquell que eren llesques dures tampoc era motiu del meu gust, com a molt hi havia pa bimbo, o un sucedàni dels pans rodons que tenim ací.
Però l'estrela de la taula, que només apareixia en ocasions especials, era aquella massa amb forma ovalada farcida amb arròs... mmm...

Arribavem a la taula, mantenint l'equilibri, deixant la safata (jeje) pot ser al costat d'algún element decoratiu nadalenc.

SILENCI

Ningú parlava, no es sentia res, només xiuxiuejar... frases en to baix... tranquil·litat, tot el mòn estava assaborint els suculents plats del dia davant els somriures de les empleades de la cafeteria... Inclús es podia escoltar la radio que estava en un volum molt baix, i per la qual una volta vam sentir la veu d'una cantant espanyola, fent referència als pocs dies que ens quedaven allà...

SILENCI

Pot ser es trencava pel riure d'una alumna entrada en edat, que ens contagiava a tots

SILENCI

Si era divendres, o un dia molt especial, ens sentavem estratègicament prop de la taula de les postres: mousse de xocolate, galetes, café llet i pastes, un pudding extrany de color rosa, bombons amb bandera finesa, i fins i tot, un dia, uns donuts a punt de ser caducats... dies especials a la cafeteria de Lepaa...

[MUTE MODE: OFF]

Ara la cafeteria està plena de cirts, pot ser sons divertits, però crits i soroll que fan que anyorem aquella sala blanca, amb olor de dinar de matí i de bo...

dilluns, 18 de maig de 2009

TELE-RECORD

Dissabte nit.
Si hagués estat a Finlàndia probablement estaria lluny de casa.
O prop, però no dins.
El passat estava dins de la meua casa de veritat.
Poik descansava al sofà del costat.
Jo amagava els peus entre coixins marrons.
Em sentia prou bé per haver tret alguna utilitat de la meva persona.
Així que em vaig regalar una (1) tassa de xocolate.

mmm

Xocolate...
Feia que recordara el Xocolate Valor que s'amagava a l'altre costat de la paret on dormia.
Que va fer-se líquid però dens per a fer encara més dolça la nit màgica de les aurores.
La recordava com si hagués sigut el dia d'abans.
Mirant les estreles i, de sobte, les llums del nord van vindre a visitar-mos.
A nosaltres.
Que haviem creuat tot el país per a descobrir-les.

Però ara estava lluny d'allà.
Encara que si hagués estat prop la llum del Sol no ens permetria gaudir-les.
Tot un espectacle, de totes formes.
Es crea en mi el desitg de viure el Sol de Mitja Nit.
[un (1) desitg que ja fa temps que viu dins de mi]

Tornant al menjador mitg-amoblat de casa.
L'ordinador descansa sobre els meus genolls.
El soroll de la televisió em fa companyia.
Aquell dia, tota Europa es reunia.
Com ja va passar fa uns mesos.
Però ara per a cantar.

Ei!
Es pot saber que porta eixa al cap?!


De pell clara.
Camiseta cenyida.
Pentinat més que estrabagant.
Replet de símbols nacionals.
Figures representatives.
I el cap d'Europa.
Aquella esfera que representava meridians i paral·lels girava a la front de la noia.
Un (1) somriure es va dibuixar en la meva cara.
I la meua veu va eixir de dins:

- Yo vaig estar allí!

Seguida d'un (1) so gutural fet amb la boca tancada.
Com els nens quan volen aconseguir alguna cosa de les seves mares.

Jo volia (vull) estar allà.
Al peu de l'esfera.
I viure altra volta aquells mesos.
I viure altra volta aquell viatge.
I viure'l amb la mateixa gent.
(pot ser afegint-hi algú més)...

I ENTRE MITG... VISITA!

No vull acabar de creure-m'ho...

- ¿Cómo tienen el fin de semana del jueves 11 al domingo 14 de junio????? ;)

[...]

[...]

[...]

- Chicos les veo el jueves 11 de junio!!!!!! SIIIIIIIIII!!!!!!

Pot ser a la... [insertar adjectiu numeral d'ordre ací] va la vençuda

dilluns, 11 de maig de 2009

PROPIETAT PRIVADA

Cada volta que veig fotografies d'algú a Helsinki, conec gent que coneix algú que ha estat a Rovaniemi, algú que ha entrat en una (1) sauna i després s'ha tirat al llac, algú que ha sopat salmó mentres fora feia fred, lgú que no pot dormir perque el Sol surt prompte, algú que odia viure perque s'amaga encara més prompte, que ha fet un ninot de neu, que ha passat hores de fred baix el cel estrelat esperant les aurores, que s'ha llençat en trineu per una rampa, o ha provat el glögi...

ME DONE RÀBIA

Finlàndia és meua! D'ACORD?
En tot cas, puc permetre la custòdia del país amb la gent que ha estat relacionada DE FORMA DIRECTA amb la meua estada allà. Tota la demés gent no és mereixedora d'haver visitat el país sense el meu consentiment. He aquí una (1) llista de coses per a les quals, la seva actuació requereix una confirmació positiva prèvia que és competencia meua:

- Comprar en un K-market
-
Comprar en un LIDL en Finlàndia
- Fer 'carne-de-animal a la Lores'
- Beure OLVI
- Beure KOFF
- Beure LAPIN KULTA
- Beure Minttu
-
Beure Last pinya/mango
- Beure Finlandia
- Beure El Tiempo
-
Beure Suomi
-
Beure Koskenkorva
-
Beure Salmiakki
- Menjar Salmiakki
- Menjar reno
- Menjar sopa de reno
- Menjar aquell postre rosa no massa bo
- Menjar aquell puding de xocolate (el millor del mon)
- Menjar patates bollides
- Fer tres (3) tortilles de patata en una (1) setmana
- Dormir cinc (5) persones en una (1) cabanya per a dos (2)
- Dormir en la furgoneta
- Compartir matalàs enterra
- Viatjar fins a Nordkapp
- Banyar-se els peus en l'Oceà Àrtic
- Visitar Joulupukki
- Tornar a visitar a Joulupukki
- Jugar amb joguets Lappset en general
- Jugar amb la Washing Machine
- Jugar amb l'Smart-us al Conquistador
- Sauna + neu
- Sauna + llac
- Recolectar mores
- Recolectar baies
- Recolectar verdures
- Deixar les sabates a la porta d'entrada
- Recorrer kilòmetres per a eixir de festa
- Fer una barbacoa en la neu
- Menjar les meatballs en els macarrons barats estriats i curts
- Menjar braços de gitano de forma indiscriminada
- Passejar pel bosc
- Passejar pel costat de llacs
- Dir kiitos a les tendes
- Comprar en Second (2nd) hand-shop
- Menjar aliments marca X-tra
-
Comprar 'papes' megapussi
- Resopar
- Redinar
- Ser propietari d'un molí
- Tindre una pala a la porta de casa
- Intentar alquilar una bicicleta
- Comprar un trineu per tres (3) euros (€)
- Jugar amb el trineu al parc d'una (1) guarderia
- Jugar amb el trineu en carrers plans
- Fer fotos a tot
- Portar maies tèrmiques
- Deixar les cervesses a refredar fora
- Deixar les cervesses a refredar entre les dos finestres
- Tindre dos (2) finestres
- El sòl típic de les cases
- El sòl típic de les dutxes
- Les teteres que calentaven aigua a gran velocitat
- Pulla
- La recepta del Pulla
- Jugar al Tower
- Usar una (1) copa-tassa a un pub
- Viatjar a Tallinn
- Viatjar a Suècia
- Anar en el baixell
- Viatjar a Noruega
- Dinar a les onze (11)
- Sopar a les quatre (16)
- Dormir enterra
- Jugar a GeoChallenge
- Veure congeladors de gelats que es venen a unitats
- Estafar als supermercats pesant la verdura i fruta
- Portar un reflector
- Portar barrets de llana
- Tenyir-se el pèl
- Veure esquirols
- Caminar per damunt de pasarel·les de fusta rodejant un llac
- Caminar per la nit per un bosc
- Caminar per un pont colgant
- Menjar rebanades de pa amb Chocoduo
- Fer-se la pròpia ensalada
- Tindre la possibilitat de no pagar el dinar
- Beure Piima amb sucre
- Passejar a altes hores de la nit
- Veure els Simpson per la nit
- Fer una (1) fondue de xocolate
- Dissenyar el parc d'un cole
- Aprendre quants tipus de WC portàtils hi ha
- Veure sèries de televisió japoneses
- Collir pomes
- Agafar una barca
- Secar la roba en una sala-secadora
- Creuar un edifici de costat a costat
- Coneixer a gent de tot arreu
- Ballar la macarena davant de tota la gent
- Cridar i sentir les cançons de Ximo Bayo
- Menjar fins morir en el Rax pizza buffet
- Dormir en el tren
- Passejar pel tren
- Amagar-se dins d'un cotxe per a pagar menys en un camping o toll
- Visitar un fiord
- Comprar en un Kioski
- Menjar saltxitxes
- Prendre un batut del Hessburguer
- Menjar pizzes gegants en l'estació de trens
- Viure aniversaris típicament finesos
- Anar al Rocktown
- Fer una ruta trans-siberiana
- Compartir un compartiment del tren amb una finesa
- Beure el carret de menjar del tren
- Comprar caixes de vint-i-quatre (24) llaunes de cervessa
- Robar en Stockholm

Sòn quasi les onze i mitja (23.30)... és tard... així que millor me'n vaig a dormir, però seguiré demà.

I ODIE A TOTA LA GENT QUE HA FET O FARÀ TOTES AQUESTES COSES!

diumenge, 10 de maig de 2009

ANÀLISI DIARI

Ha arribat ja a totes les nostres cases la nova i ràpida eina de comunicació entre expatriats finesos. L'e-mail de síntesi revol·lucionarà totes les formes d'expresió per a crear una conversa ràpida, fluida i eficient:

Día:
Hora:
Lugar:
Ropa:
Comida ingestada:
Días para el examen:
Hora de despertar:
Hojas leídas durante el día presente:
Hojas estudiadas en el día presente:
Hojas pendientes para estudiar:
Deseos de muerte:
Nivel de putrefacción:
Nota pronosticada:

Espero que lo pasen bien


Ja que no ens trobem, anem a fer com a que ens enterem del que fem, encara que siga lluny.

dissabte, 9 de maig de 2009

EN DIRECTE DES DE KENTUCKY

Difícil seria de determinar una (1) data i lloc concreta on la Senyoreta Caroline va coneixer a Charles Joseph, però bé és cert que mantenien una rel·lació cordial que arribava més enllà que les pantalles de televisió.
Tenien l'esplèndida capacitat d'encandil·lar al públic amb metàfores i vivències sobre les seves canviants vides gràcies a l'adquisició de miracolosos productes que transformaven fins la menor espurna de cotidianetat del dia a dia.

La situació crítica en la que es trobaven la desgraciada familia de la protagonista era més que preocupant: una (1) filla anorèxica i amb tendències cortesanes que satisferen els més foscos plaers del millor postor, un (1) marit amb ejaculació precoç i client asidu de clubs de carreteres que solia freqüentar encara que no li venien de pas en els seus que-fers diaris, i un (1) fill en el més alt punt en l'escala de marginació social, tant venerada en els Estats Units (E.E.U.U.).
Però per sort, la benvolguda Caroline sempre acabava trovant especials utencilis amb capacitats quasi-divines que feien que l'espiral d'autodestrucció del decadent sector social al qual pertanyien arribara a una fi, lluny dels cruels moments que feien que la vaixella sobrevolara les figuretes de porcellana del menjador i la Consellera d'assumptes socials es personara cada dos (2) per tres (3) [2x3=6] a la porta de casa per a atendre les trucades dels veïns.

Fins el més ridícul i inanimat objecte tenia aquesta capacitat correctora de conductes, així el SuperSlicer 3000 (tres-mil) va nàixer pels carrers nevats de la ciutat de més enllà del Sud de Karelia, amb una funció més que crear i recrear llesques d'un (1) grossor més ínfim que uns pocs mil·límetres que deixaven amb les boques obertes als presents i permetia hores i hores de fina diversió per a grans i menuts.
La K-Market Taza Mug 2003 (dos-mil tres) va arribar a més cases, pot ser no era ni tant sols bonica, amb una serigrafia d'un elefant amb barret de llana blau coronat per una (1) borla de color roig. Però va tconvencer al màxim client i despres comprador asidu al centre de distribució dins de la regió de Häme.

Poc menys d'un (1) mes més tard, Joseph Charles i Caroline es van reunir de nou per a convencer al públic més difícl al que abans s'havien enfrontat: gent de diferents països desitjava coneixer les amagades i màgiques propietats d'una simple llauna de cervessa, amb la peculiaritat de que aquesta volta la telepromoció no estaria doblada amb veus que no coincidien amb els moviments dels llavis dels ben-plantats presentadors.
Aquest increment de les vendes de la reconeguda marca comercial mai s'haguera aconseguit de no ser per l'oportú, sincer i sempre disposat testimoni de la màxima compradora dels joves presentadors: RoseMary adquiria des de la seva humil casa de Kentucky totes les pertenències que mostrava el televisor per a donar la sempre amable i alabadora opinió des de la seva saleta d'estar, on prenia el té amb les seves amigues del club de lectura.

Ara Charles es troba sol,
sense res nou que poder vendre,
sense productes amb curatives característiques,
sense companyia televisiva.

Ara Charles troba a faltar a Caroline.

dissabte, 2 de maig de 2009

PATATES, PÉSOLS I CARLOTA

Una (1) vesprada com qualsevol altra. Estavem compartint les hores amb els pilots rojos de les pantalles dels ordinadors d'Opisto intentant avançar el projecte perque els dies anaven expirant, i quedava menys temps que coses per fer.
Com sempre, quan la foscor ja feia hores que era soberana del bosc de l'exterior de l'edifici, però aquell dia vaig quedar-me més estona i fins les vuit (20.00) no vaig eixir de l'edifici de la universitat per a endinsar-me en les petjades que havia escrit sobre la neu el dia anterior, encara que fora el mateix recorregut, mai m'aborria i sempre em fixava en alguna cosa diferent, o especial.

Probablement, cridant entre el vent que passava a gran velocitat per la gespa del camp de golf perfectament retallada, que ara estava coberta per una (1) capa de neu gelada, vaig arribar a les row-houses un (1) poc més tard.
Vaig entrar a casa i tots estaven tancat ja a les habitacions, havien sopat ja, encara que era pronte per a mi estava clar que per als demés companys d'apartament (?) era una hora més que raonable per a fer l'últim menjar del dia.

- Hei!
- Why haven't you come?
- Sorry?
- We told you yesterday that we were going to hace dinner all together, as it was the last one for Rob, so he's cooked something special.
- Oh...

Encara que no recordava haver tingut mai eixa conversa, quasi que m'alegrava de que no m'ho hagueren dit, sopar a les set (19.00) de la vesprada/nit no em feia massa goig.
El xic d'on una volta la Princesa de Cors va estar a punt de gobernar va baixar de la seva habitació (encara que poques voltes havia muntat per les escales de la casa, mai havia sentit curiositat de vore que passava per allà dalt, suposo que amb el meu desastre era més que suficient) i de nou em va oferir el menjar que ell mateix havia preparat.
Estava dins d'una font de ceràmica guardat al forn, n'havia sobrat prou però no vaig voler abusar: la mescla de pésols i carlota que mai m'havien agradat no auguraven massa deliciositat per al meu paladar, però com sempre he sigut partidari de l'alimentació sobre el sabor no vaig queixar-me i vaig agafar una ració moderada, aprofitant a més, que l'ingredient principal era la patata i amb (1) un líquid que s'acumulava al fons de la font, que no podria arribar a dir 'caldo' perque era més be transparent.

Em vaig seure a la taula per a assaborir els secrets del menjar anglés i m'acompanyava aquell amb el que vaig riure, treballar i passejar i amb el que sentia una (1) complicitat que de nou es transmitia en un sentiment de protecció cap a mi.
L'insípid menjar no estava tant roïn com havia pensat, era comestible, inclús pot ser que una mica bo per a mi, però la carència de sal feia que no m'entussiasmara massa aquell 'bollit' de verdures que tenia davant meu.

I era extrany que no hagués passat abans, la locura va arribar al menjador-cuïna de la casa, els meus 'hostes del sopar' van començar a escoltar música, una (1) cançó que mai havia escoltat però que vaig endivinar que cantava Elton John.

Blue jean baby, L.A. lady, seamstress for the band
Pretty eyed, pirate smile, you'll marry a music man
Ballerina, you must have seen her dancing in the sand
Clar que la melòdica veu de l'artista
quedava eclipsada pels gorgoritos dels meus companys de taula
And now she's in me, always with me, tiny dancer in my hand

Jesus freaks out in the street
Handing tickets out for God
No aconseguia descobrir que deia la lletra de la cançó,
clar que poc importava
perque l'estaven transformant
Turning back she just laughs
The boulevard is not that bad

Piano man he makes his stand
In the auditorium
I l'únic que podia entendre
del que cridaven ells
era el meu nom
Looking on she sings the songs
The words she knows the tune she hums

But oh how it feels so real
Lying here with no one near
Only you and you can hear me
When I say softly slowly
Que sonava molt fort entre les demés paraules angleses
mentres les seues cames muntaven a les cadires del meu voltant

Hold me closer tiny dancer
Count the headlights on the highway
Lay me down in sheets of linen
I els crits s'accentuaven
però aconsseguia entendre una frase
que feia rel·lació a la part bruta de l'Erasmus
you had a busy day today

La mirada de terror ocupava el meu rostre
mentre ells reien i cridaven al meu costat
Blue jean baby, L.A. lady, seamstress for the band
Pretty eyed, pirate smile, you'll marry a music man
Estavem preparats per a començar la seua última nit
però això no implicava que fora trista, al menys de moment.
Ballerina, you must have seen her dancing in the sand
And now she's in me, always with me, tiny dancer in my hand

La següent volta que vaig escoltar la cançó estavem ja lluny de Lepaa, però encara més al nord si cap, intentant que un tros de gel que l'ajuntament de la capital dels regals nadalencs és transformara en un resum del que haviem sigut tots junts.
Al reconeixer-la em vaig separar del grup, intentant recordar tot el que havia suposat aquell dia de principis de desembre, entenent que la següent volta que la sentira estaria ja assegut a una cadira davant de l'ordinador de ma casa.

divendres, 1 de maig de 2009

VISITA OBLIGADA

Per unes hores em vaig sentir com allà, rient de coses absurdes com feia temps que no ria i també (per què no?) fent coses absurdes. Ens faltava un (1) i és que eixe trosset està lluny, i no creuré que puguem tornar-lo a recuperar fins que no el veiga ací.
Així que ens vam dedicar a parlar del que vam fer l'últim dia que ens vam trobar la gran part de la Lepaa Family, ho vam deixar tot grabat en arxius que, de forma magistral, es van transformar en el resum perfecte de la nostra estança: quatre (4) mesos desats en tres (3) minuts de video sense so però que recollia gran part de les nostres històries, i tot per al quart (1/4=0.25) que ens faltava.

Mentres tant, un infra-èsser amb veu de comprenssió indefinida ens quasi-obligava a ajupir-mos enterra per a compartir un (1) trosset de fusta que es feia dir taula, mentres obligavem a una altra empleada a cridar a una (1) tal Mari per a que anara a arreplegar no sé què, no sé òn.
Vam compratir els moments en els que no vam estar junts, i vam rememorar tos aquells en els que sí que ens haviem vist les cares, amb un to de tristor i un altre de goig.

Tots aquells fets es van guardar en plans de futur, posats entre dos (2) pans que ens omplien les panxes a un (1) mòdic preu, al mateix temps que els més barats liquids miraculosos ens feien cridar, riure i rememorar més si cap.

Perque sabem que tornarem a trobar-mos, tots.
Perque no serà tard, i perque encara que passe el temps, ens tractarem de la mateixa forma.

Sé que estic pegant voltes i voltes al mateix... pot ser avui no siga el dia, o pot ser siga jo...
En aquest cas:

Disculpen el retraso, mis padres son hermanos.

dijous, 30 d’abril de 2009

TARD PER LA NIT

Però per alguna raó,
estic massa trist per anar a dormir.

Comence a buscar una (1) fotografia
de les llaunes de cervessa enclaustrades entre els dos (2) cristalls.


Amb por,
vaig a dormir tement que eixa fotografia no existeixca.

Espere trobar-la demà.

dimecres, 29 d’abril de 2009

d.C. (DESPRÉS DEL CLICK)

Ha sigut just després de publicar (puc arribar a dir publicar a copiar-pegar una lletra de cançò que vaig descobrir ahir?) el missatge anterior quan una (1) finestra de color taronja ha aparegut al racó dret inferior de la pantalla. Més a la dreta, les fulles de les palmeres intenten entendre quina és la raó per la qual dibuixe un (1) somriure en el meu rostre.

not just: Thank you!

Així que al mateix temps que llegia un anàlisi detallat sobre pensaments incoherents que rondaven el meu cap fa dos (2) dies he reflexionat... i pot ser siga més trist del que jo pensava.

POT SER SIGA VERITAT

No me digas que no hay nada más triste que lo tuyo,
Hay miles de cosas en el mundo que son mucho peor.

No me digas que no hay nada más triste.
Una tienda de animales es mucho más triste,
con los perros en sus jaulas dando vueltas,
y los gatos dando vueltas en sus jaulas.
No hay nada más triste que una tienda de animales
No hay nada más triste

No me digas que no hay nada más triste que lo tuyo,
hay miles de cosas en el mundo que son mucho peor.
No me digas que no hay nada más triste.
Un turno de noche es mucho más triste,
en la cadena de montaje esperando la sirena,
con lo peor de Rubí contando sus miserias.
No hay nada más triste que un turno de noche.

No me digas que no hay nada más triste.
Los caballitos pony eso es mucho más triste.


Però això no supose que no siga important,
al cap i a la fi, abandonar una vida millor sí que és trist.

dimarts, 28 d’abril de 2009

SOMNI D'UNA VESPRADA D'HIVERN

El temps s'estava fonent com ho feia la neu que havia caigut la setmana anterior, haviem d'acabar els projectes com fora el que feia que ens trobarem sempre junts a les sales d'Opisto en les conegudíssimes Opisto Party que celebravem deixant una (1) granera a la porta principal de l'edifici evitant que es tancara a qualsevol hora del dia, portant els nostres flexos de les habitacions (inclós el meu, que tenia taques d'sprai rosa) perque les llums apagaven a les set (7) de la vesprada (19) i tot tipus de menjars per a gaudir amb la millor companyia i el frustrant treball d'haver de fer una cosa que no ens agradava i que ens resultava poc interessant.
Qui més qui menys es portava fins i tot la tetera màgica que escalfava l'aigua a velocitat de vertigen que contribuia a transformar la sala d'ordinadors de l'universitat en el menjador-cuïna de tots.

Però la nostra universitat receptora, de la qual mai vaig aconseguir aprendre el nom sencer: HAMK Hämeen ammattikorkeakoulu (el que venia asignificar: University of applied sciences, el que natros vam arribar a entendre com Escola Superior) volia que els contarem com ens haviem sentit perduts en mitg del bosc i del no-tant-fred país.
El berenar (?) estava citat a les dos (2) de la vesprada, així que vam abandonar totes les nostres pertenències a l'edifici (inclosos els ordinadors portàtils) per a anar a l'edifici de la cafeteria, on hi hauria una (1) sala on ens donarien té.

Té i més! Era com una petita cafeteria amb una (1) taula molt molt llarga, cadira per als vint-i-sis (26) que quedavem per terres fineses, barra i els dolços amb forma de molí fets de milfulles i mermelada, té i café.
Era una sala càlida, de disseny marró i blanc, amb fines cortines blanques que deixaven mostrar com la neu caia poc a poc a l'altre costat de les finestres. Era (1) un lloc quasi idíl·lic que en aquell moment vaig maleir desconeixer durant tot el temps que vam passar a Lepaa, per què fins a l'últim dia no ens van portar?

Una dona major, de més de cinquanta (50) anys que es fia dir la responsable dels cursos als quals estavem assitint ens va preguntar primer (1er) què era el que més ens havia agradat de la nostra estada i estudis, i després que creiem que havia de millorar en els pròxims anys, i tots vam pensar a l'hora:

- It has been so short

Vaig crear el somni, aprofitant el sabor que es movia per la meva boca, l'atmòsfera càlida de l'habitació i els colors neutres que m'envoltaven, de que em deien que allargaven el curs tot l'any, fins maig o juny, i que ens podiem quedar.
M'imaginava a mi mateix passant molt més temps per les terres de Lepaa, en els meus passejos, amb la MEVA gent. Quatre (4) mesos de perfecció allargada, només per a reviure tots els magnífics moments que haviem viscut.

Vaig baixar del núvil de vapor que eixia de la cafetera, la imatge d'aquella dona dient que ens podiem quedar era totalment absurda, perque no planejarien un semestre de repent, així que vaig decidir quedar-me disfrutant de les cares dels meus comp. amics que rodejaven l'escena.
Darrere meu, les noies dels xocolates estaven a punt de caure dormides, resultat de una nit a Opisto acabant el projecte de l'escola.

Pot ser no em van deixar, però em sento com si realment, hagués estat quare (4) mesos més allà, quatre (4) mesos més somiant.

dilluns, 27 d’abril de 2009

B4.A2

Ja feia prou temps que estavem junts a l'habitació però tractavem de no parlar massa. Pot ser era la forma de saborejar els últims minuts de companyia que anavem a passar en aquella casa, i només es girava alguns moments per a riure mentre jo intentava guardar tots els records que havia aconseguit durant quatre (4) mesos en la maleta que, de repent es va tornar minúscula per a tot allò que m'havia d'emportar a casa de nou.
Va ajudar-me a traure-ho tot al carrer i per alguna raó els últims minuts es van fer llargs, jo anava tapat de dalt a baix, amb les xancles posades, encara que no m'havia donat conte, i ell va tornar a dins per a tapar-se be. De sobte, sense que ningú avisara ja era hora de dir adèu...
Quan vaig arribar ningú m'havia dit que havia de dir adèu a ningú...
això no ho vaig signar al contracte d'estudis...

Vaig tornar a creuar, per última volta l'entrada de la casa, on la nevera descansava més buida que qualsevol altre dimarts, el fet de que forem dos (2) persones menys i que els que quedavem no anavem a durar massa feia que les baldes es quedaren sense res que sostindre.
A l'estret corredor, descanssaven menys sabates, les meues es van quedar allí, com una (1) part del meu jo que havia de llançar-se a les deixalles, que ja ningú necessitaria més.

Vaig arribar al llistó de fusta que descanssava baix de la nostra porta i se'm venien moltes (massa) coses al cap. Ell es va acostar i vam començar a dir coses per a intentar obviar allò que obvi.

- Thank you so much for...

En aquell moment ja no vaig poder dir res, pareixia que tot el que jo estava pensant, que no ho havia pensat abans però que deuria haver-ho fet, estava eixint per la seva boca en compte de per la meva. Com si tot el que pensava jo d'aquella petita habitació i d'ell ja ho sapiera sense que jo li ho diguera, així que es limitava a repetir tot el que m'estava passant a mi pel cap, pot ser aquella era la raó per la qual vam haver de compartir habitacle.
La finestra descansava darrere, al costat d'una paret de nou blanca, un llit desfet i un escriptori que només havia estat en aquell estat quatre (4) mesos abans, quan jo encara no havia aplegat. I els arbres, sense fulles i amb una fina capa de neu a la base dels troncs ens miraven curiosos perque no sabien que allò ja havia acabat.

Perque aquella habitació havia estat tranquila
Perque havia estat neta (però desordenada)
Perque ens teniem confiança
Perque ens respectavem
Perque compartiem les cervesses de la finestra
Perque sí

- Bye

Quan girava el cap intentant recordar tot el que m'estava i m'havia passat em va tornar a cridar.

- This is for you

I és que encara que fora el CD més barat que ell havia aconseguit en tota la seva vida, tenia (1) un valor especial, que m'agradava, perque tenia el ritme adequat, perque era la banda sonora de l'habitació (i aquella absurda cançó que (1) un dia vam arribar a sentir sis (6) voltes fins que ens vam aprendre la lletra) i perque em recordava a ell.

- Thank you very much

Havia aplegat l'hora d eque parlara jo, encara que només fora una frase. Vaig eixir, com sempre, acompanyat del mamut del K-market per la porta. Per última volta.
Allà a fora vaig quedar-me l'últim abans d'entrar al cotxe, despedint-me d'aquella extranyíssima persona que m'havia captivat i que mai es va molestar en comprendre'm perque sabia que no hi havia massa que comprendre.

Perque ell va ser una part moltíssim important del meu Erasmus,
i perque avui, de nou, te un (1) any més que jo.

FELICITATS

diumenge, 26 d’abril de 2009

FOSC & FRED

Hagués pogut tindre els ulls tancats perque hauria vist igual. Tot un (1) mòn fosc s'escampava davant meu, un camí de plataformes de fusta guiava les meues passes humides i ràpides mentres el meu cap pensava que pot ser no acabava de ser segur el que anava a fer. Al cap i a la fi, eixir a una velocitat considerable d'un (1) forn d'aromes mentolats i endinsar-me en l'obscuritat, suat i secant-me a velocitat de microsegons no era la forma més saludable d'acabar el dia.
Encara que existia el patiment del contrast tèrmic, somriures nerviosos es dibuixaven en els nostres rostres europeus i s'anaven fent més i més sorollosos mentres ens apropavem al moll on esperava la fi del nostre camí, com l'olla d'or a l'arc de sant martí.

Unes escales abandonaven la superficie sòlida i exposada a la atmòsfera de Finlandia per a adentrar-se en les gèlides aigües del llac, i en front d'elles estavem nosaltres, sense voler decidir-mos perque aquesta desició no suposaria més que problemes.
Mentres tant jo recordava l'última volta que vaig eixir a la nit finesa acompanyat només d'una capa d'aigua al punt d'ebullició i un banyador. Aquella volta era al mitg del bosc, mentres granotes ballaven al voltant de les nostres passes i ens sorpreniem de pdoer fer aquell passeig sense cap tipus d'impediment biològica.

Una (1), dos (2), i la tercera (3a) escala ja estava summergida, la meva mà es va soltar de la barana de la mateixa fusta de la que estava feta tota l'estructura i em vaig enfonsar en el llac. El llit, pedregós i pot ser també una mica fangós es perdia a uns pocs metres, el banyador s'inflava amb l'aigua que entrava pels camals i els receptors sensorials dels dits dels meus peus començaven a fer vaga.
Els arbres ens miraven impassibles des de les bores del llac, segurament divertits per vore, de nou, uns estudiants extrangers intentant sentir-se autòctons, i els peixos debien d'estar maleint els nostres crits que trencaven el seu dormir.

Sentia el cap com quan menjava un gelat d'aquells que paralitzaven les idees i provocaven un (1) dolor que sempre intentava parar en una (1) cullerada de la crema, però aquesta volta el dolor anava de fora cap a dins, i era tant divertit com el formigueig que començava a les extremitats del cos, les puntes dels dits probablement perdien el color rogenc que havien aconseguit dins la sauna per anar fent-se pàlids.
Només durava uns segons, el temps suficient per a capbussar-me, impulsar-me amb els peus i tornar a trobar les escales.

La tornada durava més que l'anada, ja habia experimentat el fred del llac així que el fred del vent era una metàfora del que acabavem de fer, encara així tornavem a entrar dins la sauna per a posar-mos en calent de nou, i repetir el camí que ens portaria a la FINLÀNDIA FREDA I FOSCA.

dissabte, 25 d’abril de 2009

HYVÄÄ YÖTÄ A MITJA (1/2) VESPRADA

S'estaven acabant els màgics dies per Lepaa, la melancolia es començava a notar dins les portes dels apartaments de Taloustie, pot ser era eixa la raó per la qual ens passavem últimament els dies tots junts: Opisto, cafeteria...
Els nadals s'apropaven i encara només haviem vist petits reflexos del que suposava la festa en el país d'on és originari, ja que Lepaa podia a voltes actuar com una (1) presó, s'anaven sentint invitacions a festes PikkuJouluu, i poc faltava per a la primera (1a), que es feia coincidir amb l'aniversari d'una (1) de les nostres guies de la nova vida, encara que el meu tracte amb ella va ser quasi nul.

El dia quatre (4) de desembre va aplegar, com les postres del viatge a Stockholm i com a preludi de la marxa dels primers companys a la nit següent, per això haviem d'aprofitar-la al màxim. Ens vam dirigir a la casa que mai haviem estat però que tal i com ens imaginavem, venia precedida d'una (1) muntanya de calçat i una pila d'abrics tot unit en un (1) petit rebedor on també es juntava la porta del bany.
Festa per a remarcar que, com no, va acabar amb passeig a les tres (3) pretenent que l'alcohol que quedara dins dels nostres organismes tractara de fugir, però finalment vaig arribar a casa. Obric la porta que sempre havia estat oberta, al menjador l'anglés que vaig coneixer el primer dia i el xic finés que ens proporcionava diverssió de taula xerraven mentres jo els deia bona nit i em disposava a entrar en l'habitació...

NO. La porta estava tancada... per què?!... bé, per què ja ho sé... però... JODER!... bé... això precisament era el que estava passant...
Faig com que no ha passat res per a no causar alarma social i vaig a demanar ajuda... clar que quin tipus d'ajuda se'm podia proporcionar? Cap.
Esperar era la resposta.

Així que allà em vaig quedar, intentant incluir-me en una (1) trista i apagada conversa que pretenia recordar tot allò que havia succeit en els últims mesos...
Torne a passejar, sol, em pose les botes i vaig a buscar resposta en la natura. Ja havia estat inmers en la nit finesa pel bosc una (1) volta, i va ser divertit, així que no entenia per què ara no ho podia ser.

Vaig arribar al B4 de Taloustie i vaig entrar, comprovant de nou el pany de la porta silenciosament, al menys, no volia molestar. I com que vaig obtindre la mateixa negativa que anteriorment vaig fer del sofà (l'únic còmode en les quatre (4) cases d'Erasmus), els sucedanis finesos dels Doritos i una guia de viatge per Escandinàvia els meus amics, fins que a les set (7) vaig tancar els ulls...

només deu (10) minuts...

... que van ser quaranta (40).

La cara del xic dels canals i les bicicletes amb aromes censurats somreia davant l'estampa d'un (1) projecte d'humà llençat damunt d'un moble de diseny es va apareixer davant meu, i no vaig poder obviar-li la raó per la qual descansava al costat de la finestra.
Va cridar a la porta de la meua habitació i una cara mediterrània encara somiant va obrir la porta, i al veure la meua va canviar la seua expressió per una de culpabilitat, sorpresa i disculpa per parts iguals mentres jo em canviava la camiseta per a acudir a una de les últimes lliçons de Photoshop.

Vaig entendre que només havia sigut un (1) problema de memòria,
i lluny de sentir-me irritat,
aquella situació només em provocava riure.

Com altres vegades que no m'havia gitat a dormir en la meva vida, vaig assistir a classe amb tota l'energia que em quedava, vaig divertir-me dinant i vaig anar a l'última classe del dia... i de l'assignatura.

Disculpes de nou.

Encara que se'l veia preocupat, també li feia somriure el que ens acabava de passar, i pot ser era perque els dos sabiem que 'La confianza da asco',
així que allà que vaig anar jo,
a fer flors de paper de seda,
a sostindre una càmara aliena,
a assaborir el dolç sabor dels nadals de la terra,
a dormir.

- I won't disturb you

Creus realment que obriré els ulls si algú fa una (1) festa dins de l'apartament?
I vaig descansar com feia temps que no feia... fins a les set (7).

Tres (3) hores de somni que van acabar amb un tranquil despertar, amb un 'saps on estas', que em va sentar tantíssim bé que vam anar directes a submergir-nos en el binomi seguretat-diversió infantils.
Estava tranquil i a gust, perque no havia de molestar-me, perque rrealment no m'importava, i perque va ser un dels despertars més dolços que allà vaig tastar.

divendres, 24 d’abril de 2009

UN PARELL (NO)MÉS

Em sentia com a Helsinki, com si hagués estat tombat enterra dins d'una (1) cabanya per a dos (2) persones però compartida entre cinc (5), a la qual vam aplegar amagats i carregats de maletes i bosses que van fer, entre tot, que la paperera hagués dormit al carrer, i encara que no ho vaig comprobar, no pareixia una (1) experència que viure.
Però ella ja se'n havia anat al lloc on li corresponia, m'agradaria pensar que encisada per aquella màgia finesa que només els tonttu autòctons poden transmetre, on l'esperaven els seus companys de vivències dels quals desitge que foren iguals que els meus, igual que ella.

Amb aquells pocs dies de convivència vam tindre temps de coneixer-mos, de suposar una (1) nova amistat pel Facebook i un (1) contacte més al grup Lepaa del meu messenger. Però encara que en el curs següent ens hem de tornar a trobar, allò no podia quedar d'aquella manera, van sorgir plans de viatges que mai vam fer, clar que això no supose cap problema, i tal com diu aquell refrany: 'Si Mahoma no va a la Meca, la Meca va a Mahoma' (Wow! És bilingüe) va vindre a la terreta, ben acompanyada per una (1) viatgera de l'orient, que tant prompte és transformaria en dues (2) a l'adicionar el toc brasilé, inclús tres (3) encara que per poc temps.

I ja que venia, haviem de trobar-la,
lluny de les llaunes de cervessa que s'apilaven entre els pocs centímetres quadrats lliures que restaven a la cabanya,
lluny del fred de la capital finesa,
lluny del restaurant que ens va captivar amb els sabors d'Escandinàvia i la tranquil·litat de les seues espelmes,
lluny de les llargues nits de la tardor,
lluny dels autobusos nocturns gratuïts,
lluny dels passejos per ací i allà,
i prop de l'orxata, la traca i el Carme.

Contenta per haver vingut,
contenta per passar uns dies a casa,
contenta per haver de tornar,
i... TRISTA?

Dos (2) mesos són quasi una eternitat!
Encara quede molt per viure, i més per riure!
Perque nosaltres, en eixe temps, la meitat (0.5 = 1/2) del nostre periode, vam anar i tornar a la nostra capital, a la ciutat de la festa, a la capital veïna, i a la de Joulupukki i Lordi.

Així que vull que torne, que gaudeixca i que ja arribarà el moment de deixar eixa vida... però encara falte moooolt.

dimecres, 22 d’abril de 2009

I PER UNS BREUS MOMENTS

Ho van dir Els Pets,
i ara jo,
encara que no siga una vetllada completament perfecta,
serà a mitges:

UNA ESTONA DE CEL

dimarts, 21 d’abril de 2009

XOCOLATES A MITJA NIT

Feia poc temps que ens coneixiem, vam arribar entre dimecres i dijous però la convivència dels primers (1ers) dies es va fer notar entre nosaltres al mateix tems que intentavem aprendre els noms, al menys a pronunciar-los, perque encara faltaria molt per a saber com s'escribien.
Encara que ben pensat, l'excusa de la convivència és només un (1) eufemisme de: festa + alcohols regionals del primer (1er) de tots els dissabtes que anavem a compartir junts durant els següents quatre (4) mesos.

Aquella va ser la primera (1a), però no la última, encara que sí de les millors. Com que la nostra casa ja havia sofrit les consecuències de nits de bogeria i ja no es distingien massa be els colors de les superficies, i les tasses s'acumulaven a la pila, vam traslladar la festa a casa de les xiques, l'A1.
També, de pas, em deixaven a mi gaudir del silenci i la tranquilitat per a poder estudiar la meva estimada microbiologia, que va vindre en mi des de l'aeroport de Barcelona a la més profunda Lepaa.

Trenta (30) minuts vaig aguantar soles a casa, ja havia perdut prou el temps tancat a l'habitació molt de temps acompanyat per l'apaciguada companyia italiana que m'oferia esporàdics comentaris de l'entorn i les situacions que es vivien en ell.
Quan vaig obrir la porta de la casa, les sabates s'acumulaven com mai havia vist, i la gent s'apalancava fins i tot davant de les portes de les habitacions perque no hi havia espai suficient en el menjador per a albergar aquella reunió de nacions unides.

De repent em vaig vore amb una (1) tassa blanca, menuda a la mà que estava sent omplida per la botella que havia vingut de viatge acompanyada per les noies lituanes, obsesionades en que tots probarem l'elixir de la seua terra, i així vam acabar tots, bebent de la mateixa menuda i blanca tassa fins a acabar amb una (1) rodantxa de cogombre a la mà, amb textura estriada i que va ser motiu de riure fins morir de la meva persona.
Tard va acabar... i pronte em vaig despertar al matí sgüent, canviava l'alcohol de consum per l'alcohol producte de la fermentació anaeròbia, i tantes altres substàncies ballaven entre les fulles dels meus apunts, intentant ser memoritzades per al dia següent.

SAUNA

Doncs gaudiu... que jo em quede acompanyat de mi mateix... encara que faig un petit STOP per a escoltar (i visualitzar) les aventures d'un (1) pobre i solitari robot enviat a la Terra de l'any tresmil (3000) per a netejar-la, acompanyades per les dolces explicacions d'una (1) mare.
Més tard van aplegar, amb aquelles grosses saltxitxes i alé de cervesa, jo encara continuava però vaig parar per a escoltar tot el que havien fet durant la tarde.

- Lake?!

Si senyor, allà que van anar, a submergir-se en les gèlides aigües dels llacs finesos, hauré de probar-ho.

TEA TIME

De nou, em quede asoles a casa, les noies ja havien habilitat de repent el seu apartament per a mantindre tots junts una (1) assossegada xarrada per a coneixer-SE millor. He d'anar a buscar a Paulinna per a vore que he de fer per a anar a Evo, on passaré les següents semanes. Són les deu (10) de la nit (22) i encara s'atisbe una claror a l'horitzó, ja sabia que els estius polars es caracteritzaven per la seva llum...
Torne, no sense dir bona nit a tothom i després d'una estona me'n vaig a dormir, em despertaré promte i estudiaré pel matí.

Però encara no havia tingut temps de reflexionar sobre el que m'estava passant (i sobre el ditxós examen) quan vaig sentir el timbre de la porta, vaig eixir acompanyat per Mickey Mouse per a descobrir les noies Lituanes portant un tassó ple de galetes i xocolates... per a mi!

Per a estudiar! Però en compte de gastar-los per a això, vaig decidir utilitzar-los per a sentir-me, a més de tresmil (3000) kilómetres de casa estimat, com em sentiria durant tota la meua experiència.

dilluns, 20 d’abril de 2009

QUE SEGUISCA AIXÍ

Perque em fa recordar,
reviure,
i no oblidar.


i que dure...

EL SILENCI TRENCAT

Aquella nit estavem tots cansats, les xiques havien anat a dormir però nosaltres no estavem disposats a que una mica de fatiga (infundada, en el meu cas, tampoc és que bollira l'activitat frenètica a Lepaa) ens impedira assaborir una altra nit, pot ser estrelada, amb un (1) tranquil passeig.
Eixint de Taloustie, de camí al gran om, seguint l'unic passeig de llums del campus fins a arribar a l'edifici del saber, giravem a la dreta per a endinsar-mos en una (1) carretera.
Allà no, però aquí huriem dit que aquella curta i estreta carretera creuava el bosc, però a Finlàndia, aquella carretera només estava lleugerament bordejada d'arbres i era una (1) simple conexió del campus perdut al mitg de res amb una carretera més... important? Això debia de ser, però en realitat no transportava massa vehicles.

Allà, caminavem entre els alts arbres fins a arribar a una escola, on el paissatge s'obria i un (1) camp de cols frenava l'avanç del bosc per a ofertar-mos una(1) bonica panoràmica de Lepaa coronada pel núvol taronja. A l'esquerra, cases s'amagaven per camins que desapareixien i sempre em cridava l'atenció, especialment, una (1) casa amb un (1) gran jardí (sense valles, allà no hi ha ni propietat, ni intimitat) decorat amb carabasses, si estavem prop de la nit dels difunts, o amb motius nadalencs, disposats per damunt de troncs d'arbres talats.
La tenda significava que no faltava massa per a arribar, només un (1) camí recte amb sèquies amb les que intuiem la temperatura de l'aigua segons l'estat de congel·lació de la superficie dels tolls, que comprobavem amb pedres.

El camp de golf, de repent ens envoltava, i donava pas a la claror i al vent, que ens deixava paralitzada la meitat (1/2 = 0.5) de la cara, depenent de la seva direcció, i encara que ens molestara, ens divertia insensibilitzar parcialment els nostres rostres, perque la sensació de calor de dins les cases seria major després.
Vam arribar a Taloustie, i gràcies a Empar, vam poder decidir que el dormir arribaria encara una mica més tard, les dos (2) del mitgdia (14) no era hora per a estar asseguts davant la tele (que jo no tenia. Be, si que en tenia, però no teniem antena) mirant la serie que ha marcat per complet les nostres vides.

Triavem entre els cd's que mantenien escrites les setze (16) temporades dels dibuixos, i entre tots ells no sabiem elegir quin era especial per a aquella nit en concret, encara sabent que qualsevol ens faria riure de tota manera...

DE SOBTE
VA PASSAR

ESTAVEM ELS DOS (2) CALLATS MIRANT COM S'ENCENIA L'ORDINADOR
LLEGINT LA CALIGRAFIA DE L'ANVERS DELS CD'S

QUANT DES DEL PIS DE DALT
BAIXANT PER LES ESCALES DE CARGOL
I SENSE NINGÚN TIPUS DE VERGONYA

HO VAM SENTIR
TOT
EL FINAL

I NO UN (1)

DOS(2)!

Vaig notar com la meua cara es tornava d'un (1) color roig, i brillava com una (1) d'aquelles bombetes de club de carretera. L'incòmoda situació s'havia apoderat de la cuïna menjador i vam començar a soltar paraules sense sentit, intentant obviar allò que acabava de passar.

I és que una (1) cosa es saber-ho,
i l'altra, confirmar-ho...

diumenge, 19 d’abril de 2009

VIATGE AL SOL

La meva motxilla negra es preparava, com cada cap de setmana per a afrontar un (1) repte de presions internes lluitant contra tot allò que jo volia fer-li guardar per anar a-saber-ón. De fet, poc importava el destí, perque anara on anara la quantitat de roba que hi cabia era prou limitada i només en funció del temps que anava a passar fora de les quatre (4) parets de la meua (nostra) habitació en prenssava més o menys.
Però mai va faltar, penjat a fora de la bossa, el sac de dormir, aquell petit sac que ni molt menys protegia del fred, amb una llegenda impresa en color blanc que s'ajudava només de la simbologia dels expresius smileys m'assegurava unes nits comfortables damunt de qualsevol superficie.

Les limitacions econòmiques a les que ens afrontavem, per una part per haver viatjat a un (1) país amb un (1) nivell de vida superior al que estem acostumats, i per l'altra per no gaudir de la subvenció que en algún paper van gosar indicar que les donaven a l'octubre, no ens asseguraven un (1) còmode llit sobre el que dormir totes les nits fora de les carreteres de Lepaa, però sí que ens prometien un (1) sostre i calefacció.
Pot ser hi havia sort i ens esperava llit per cápita,
pot ser algú havia de compartir,
pot ser haviem de juntar dos (2) llits,
pot ser algú dormiria sobre un (1) colxó enterra,
pot ser obtindriem una fabulosa eminflex
pot ser el colxó d'enterra s'havia de compartir entre quatre (4) persones,
pot ser no hi havia colxó.

Per això, encara que no hi hagués colxó disposavem de fantastics sleeping bags que ens regalaven unes hores de sòn perfectes.
Cal senyalar que els sòls dels interiors de les cases fineses son especials, no sòn ni de ceràmica ni de gres, ni porcelanosa ni parquet, ni moqueta ni ciment. Eren unes superficies lleugerament plàstiques, una mica brillants i generalment de color gris, fusionant-se amb els colors hivernals, encara que també vam provar-ne de color blau.

El tipus de sòl, la calefacció i (com sempre) la companyia feien del dormir enterra tota una experiència...


... experiència que no visc,
des d'un (1) primer (1er) de gener del 2009.
Quan, per uns dies,
vam allargar la nostra vida a Finlàndia
perduts per la 'pell de bou'.

dissabte, 18 d’abril de 2009

TUENTI (20?) DIU

...

...

No, la veritat és que no

...

Des d'onze (11) dies abans
del vint-i-vuit (28) de desembre

NO HE FET RES INTERESSANT

DESDE EL CORAZÓN

[...]

Bueno familia. Un beso muy grande.



Os quiere, vuestra Irene. (Amy Klamstein)

De moment, esperar.
A que tornen els moments d'abans,
per a deixar de somiar
i començar a somriure.

divendres, 17 d’abril de 2009

CAOS A TOTES HORES

Mai ezmorzava, seguint la magnifica i saludable tradició que tinc des d'el dia en el que vaig pensar que beure un (1) got de llet llevava temps de son, i a diferència del que me passe ací normalment, era arribar les onze i mitja (11.30) del matí i la meua panxa començava a emetre crits desgarradors en busca de digerir alguna cosa.
Podria dir-se que la primera (1a) setmana ja m'havia adaptat als horaris dels menjars... amb una petita variació: encara recorde el meu primer matí a Lepaa, quan van vindre els tutors a buscar-mos per a anar a dinar a eixa hora... ja? Per sort, a l'avió d'anada a Escandinàvia, el dia anterior, ja m'havien donat el menjar al mateix temps...

Però no passavem per sopar a les quatre (4) de la vesprada (16), encara que al Evo Jamboree si que ho vam fer (açò se mereix un (1) detallat anàlisi), així que sopavem a hora espanyola...

- i entre les dotze (12) i les deu (10) no menjaveu res?

No feiem més que engolir a totes hores: que si papes que venien en bosses gegants però que s'acabaven d'un bufit, que si aquells 'braços de gitano' que no estaven especialment bons però que per al preu que costaven oferien una deliciositat raonable...
Esta costum no va durar molt de temps, de fet, cada dia era diferent: hi havia dies que dinavem a les dos (2) i per tant haviem d'esmorzar abans, hi havia dies que dinavem a hora finesa, a hora espanyola i sopavem a hora finesa i espanyola, hi havia dies que feiem només un (1) menjar al dia (açò es feia per a abaratar costos RAX és tota una(1) experiència), hi havia dies que Dèu sabia a quina hora menjavem (durant el viatge a Lapònia)...

Però el clímax d'aquest desordre alimentici de proporcions titàniques va aplegar els últims mesos, empatavem dinars amb sopars, encara no haviem arreplegat la taula quan ja hi havia una (1) olla de tomata a la cuïna d'inducció, les quantitats eren més que abundants i vam crear una (1) familia etíope fictícia a la qual alimentavem durant decenis amb tots els plats que podiem tragar-mos, perque mai es tirava res.
Menció especial es mereix aquell desdejuni on vam juntar 'lo millor de la terreta' on vam acabar untant amb Chocoduo galetes farcides de xocolate, i també és de menció honorífica quan, en els últims dies vam aconseguir un contraban de productes nadalencs directament des de les Canàries a Taloustie...

El desordre no es quedava damunt del meu escritori, junt amb la tassa, l'ordinador i els milers (1000s) de pamflets que haviem fet i fulles seques, m'acompanyava durant els excursions al LIDL i durant les hores de menjar: TOTES.

dijous, 16 d’abril de 2009

MATÍ A WISTERIA LANE

Eren quatre (4), joves, riques, amb les parelles ideals i un (1) gran armari replet de sabates per a combinar amb tots els 'trapitos' de les marques que acostumaven a lluir pel club que solien frecuentar, amb la crème de la crème de les amèriques.
Aquell matí es va retrassar a la cita, mai ho feia, però havia tingut problemes amb els plats del desdejuni i, encara avui en dia, dubte que hagués rentat totes les eïnes de la cuïna alguna volta. Però per sort, les seues amigues eren tant adinerades i desempleades com ella i disposaven de tot el temps del mòn abans d'anar a adquirir més farciment per a l'armari.

Per fí, amb una (1) disculpa als llavis carmesí i una (1) sorpresa amagada davall els guants blancs es va reunir amb les altres tres (3) no-tant-joves senyoretes. La rebuda no va ser calorosa i els seus plans en quant a la notícia de la sorpresa s'haurien de traslladar des d'el McDonnalds a la taula al voltant de la qual estaven segudes, i que per cert, estava coronada amb una jerra de lliris blancs.

- Si no lo cuentas, hoy no comes...

Baix les innocents amenaces que temien fer-se realitat es va treure la peça de roba que cobria, desde la punta de les ungles perfectament treballades amb una (1) exquisida manicura francesa, fins a quasi aplegar al colze. Un (1) meravellós anell brillava envoltant un (1) dels dits de la futura 'Señora de' davant les cares de sorpresa de les seues companyes d'esmorzar.

- ¡Quiero uno igual!

Era una (1) llàstima que els iogurts amb els quals es regalaven els anells s'hagueren acabat ja al supermercat de confiança, per això ella el mostrava contenta i amb il·lusions d'una (1) vida comú amb el seu estimat.
Per sort, les quatre (4) estarien radiants durant el banquet de la boda, al McDonnalds més proper a Wisteria Lane amb una (1) estilizada figura resultat, sobre tot, de la lluita contra la gula de les croquetes de pernil.


Aquesta mateixa aventura ja no es repeteix dia darrere dia a la pantalla dels nostres ordinadors, tal volta de tant en tant el link es deixa caure a les nostres mans i ens fa riure, no només per la irreal situació en la que es trobaven les senyoretes, sino per traslladar-nos als menjadors de parets blanques i de quasi carent decoració de les nostres cases a Finlàndia.
Però encara avui en dia són motiu de somriure compartit, encara que estiguem lluny uns dels altres, quant de repent, apareix un (1) missatge al racó dret inferior de la patalla, avisant-mos que un (1) nou e-mail ha aplegat a la nostra safata d'entrada, el qual només té escrit una (1) sola frase, sense cap tipus de sentit però que ens fa reviure aquells moments de les llargues vesprades que començaven a les dotze i mitja (12.30) del... matí?.

dimecres, 15 d’abril de 2009

UN ESPAI EN BLANC

Aquella tarde no sabiem què fer i per alguna raó vam acabar davant de la biblioteca, anavem a fer el projecte, no sé com perque als portàtils no teniem els programes que necessitavem, però era una (1) forma de disfressar una (1) vesprada del GeoChallenge que tantes hores ens va robar... i regalar.
Les visites esporàdiques i puntuals dels altres estudiants finesos que tractaven d'aprendre la nostra segona llengua ens feien pensar que era hora de fer feïna.

NO

Un (1) dia és un (1) dia; tant cert com que dos (2) dies són dos (2), i tres (3) dies són tres (3)... així fins que: un (1) projecte HAURIA DE ser un (1) projecte (al final, de fet, va ser).

Skype.
Només el gastava per a gent perduda per Espanya (ben pensat, la gent d'Espanya no estava perduda, jo ho estava... i què be s'estava perdut!), i amb ella. Vam substituir la mistela per la pantalla de l'ordinador, els aperitius salats de patata en forma de roda per puntuals missatges de text i les hores que passavem junts cada dia per comentaris d'activitats del Facebook.
Tot açò feia que no em sentira tant distanciat, pot ser més prop.

- Anirem el cap de setmana següent
- Quants?
- Quat... ... ... cinc (5)
- Espanyols?
- Sí!

I parle com tu!

Una (1) frase que se m'ha quedat grabada, i que encara a dia d'avui em projecta un somriure a la cara [i segur que a ells també].
Aquesta aventura va arribar al mateix temps que la neu, meravellats per la blancor i tristos per no poder gaudir-la els primers dies a Lepaa no canviavem plans perque prometien els que teniem.

A la ciutat que tanes voltes havia llegit per internet durant el periode d'examens del gener anterior, un (1) abraç water-proof, talla-vents, acolxat, slippery i inestable ens va unir des d'aquell tres (3) d'agost quan ens vam despedir al caloròs i polsòs aparcament improvisat perduts per 'Els Ports'.
Envoltats per la voràgine de les ciutats, de la qual feia temps que no gaudiem i que, si no fora perque estavem amb veterans de la zona, pot ser m'haguera espantat, vam trobar-mos amb el vuité (8é) de la UV per Finlàndia, aquell que ens acolliria en la seua casa, transformant la seua habitació en un motel de cinc (5) estreles i aprenent a conviure amb gent que mai havia vist i en la que mai havia compartit sostre (amb mi sí, si es pot considerar sostre la lona de la tenda de campanya).

PERFECTE

Quatre (4) dies que van ser mil (1000), i tots ells especials, sense aborriment, coneixent a gent de la que encara guarde records i fotos, moltes fotos: amistats de Facebook (i qui ens anava a dir que a un (1) d'ells l'anavem a transformar en el nostre igual i acabaria visitant-mos a la perduda però màgica Lepaa).
Difícil serà d'oblidar aquell cap de setmana perduts per l'est finés, sobre tot, difícil serà d'oblidar com, amb raó, la neu es va convertir en merda blanca (voladora) als quatre (4) dies d'haver vingut a visitar-mos.

Dèu sap (o no) que ho vaig intentar...
però no va poder ser...
aplaçaré, de moment, la tornada a Joensuu...
la ciutat de la festa, les bicicletes, els trineus i els amics.

dimarts, 14 d’abril de 2009

BEFORE - AFTER

Al final resultarà que Finlàndia,
si que fa canviar a la gent...


... o la torna com realment és.
[encara que no entenc que no se'm reconega]

DAVID EL GNOMO & FREDDY MERCURY


- avui volta curta

- avui ne'm primer a la sauna i després ja pasegem

- podriem anar pel costat del riu i després cap a la tenda

- esta plovent!,
-dóna igual tenim caputxa


- donem una altra

[...]

Moltes gràcies per tot el q passarem allí i per haber-me ajudat tant com ho feres. Gràcies


...

Jo?

dilluns, 13 d’abril de 2009

07.20

Sone l'alarma, la del meu mòbil samsung, l'única melodia que sento pels matins que signifique que tinc classe, en cas contrari també sentiria una cançò provinent d'un altre mòbil, i hauria dormit, segurament, en un colxó compartit entre mil enterra.
Supose que deu fer 20 minuts que somie en soletat dins de l'habitació, l'altre ja se'n haurà anat a treballar.
El Sol entre per la finestra i se cole entre el blanquinos teixit de la cortina, o no, perque ni tan sols sortirà avui, o s'amagarà darrere dels núbols, o crearà il·lusionants efectes òptics.
Busco pel desordre de l'escriptori la funda de la càmera, perduda entre roba mitg bruta (però que encara puc gastar), papers de l'últim viatge, fulles seques i algún sobre per al refredat. Per sort sempre està a mà, m'arrime a la finestra i enquadre l'objectiu amb la paret d'un bloc de cases del fons centrant els arbres en la fotografia. Pot ser el meu pijama es reflecteix al cristall.
Trio roba d'avui, i com sempre, és la primera que trobo, serà suficient amb un jersei, camiseta de màniga llarga i pantalons, toalla i el necesser amb tot dins.

Obric la porta blanca, encara que no està tancada en clau ningú entre, segut a la taula Robbin beu de la seua tassa mentres Jurjen està fent-se alguna cosa per a menjar, els dos vestits davant la lasciva mirada d'Esther, recolzada en la paret i nua.
Morning..., els salude encara mitg dormit mentres entro per la porta amb el símbol de la dutxa en color groc, em responen. Pot ser Robbin ja fa temps que està cridant per casa, depen dels dies, encara que l'estat en el que se desperte canviarà més vegades durant la jornada.
Les xancles m'acompanyen fins a la porta corredera de la dutxa, el petit passadís tapissat en plàstic blau és ara gris, i ben conegut és que a Finlàndia creixent molts fongs.
Els meus peus senten la textura rugosa del plàstic, temperada i encara seca abans d'obrir l'aixeta, sabent que hui no hauré d'esperar (com sempre) a que l'aigua arribe a una temperatura agradable.
Regulo la calentor de l'aigua, pot ser avui la preferixo més càlida que ahir... sempre perfecta i sense eixa veu repetint CULPA CULPA CULPA al meu cap, que va desapareixer al veure tota la quantitat d'aigua de la que disposen en aquest país.

Surto de la dutxa, Rob anglés ha baixat i me diu bon dia, gràcies a dèu l'he entés. Maciek s'ha posat ha desdejunar esperant el seu torn de dutxa, mentres jo entro a l'habitació, m'acabo de secar el pèl (sabent que Katharina també se sorprendria avui de que estiguera humit).
Els calcetins blancs i negres recullen els meus peus encara una mica banyats, per a tornar-los a posar dins de les xancles encara humides.
La tassa blava que tant de temps ha passat perillant a l'equilibri de l'escriptori em dona una mica d'aigua, és hora d'anar a classe.

Les botes canvien les xancles en companyia, en aquell estret passadís a l'entrada de la casa, i fent equilibris acompanyat d'altres habitants del B4 surtim de casa.
Pot ser una poma m'espere davant de la finestra, pot ser les temperatures han baixat massa i ja només son branques el que algún dia va ser un pomer de fruites roges i grogues.
Per la rodona finestra, tapada amb una senyal blava es veu el cap de Jordi i François, que estan preparats per a anar a classe també.
També veem unes quantes de les xiques surtint de casa, del seu edifici i, ingenuament gire el cap per a comprovar que Irene tampoc estarà llesta avui.

El camí a Opisto es fred, amb vapors de la tassa de Jurjen i l'halé dels nostres pulmons, pot ser avui girem a la dreta en el primer camí, per a seguir el camí de xipresos, pot ser preferim visitar l'om que hi ha més abant.
Els fumadors se queden a la porta de l'edifici, assaborint els últims mints de llibertat mentre els demés muntem els dos pisos per a trobar-mos en l'impresora i el gran plotter sense ningún tipus de protecció. Avui tampoc ningú exprimirà la seua tinta i el seu paper.
Entrem a la sala d'ordinadors, Katja està esperant amb el seu somriure discret a la cara i Erika i Dovile s'asseuen a la fila d'ordinadors darrere meu. Pototito ja ha encés el meu ordinador i està preparat per a rebre el meu:

leesbrios
dribluso

Facebook, i després ja més avant obriré el VectorWorks.

Avui ha començat igual que ahir, i igual que demà. Millor així, perque assegure que serà, un DIA més, un gran DIA.

TEMPS MILLORS ARRIBARAN

no vull parlar amb tu fins que no trobe les paraules per a expresar lo especial que em vau fer sentir amb el viatje sorpresa

i la mescla de sentiments que vaig tindre quan vaig llegir l´email, entre tristeza i alegria

Però de moment, esperarem...

diumenge, 12 d’abril de 2009

MÀSCARES

Ahir... festa? Podria dir-se que sí, després de l'últim fracas tornavem a intentar-ho encara que ja sabia jo que molt be no anava a sortir... premio.

I com que ja sabia el que venia vaig decidir convertir-me en allò que era allà, un penja-robes sobre el que es podia posar qualsevol cosa, però clar que no anava a arribar a extrems com els de Finlàndia... i pot ser eixa era la raò de que estiguera tant a gust, allí podia vestir com me donava la gana, amb un barret roig amb orelleres, un mamut penjant de l'abric, un calcetí de cada color, les banyes de ren, o el collar de tonttu.
Resultat: camisa de ratlles, jersei hortera dels 90s quee stava amagat al fons de l'armari, pnatalons vaquers i sabates negres, què més podia demanar?

Alguna cosa faltava...

I és que no vaig poder resistir-me
a l'encant dels barrets de llana.