dilluns, 27 d’abril de 2009

B4.A2

Ja feia prou temps que estavem junts a l'habitació però tractavem de no parlar massa. Pot ser era la forma de saborejar els últims minuts de companyia que anavem a passar en aquella casa, i només es girava alguns moments per a riure mentre jo intentava guardar tots els records que havia aconseguit durant quatre (4) mesos en la maleta que, de repent es va tornar minúscula per a tot allò que m'havia d'emportar a casa de nou.
Va ajudar-me a traure-ho tot al carrer i per alguna raó els últims minuts es van fer llargs, jo anava tapat de dalt a baix, amb les xancles posades, encara que no m'havia donat conte, i ell va tornar a dins per a tapar-se be. De sobte, sense que ningú avisara ja era hora de dir adèu...
Quan vaig arribar ningú m'havia dit que havia de dir adèu a ningú...
això no ho vaig signar al contracte d'estudis...

Vaig tornar a creuar, per última volta l'entrada de la casa, on la nevera descansava més buida que qualsevol altre dimarts, el fet de que forem dos (2) persones menys i que els que quedavem no anavem a durar massa feia que les baldes es quedaren sense res que sostindre.
A l'estret corredor, descanssaven menys sabates, les meues es van quedar allí, com una (1) part del meu jo que havia de llançar-se a les deixalles, que ja ningú necessitaria més.

Vaig arribar al llistó de fusta que descanssava baix de la nostra porta i se'm venien moltes (massa) coses al cap. Ell es va acostar i vam començar a dir coses per a intentar obviar allò que obvi.

- Thank you so much for...

En aquell moment ja no vaig poder dir res, pareixia que tot el que jo estava pensant, que no ho havia pensat abans però que deuria haver-ho fet, estava eixint per la seva boca en compte de per la meva. Com si tot el que pensava jo d'aquella petita habitació i d'ell ja ho sapiera sense que jo li ho diguera, així que es limitava a repetir tot el que m'estava passant a mi pel cap, pot ser aquella era la raó per la qual vam haver de compartir habitacle.
La finestra descansava darrere, al costat d'una paret de nou blanca, un llit desfet i un escriptori que només havia estat en aquell estat quatre (4) mesos abans, quan jo encara no havia aplegat. I els arbres, sense fulles i amb una fina capa de neu a la base dels troncs ens miraven curiosos perque no sabien que allò ja havia acabat.

Perque aquella habitació havia estat tranquila
Perque havia estat neta (però desordenada)
Perque ens teniem confiança
Perque ens respectavem
Perque compartiem les cervesses de la finestra
Perque sí

- Bye

Quan girava el cap intentant recordar tot el que m'estava i m'havia passat em va tornar a cridar.

- This is for you

I és que encara que fora el CD més barat que ell havia aconseguit en tota la seva vida, tenia (1) un valor especial, que m'agradava, perque tenia el ritme adequat, perque era la banda sonora de l'habitació (i aquella absurda cançó que (1) un dia vam arribar a sentir sis (6) voltes fins que ens vam aprendre la lletra) i perque em recordava a ell.

- Thank you very much

Havia aplegat l'hora d eque parlara jo, encara que només fora una frase. Vaig eixir, com sempre, acompanyat del mamut del K-market per la porta. Per última volta.
Allà a fora vaig quedar-me l'últim abans d'entrar al cotxe, despedint-me d'aquella extranyíssima persona que m'havia captivat i que mai es va molestar en comprendre'm perque sabia que no hi havia massa que comprendre.

Perque ell va ser una part moltíssim important del meu Erasmus,
i perque avui, de nou, te un (1) any més que jo.

FELICITATS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada