dimarts, 28 d’abril de 2009

SOMNI D'UNA VESPRADA D'HIVERN

El temps s'estava fonent com ho feia la neu que havia caigut la setmana anterior, haviem d'acabar els projectes com fora el que feia que ens trobarem sempre junts a les sales d'Opisto en les conegudíssimes Opisto Party que celebravem deixant una (1) granera a la porta principal de l'edifici evitant que es tancara a qualsevol hora del dia, portant els nostres flexos de les habitacions (inclós el meu, que tenia taques d'sprai rosa) perque les llums apagaven a les set (7) de la vesprada (19) i tot tipus de menjars per a gaudir amb la millor companyia i el frustrant treball d'haver de fer una cosa que no ens agradava i que ens resultava poc interessant.
Qui més qui menys es portava fins i tot la tetera màgica que escalfava l'aigua a velocitat de vertigen que contribuia a transformar la sala d'ordinadors de l'universitat en el menjador-cuïna de tots.

Però la nostra universitat receptora, de la qual mai vaig aconseguir aprendre el nom sencer: HAMK Hämeen ammattikorkeakoulu (el que venia asignificar: University of applied sciences, el que natros vam arribar a entendre com Escola Superior) volia que els contarem com ens haviem sentit perduts en mitg del bosc i del no-tant-fred país.
El berenar (?) estava citat a les dos (2) de la vesprada, així que vam abandonar totes les nostres pertenències a l'edifici (inclosos els ordinadors portàtils) per a anar a l'edifici de la cafeteria, on hi hauria una (1) sala on ens donarien té.

Té i més! Era com una petita cafeteria amb una (1) taula molt molt llarga, cadira per als vint-i-sis (26) que quedavem per terres fineses, barra i els dolços amb forma de molí fets de milfulles i mermelada, té i café.
Era una sala càlida, de disseny marró i blanc, amb fines cortines blanques que deixaven mostrar com la neu caia poc a poc a l'altre costat de les finestres. Era (1) un lloc quasi idíl·lic que en aquell moment vaig maleir desconeixer durant tot el temps que vam passar a Lepaa, per què fins a l'últim dia no ens van portar?

Una dona major, de més de cinquanta (50) anys que es fia dir la responsable dels cursos als quals estavem assitint ens va preguntar primer (1er) què era el que més ens havia agradat de la nostra estada i estudis, i després que creiem que havia de millorar en els pròxims anys, i tots vam pensar a l'hora:

- It has been so short

Vaig crear el somni, aprofitant el sabor que es movia per la meva boca, l'atmòsfera càlida de l'habitació i els colors neutres que m'envoltaven, de que em deien que allargaven el curs tot l'any, fins maig o juny, i que ens podiem quedar.
M'imaginava a mi mateix passant molt més temps per les terres de Lepaa, en els meus passejos, amb la MEVA gent. Quatre (4) mesos de perfecció allargada, només per a reviure tots els magnífics moments que haviem viscut.

Vaig baixar del núvil de vapor que eixia de la cafetera, la imatge d'aquella dona dient que ens podiem quedar era totalment absurda, perque no planejarien un semestre de repent, així que vaig decidir quedar-me disfrutant de les cares dels meus comp. amics que rodejaven l'escena.
Darrere meu, les noies dels xocolates estaven a punt de caure dormides, resultat de una nit a Opisto acabant el projecte de l'escola.

Pot ser no em van deixar, però em sento com si realment, hagués estat quare (4) mesos més allà, quatre (4) mesos més somiant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada