divendres, 28 d’agost de 2009

ONZEa.m.

El Sol va decidir que les cinc (5) del matí era una hora més que raonable per a anar assomant-se per darrere dels arbres que se vien des de la nostra finestra, i amb una batalla perduda per les cortines vaig notar com la llum m'arribava de sobte als ulls.
Les parets blanques ens donaven el bon dia i anavem a provar el desdejuni, res d'especial i dos (2) euros (2€) me va pareixer una xifra que no anava a aprofitar, aquell dia sabia que era l'ultim que anava a esmorzar a la cafeteria.

Tornem a casa i intente estudiar, entre tímides converses amb el nou habitant de la meua vida, acabem els dos en el sofà del menjador, parlant sobre parlar mentre jo secretament anava aprenent paraules i expresions que m'agradaven.
Va sonar el timbre de la porta... ah, tenim timbre, i apareix aquell personatge baixet, de pèls tenyits i amb veu dolça que ens diu si anem a dinar.

eren les onze (11).

dinar.

ja.

Si no hi ha més remei...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada