dimarts, 24 de març de 2009

MOIKKA!

Després de quatre mesos... he conegut tanta gent, i cada persona amb el seu allò que fa que siga especial, de part bona o roïna, però especial.
Llocs, paraules, arbres, llacs, bolves,... 1000, de cada.

Encara vaig a dormir pensant que a l'altre costat de l'habitació ja fa un ratet que dorm Daniele, al que ara trobo extranyament més prop que quan estavem allí. Sabia de respecte, d'ordre (allò que encara no he aprés), treball i festa, i cuïna.
I és que l'habitació A1 del B4 era com un colp d'aire frecs al mitg d'una guerra de tots contra tots amb l'única arma del somriure.

PER QUÈ 28 PERSONES ES PODEN PORTAR TANT BE?

I PER QUÈ 9 NO? No vull saber-ho, ni ganes.

Ara la finestra no me regale aquells arbres que canviaven poc a poc i que mai sabria quantes fulles tindria, o sobre quina superficie estarien plantats cada dia, ni tant sols quin Sol anava a alumbrar-los: blanc, roig o simplement, sense llum.

I aquells camins, que tantes voltes vaig caminar, que vaig xafar i als que vaig parlar, no sense asustar-me i preguntar-me a mi mateix si m'estava tornan (més) boig, o és que aquells paisatges sabien escoltar-me, aquells camins de grava, que decidien fer-se de quitrà sense avisar, inclús de neu o gel, que els feia encara més divertits.
I els llocs als que duien! Quants! El llac, la sauna, l'altra sauna, Opisto, la cafeteria, el parc, Marata, les Row Houses, la Bus Stop, la tenda, el bosc, cabanyes a mitg derruir... I dels que mai m'aborria, per això anava a vore'ls cada nit, amb la millor companyia, que a voltes, era jo només, però suficient i extranyament perfecte.

El cel... com podia tindre tantes coses aquell cel? No cabien més estreles per les nits, ni més colors a l'albà, ni núvols amb millors formes, blancs, perfectes, ni màgia feta material, encara que les aurores poc tenien de material, no sabria explicar el seu moviment, simplement canviaven, però no avançaven...
Aquell cel que tantes voltes vaig fotografiar, amb por de que se'n anara de la meva ment, però que ara estic segur de que no ho farà.

El clima... tant... PERFECTE! Fred? qui va dir fred? La temperatura era sempre la perfecta, a voltes per a acabar corrent fins a algún edifici, però encara aixina perfecta, regalava moments, situacions especials...

LA NEU, pot ser només és aigua, però perfectament congelada, formes que només es creen naturalment, textura canviant i propietats perilloses... que la feien encara més divertida. El so que emitia també era destacable, aquel cruixir baix les botes Quechua, aquelles gotes que caien els dies de menys fred, quan les cases, els arbres, els cotxes ploraven perque se'n anava, però tornava.

Les costums, tant diferents, tant especials i tant... PERFECTES, qui ha dit que son freds els finlandesos? i què passe si realment ho són? I per què mengen tant be? I per què no ho sabia abans? I per què no ho faig ara?

La gent... gent... PERFECTES... ESPECIALS... Tots i cadascun d'ells...
Divertida, despreocupada, amb un somriure i el coixí sempre marcat a la cara, sempre a estat ahí, però mai tant prop. Sempre un abraç preparat i empàtica com la que més, amable, creativa i bohèmia. Ella va fer alguna cosa que mai hauria rebut ací.
Responsable i al mateix temps extranyament freak, organitzada, analista i totalment oposta a mi, per això, pot ser tant important. Portava a la realitat que a voltes se'ns escapava, però també ens translladava al seu mòn tant extrany però curiós per a mi. Va demostar-me que no todo reluce, pero puede ser oro.
No cabia a l'escala de l'amistat, no sabria on colocar a una persona amb menys pertenències de les que conec, protector, responsable, tranquil i al mateix temps tant tarat. Aquella figura que apareix qui-sap-d'on i que de repent, trau LA sol·lució. El [¿]germà gran? que va mantindre'm viu durant quatre mesos.
I aquell tarat que no sabia d'on venia, que s'anava a trobar, que mai havia pensat en allò que fia, però que ells van guiar-lo en un camí on anava descobrint cada dia tot allò que el feia especial. Tristament inferior (pot ser) al seu costat i a voltes massa menut per a tot allò que caia des de les seues teulades.

La fí... la pitjor, aquell BMW que mai va arribar a ser luxós es va fer menut de repent, guardava cinc ànimes que cada dia perdien part de la seua vida, amb la marxa d'aquells que els van acompanyar. Les rodes no patinaven per la neu, que els guiava, per unes últimes hores al lloc que els va fer feliços. Mentres jo veia com s'anava allunyant, sense voler creure-ho, allí, plantat vaig amollar els records en forma de gotes per a que es congelaren i es confongueren amb els plors de la pluja nival.
Deprés, consol en uns braços extranyament comfortables, extranyament perque no els havia gaudit suficient, encara que en aquell moment tenien a les seues venes la sang de l'elixir del KOSKENKORVA entenien als meus ulls, perque anaven a viure dins de poc el mateix.

STOP

Les rodes de l'avió van tocar terra... ferma, càlida, catalana

JA HE SIGUT ESTUDIANT ERASMUS

1 comentari: