dijous, 27 d’agost del 2009

20' ABANS

Sabia ja que estaria per ací, però no sabia que anava a ser tan ràpid.
Mai ho he contat ací però és una història que m'encante:

Perduts pel mitg del bosc, la més extrema bogeria es va apoderar de la nostra presència corpòria (pot ser per a obviar l'ombra que ens perseguia i de la qual encara no ens haviem cansat) a mesura que anavem fent contacte amb el país.
Però no tot anava a ser un joc de satèl·lits, capes, punts, linies i polígons; el ritual de l'educació anava a pausars-e per uns dies per a donar pas al més excel·lent i cuidat esdeveniment de l'universitat de HAMK (Hämeen ammattikorkeakoulu): l'EVO JAMBOREE, tot un desplegament de mitjans terrestres aparentment sense limitació econòmica envoltats de pins, abets i birches.
Allò seria també la fi (provisional) de la meua estada a la reserva, tornava amb la gent que vaig coneixer i de la qual tenia constància que encara me recordaven, però faltava un dels vint-i-sis (26) que no havia conegut encara que compartiem país, comunitat, universitat, estudis, assignatures i... classe... I això perturbava la meua jove ment (més si cap): Algú que se supose que veig tots els dies, que no havia vist mai, i que ni tan sols tenia constància de que el seu nom existira...

L'Evo Jamboree va resultar ser tot un èxit a l'estil finés: bosc + llacs + jocs + SILENCI, tot molt 'castizo' i a una velocitat que enervava el meu èsser i que l'impedia plasmar en una pantalla de poques polzades tot allò que girava al meu voltant.
Ningú dels meus nous amics anava a vindre, però algú coneixeria, així que cada volta que ens creuavem per estrets camins delimitats per molsa mirava els pàlids rostros de la gent. De sobte vaig vore a aquella noia que, ja el primer dia em va cridar l'atenció: per ser finesa i estar més morena que jo, per dir-me les normes del campus i al moment, veure com ella mateixa les violava. Però no hi havia temps per a parlar, estavem a punt d'aconseguir... alguna cosa que segurament debia de ser important (i que mai vam trobar, pel que pareix), així que li vaig regalar un somriure i un enèrgic HI!

- Hi Óscar!

Em va imitar però vam seguir caminant en direccions oposades. I al moment (uns pocs segons, però uns quants metres) vaig sentir el meu nom des d'una veu diferent (o la tal tutor li havia donat als puros, caliqueños i carajillo de repent)

- Óscar? Óscar!

Però tot un bosc ens separava ja, no hi havia temps que perdre, així que vam deixar les presentacions en la terra humida per a arreplegar-les a l'ora de sopar, les quatre (4) de la tarda (16).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada