diumenge, 26 d’abril de 2009

FOSC & FRED

Hagués pogut tindre els ulls tancats perque hauria vist igual. Tot un (1) mòn fosc s'escampava davant meu, un camí de plataformes de fusta guiava les meues passes humides i ràpides mentres el meu cap pensava que pot ser no acabava de ser segur el que anava a fer. Al cap i a la fi, eixir a una velocitat considerable d'un (1) forn d'aromes mentolats i endinsar-me en l'obscuritat, suat i secant-me a velocitat de microsegons no era la forma més saludable d'acabar el dia.
Encara que existia el patiment del contrast tèrmic, somriures nerviosos es dibuixaven en els nostres rostres europeus i s'anaven fent més i més sorollosos mentres ens apropavem al moll on esperava la fi del nostre camí, com l'olla d'or a l'arc de sant martí.

Unes escales abandonaven la superficie sòlida i exposada a la atmòsfera de Finlandia per a adentrar-se en les gèlides aigües del llac, i en front d'elles estavem nosaltres, sense voler decidir-mos perque aquesta desició no suposaria més que problemes.
Mentres tant jo recordava l'última volta que vaig eixir a la nit finesa acompanyat només d'una capa d'aigua al punt d'ebullició i un banyador. Aquella volta era al mitg del bosc, mentres granotes ballaven al voltant de les nostres passes i ens sorpreniem de pdoer fer aquell passeig sense cap tipus d'impediment biològica.

Una (1), dos (2), i la tercera (3a) escala ja estava summergida, la meva mà es va soltar de la barana de la mateixa fusta de la que estava feta tota l'estructura i em vaig enfonsar en el llac. El llit, pedregós i pot ser també una mica fangós es perdia a uns pocs metres, el banyador s'inflava amb l'aigua que entrava pels camals i els receptors sensorials dels dits dels meus peus començaven a fer vaga.
Els arbres ens miraven impassibles des de les bores del llac, segurament divertits per vore, de nou, uns estudiants extrangers intentant sentir-se autòctons, i els peixos debien d'estar maleint els nostres crits que trencaven el seu dormir.

Sentia el cap com quan menjava un gelat d'aquells que paralitzaven les idees i provocaven un (1) dolor que sempre intentava parar en una (1) cullerada de la crema, però aquesta volta el dolor anava de fora cap a dins, i era tant divertit com el formigueig que començava a les extremitats del cos, les puntes dels dits probablement perdien el color rogenc que havien aconseguit dins la sauna per anar fent-se pàlids.
Només durava uns segons, el temps suficient per a capbussar-me, impulsar-me amb els peus i tornar a trobar les escales.

La tornada durava més que l'anada, ja habia experimentat el fred del llac així que el fred del vent era una metàfora del que acabavem de fer, encara així tornavem a entrar dins la sauna per a posar-mos en calent de nou, i repetir el camí que ens portaria a la FINLÀNDIA FREDA I FOSCA.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada