dimarts, 31 de març de 2009

BONA NIT LEPAA

Sopar comú, passeig, Simpsons...
I després tronava a casa, com que les llums del B4 estaven enceses sabia que no hi havia ningú a la cuïna, en cas contrari, estarien mirant una pel·lícula i haurien apagat les llums, però l'estalvi energètic no estava de moda per Europa.

Obria la porta que només una volta es va tancar en clau i em trobava amb la nevera al rebedor... el disseny finés de la cuïna no havia permés que un refrigerador capaç d'emmagatzemar menjar per a 8 persones durant una semana habitara entre nosaltres, així que es va posar a viure a l'entrada de la casa. I encara així no disposava d'un congelador amb propietats sagrades de conservació alimenticia... això suposava que la carn i el peix eren productes exclusius que només podiem aconseguir cuïnats a la cafeteria.
Em llevava les sabates (les botes si ja havia començat a nevar) i les intentava apartar del mitg del corredor, on descansaven els (al mínim) dos parells de sabates per persona (el que fa un total de 16 parells o... moltes sabates).

Apagava la llum de la sala de la rentadora, on sempre hi havia roba estesa acumulada per damunt del radiador i algún que altre calcetí sense pare ni mare, apagava les llums de tota la casa (davant de les habitacions, escala, les dos del menjador... on per cert, descansaven una tal Esther i l'estimat rellotge rosa) i era quan entrava en acció el meu mòbil.
Ara tenia dos mòbils, un amb la tarjeta finesa i l'altre amb l'espanyola... el primer era només per a gastar-lo de forma puntual amb els demés coneguts repartits pel país i el segon... funcionava d'alarma i llum de mà. Be, obria la tapa del mòbil i obria la porta de l'habitació (que tampoc estava tancada amb clau) poc a poc, dent el menor soroll possible perque segurament ja feia estona que el meu company dormia en la seua ordenada part de l'habitació, baix de la finestra.

Així era, entrava molt poc a poc i agafava amb els braços tot allò que estava damunt del llit i que no eren els llançols que poques vegades vaig canviar a Marata, i ho posava damunt de l'escritori tancant el cicle diari dels trastos: durant el dia damunt del llit, durant la nit damunt de l'escritori, i a mesura que anaven passant els dies, més coses baix del llit que anaven caient i mai arreplegava.
No sé com trobava el pijama i em vestia amb el meu traje de nit, Mickey Mouse ja porte temps acompanyant-me per Europa i no anava a deixar-me'l abandonat a Benicarló ara.
L'últim que veia era l'opció de l'alarma del mòbil mentres pensava que hauria despertat a Daniele amb tot aquell rebombori.

Deixava el mòbil enterra.

El soroll de l'aigua de la calefacció acompanyava la respiració dels somnis italians.

Foscor.

Quan em despertava ja només estava jo a l'habitació, el Sol es colava entre el teixit de les cortines blanques i agafava, com sempre, la meva càmera de fotos per a gaudir d'un nou dia.
Dutxa, botes i Opisto.
Un nou dia naixia en Lepaa...
Com sempre, tots preparats per a fer-lo especial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada