divendres, 17 d’abril de 2009

CAOS A TOTES HORES

Mai ezmorzava, seguint la magnifica i saludable tradició que tinc des d'el dia en el que vaig pensar que beure un (1) got de llet llevava temps de son, i a diferència del que me passe ací normalment, era arribar les onze i mitja (11.30) del matí i la meua panxa començava a emetre crits desgarradors en busca de digerir alguna cosa.
Podria dir-se que la primera (1a) setmana ja m'havia adaptat als horaris dels menjars... amb una petita variació: encara recorde el meu primer matí a Lepaa, quan van vindre els tutors a buscar-mos per a anar a dinar a eixa hora... ja? Per sort, a l'avió d'anada a Escandinàvia, el dia anterior, ja m'havien donat el menjar al mateix temps...

Però no passavem per sopar a les quatre (4) de la vesprada (16), encara que al Evo Jamboree si que ho vam fer (açò se mereix un (1) detallat anàlisi), així que sopavem a hora espanyola...

- i entre les dotze (12) i les deu (10) no menjaveu res?

No feiem més que engolir a totes hores: que si papes que venien en bosses gegants però que s'acabaven d'un bufit, que si aquells 'braços de gitano' que no estaven especialment bons però que per al preu que costaven oferien una deliciositat raonable...
Esta costum no va durar molt de temps, de fet, cada dia era diferent: hi havia dies que dinavem a les dos (2) i per tant haviem d'esmorzar abans, hi havia dies que dinavem a hora finesa, a hora espanyola i sopavem a hora finesa i espanyola, hi havia dies que feiem només un (1) menjar al dia (açò es feia per a abaratar costos RAX és tota una(1) experiència), hi havia dies que Dèu sabia a quina hora menjavem (durant el viatge a Lapònia)...

Però el clímax d'aquest desordre alimentici de proporcions titàniques va aplegar els últims mesos, empatavem dinars amb sopars, encara no haviem arreplegat la taula quan ja hi havia una (1) olla de tomata a la cuïna d'inducció, les quantitats eren més que abundants i vam crear una (1) familia etíope fictícia a la qual alimentavem durant decenis amb tots els plats que podiem tragar-mos, perque mai es tirava res.
Menció especial es mereix aquell desdejuni on vam juntar 'lo millor de la terreta' on vam acabar untant amb Chocoduo galetes farcides de xocolate, i també és de menció honorífica quan, en els últims dies vam aconseguir un contraban de productes nadalencs directament des de les Canàries a Taloustie...

El desordre no es quedava damunt del meu escritori, junt amb la tassa, l'ordinador i els milers (1000s) de pamflets que haviem fet i fulles seques, m'acompanyava durant els excursions al LIDL i durant les hores de menjar: TOTES.

1 comentari:

  1. Es ben cert que el Jamboree mereix una mencio especial, perque el que sofrirem alli no tingue nom.
    El desdejuni fou genial, i algun sopar recorde, bé en el meu cas era el resopo, sobre les 12 de la nit xq la miss "q os parece si..." estaba preparenat una de les seues salses especials, i l'altra miss" dieta disosiada" deia q venia i apareixia 3 hores despres.
    Crec q tb deuries de contar un poc del viatge lapon q ferem

    ResponElimina