dilluns, 20 d’abril de 2009

EL SILENCI TRENCAT

Aquella nit estavem tots cansats, les xiques havien anat a dormir però nosaltres no estavem disposats a que una mica de fatiga (infundada, en el meu cas, tampoc és que bollira l'activitat frenètica a Lepaa) ens impedira assaborir una altra nit, pot ser estrelada, amb un (1) tranquil passeig.
Eixint de Taloustie, de camí al gran om, seguint l'unic passeig de llums del campus fins a arribar a l'edifici del saber, giravem a la dreta per a endinsar-mos en una (1) carretera.
Allà no, però aquí huriem dit que aquella curta i estreta carretera creuava el bosc, però a Finlàndia, aquella carretera només estava lleugerament bordejada d'arbres i era una (1) simple conexió del campus perdut al mitg de res amb una carretera més... important? Això debia de ser, però en realitat no transportava massa vehicles.

Allà, caminavem entre els alts arbres fins a arribar a una escola, on el paissatge s'obria i un (1) camp de cols frenava l'avanç del bosc per a ofertar-mos una(1) bonica panoràmica de Lepaa coronada pel núvol taronja. A l'esquerra, cases s'amagaven per camins que desapareixien i sempre em cridava l'atenció, especialment, una (1) casa amb un (1) gran jardí (sense valles, allà no hi ha ni propietat, ni intimitat) decorat amb carabasses, si estavem prop de la nit dels difunts, o amb motius nadalencs, disposats per damunt de troncs d'arbres talats.
La tenda significava que no faltava massa per a arribar, només un (1) camí recte amb sèquies amb les que intuiem la temperatura de l'aigua segons l'estat de congel·lació de la superficie dels tolls, que comprobavem amb pedres.

El camp de golf, de repent ens envoltava, i donava pas a la claror i al vent, que ens deixava paralitzada la meitat (1/2 = 0.5) de la cara, depenent de la seva direcció, i encara que ens molestara, ens divertia insensibilitzar parcialment els nostres rostres, perque la sensació de calor de dins les cases seria major després.
Vam arribar a Taloustie, i gràcies a Empar, vam poder decidir que el dormir arribaria encara una mica més tard, les dos (2) del mitgdia (14) no era hora per a estar asseguts davant la tele (que jo no tenia. Be, si que en tenia, però no teniem antena) mirant la serie que ha marcat per complet les nostres vides.

Triavem entre els cd's que mantenien escrites les setze (16) temporades dels dibuixos, i entre tots ells no sabiem elegir quin era especial per a aquella nit en concret, encara sabent que qualsevol ens faria riure de tota manera...

DE SOBTE
VA PASSAR

ESTAVEM ELS DOS (2) CALLATS MIRANT COM S'ENCENIA L'ORDINADOR
LLEGINT LA CALIGRAFIA DE L'ANVERS DELS CD'S

QUANT DES DEL PIS DE DALT
BAIXANT PER LES ESCALES DE CARGOL
I SENSE NINGÚN TIPUS DE VERGONYA

HO VAM SENTIR
TOT
EL FINAL

I NO UN (1)

DOS(2)!

Vaig notar com la meua cara es tornava d'un (1) color roig, i brillava com una (1) d'aquelles bombetes de club de carretera. L'incòmoda situació s'havia apoderat de la cuïna menjador i vam començar a soltar paraules sense sentit, intentant obviar allò que acabava de passar.

I és que una (1) cosa es saber-ho,
i l'altra, confirmar-ho...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada