dimecres, 25 de març de 2009

- NO HO ENTENC

- Jo sí!

No els podia classificar perque no son classificables!
Van cuidar-me sense que ho necessitara, van donar-me sense que ho demanara, van guiar-me sense que me perguera i van ajudar-me sense que els ho diguera. Per això no sòn mereixedors d'anomenar-se amics.

Sòn més! Sòn la meua familia d'allí!
He aconseguit en ells més complicitat que la que he trobat per altres llocs, i en menys temps del que haguera necessitat en altres situacions.
Perque no tenia més remei que tindre'ls davant des de que obria els ulls pels matins fins que els tancava al dormir. I si no els veia, sabia que s'amagaven darrere d'un estat 'NO CONECTADO'.

- I la conversa?

Rovaniemi, 11 de desembre, la neu es consolidava mentre s'anava apagant la flama de la perfecció. Asseguts a les cadires de disseny de la cafeteria de l'ajuntament de la Lapònia finesa (ni més ni menys), considerat allí un monument, acabavem de degustar el que era símbol del país i en allò que jo m'havia convertit (i m'agradava).
Pensava deixar-ho tot allí, mentres ells continuaven el seu camí, una mica més lluny, una mica més temps, i encara que sabia que els tornaria a vore despres de modelar el gel com sempre ho hem fet a la sorra de la platja, volien que anara amb ells, volien que jo gaudira com ho anaven a fer ells.
La tercera en concòrdia no participava en el joc, no la culpo, intentava saborejar les últimes hores de la que havia sigut la seua companya de batalles, qui sap quan la tornaria a vore.

I per segona volta, ho van intentar, van idear un pla amb la mateixa finalitat que ja m'havien proposat abans, però fent-lo més retòric, amagant-lo darrere s'un saboir-faire, transformant-lo en un fet políticament correcte i menys egoista (per part meua).
S'ajudaven d'allò que xafavem, d'allò que ens sostenia plantats... i dormint... de sobres de menjar... de records passats i possibles memòries futures.

Encara així, NO. No per orgull, sino per tal d'abordar la realitat com es mereixia, i ells sabien que encara que rebutjava la seua dolçament perfecta proposta, no era per refusar-los a ells.
Hi ho van entendre, encara que digueren que no.

Tal i com van acabant entenent-me a mi.

...

I no és fàcil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada