Sopar comú, passeig, Simpsons...
I després tronava a casa, com que les llums del B4 estaven enceses sabia que no hi havia ningú a la cuïna, en cas contrari, estarien mirant una pel·lícula i haurien apagat les llums, però l'estalvi energètic no estava de moda per Europa.
Obria la porta que només una volta es va tancar en clau i em trobava amb la nevera al rebedor... el disseny finés de la cuïna no havia permés que un refrigerador capaç d'emmagatzemar menjar per a 8 persones durant una semana habitara entre nosaltres, així que es va posar a viure a l'entrada de la casa. I encara així no disposava d'un congelador amb propietats sagrades de conservació alimenticia... això suposava que la carn i el peix eren productes exclusius que només podiem aconseguir cuïnats a la cafeteria.
Em llevava les sabates (les botes si ja havia començat a nevar) i les intentava apartar del mitg del corredor, on descansaven els (al mínim) dos parells de sabates per persona (el que fa un total de 16 parells o... moltes sabates).
Apagava la llum de la sala de la rentadora, on sempre hi havia roba estesa acumulada per damunt del radiador i algún que altre calcetí sense pare ni mare, apagava les llums de tota la casa (davant de les habitacions, escala, les dos del menjador... on per cert, descansaven una tal Esther i l'estimat rellotge rosa) i era quan entrava en acció el meu mòbil.
Ara tenia dos mòbils, un amb la tarjeta finesa i l'altre amb l'espanyola... el primer era només per a gastar-lo de forma puntual amb els demés coneguts repartits pel país i el segon... funcionava d'alarma i llum de mà. Be, obria la tapa del mòbil i obria la porta de l'habitació (que tampoc estava tancada amb clau) poc a poc, dent el menor soroll possible perque segurament ja feia estona que el meu company dormia en la seua ordenada part de l'habitació, baix de la finestra.
Així era, entrava molt poc a poc i agafava amb els braços tot allò que estava damunt del llit i que no eren els llançols que poques vegades vaig canviar a Marata, i ho posava damunt de l'escritori tancant el cicle diari dels trastos: durant el dia damunt del llit, durant la nit damunt de l'escritori, i a mesura que anaven passant els dies, més coses baix del llit que anaven caient i mai arreplegava.
No sé com trobava el pijama i em vestia amb el meu traje de nit, Mickey Mouse ja porte temps acompanyant-me per Europa i no anava a deixar-me'l abandonat a Benicarló ara.
L'últim que veia era l'opció de l'alarma del mòbil mentres pensava que hauria despertat a Daniele amb tot aquell rebombori.
Deixava el mòbil enterra.
El soroll de l'aigua de la calefacció acompanyava la respiració dels somnis italians.
Foscor.
Quan em despertava ja només estava jo a l'habitació, el Sol es colava entre el teixit de les cortines blanques i agafava, com sempre, la meva càmera de fotos per a gaudir d'un nou dia.
Dutxa, botes i Opisto.
Un nou dia naixia en Lepaa...
Com sempre, tots preparats per a fer-lo especial.
dimarts, 31 de març del 2009
EL FRED DE LA SAUNA
Dels 28 que erem només vam arribar 26 a la ciutat de Rovaniemi, un viatge enmascarat per una empresa de jocs infantils ens reunia a tots en els últims grans moments que anavem a passar... junts.
Conquerint 'bolardos' de plàstic i pegant voltes i voltes al mòn damunt d'una capa de gel i neu que l'últim que feia era refredar les ansies que haviem carregat des de Lepaa a la ciutat de Lorsi i Joulupukki.
I crec que aquest dia ha de ser redactat amb paciència, intentant tornar a viure'l (encara sabent que mai més es repetirà), per això em situaré només en un petit detall de la nit.
Qui sap si KOFF, OLVI, KARHU, KARJALA O LAPIN KULTA (de les que ja no quedaven entre les dos finestres de l'habitació, senyal de que s'apropava el principi de la fi) van fer que entrarem en un estat d'éxtasi i d'aspiració continua... però realment tots sabiem que no haviem begut tant com per a comportar-mos així, erem feliços.
Vaig vore, com al costat de la destronada 'table' sobre la que s'havien exhibit molts dels meus companys, ells tres s'abraçaven... la separació era ja més que imminent i això em va afectar encara que veia l'escena des de fora em sentia dins... la meva càmara va voler captar el moment en el que no era el millor angle, ni el millor moment, però captant l'esència de tot allò que haviem sigut.
Eren les 3.30 quan tornavem a casa, al pis de dalt m'esperava la part fosca dels últims mesos per Finlàndia i vaig decidir refugiar-me en el dissipat calor de la sauna que haviem gaudit ja hores abans... Em vaig seure sobre els bancs de fusta, amb la llum apagada, darrere una finestra sobre la que s'assomava un ninot de neu que reia amb els seus braços de branca.
Ell va entendre tot el que se'm passava pel cap i em va acompanyar en el meu silenci d'olor de fusta, miravem els vidres que ara no estaven empanyats i ens sentiem còmodes amb la calentor residual de la sauna elèctrica.
FOTOS
i silenci una altra volta. Va llegir el pensament que no volia amollar per què creia que no eren hores, encara que a mi si que m'avellia. Ens vam alçar, botes, jaqueta i passeig... direcció: Cap lloc en concret, com cada volta que surtiem a xafar la neu. El camí va ser interesant i silenciós, només vam parlar per a decidir quee ra hora de tornar (i jo sabia que m'haguera quedat més temps voltant per les afores de Rovaniemi).
Ningú ho sap però quan vam arribar me'n vaig tornar a la sauna, una mica més freda que abans, però estava a gust, pensant en allò que havia viscut en els últims mesos, intentant clausurar tots els records en lates de cervesa que es canviaven per 15 cèntims.
La fusta va tocar la meva esquena, en la meva soletat vaig decidir que era hora d'anar a buscar el meu llit, el dia següent seria difícil, havia de dir-li adèu a aquella persona que vaig coneixer, seguda dalt del sofà amb l'esquena a la paret i de la qual em vaig declarar el seu 'spozal'.
Per por, o per evadir-me de la realitat que s'apropava amb una velocitat extrema vaig decidir obviar-la al màxim al dia següent, perque el gel que anavem a treballar no estaria tant fred com estava jo per dins.
Conquerint 'bolardos' de plàstic i pegant voltes i voltes al mòn damunt d'una capa de gel i neu que l'últim que feia era refredar les ansies que haviem carregat des de Lepaa a la ciutat de Lorsi i Joulupukki.
I crec que aquest dia ha de ser redactat amb paciència, intentant tornar a viure'l (encara sabent que mai més es repetirà), per això em situaré només en un petit detall de la nit.
Qui sap si KOFF, OLVI, KARHU, KARJALA O LAPIN KULTA (de les que ja no quedaven entre les dos finestres de l'habitació, senyal de que s'apropava el principi de la fi) van fer que entrarem en un estat d'éxtasi i d'aspiració continua... però realment tots sabiem que no haviem begut tant com per a comportar-mos així, erem feliços.
Vaig vore, com al costat de la destronada 'table' sobre la que s'havien exhibit molts dels meus companys, ells tres s'abraçaven... la separació era ja més que imminent i això em va afectar encara que veia l'escena des de fora em sentia dins... la meva càmara va voler captar el moment en el que no era el millor angle, ni el millor moment, però captant l'esència de tot allò que haviem sigut.
Eren les 3.30 quan tornavem a casa, al pis de dalt m'esperava la part fosca dels últims mesos per Finlàndia i vaig decidir refugiar-me en el dissipat calor de la sauna que haviem gaudit ja hores abans... Em vaig seure sobre els bancs de fusta, amb la llum apagada, darrere una finestra sobre la que s'assomava un ninot de neu que reia amb els seus braços de branca.
Ell va entendre tot el que se'm passava pel cap i em va acompanyar en el meu silenci d'olor de fusta, miravem els vidres que ara no estaven empanyats i ens sentiem còmodes amb la calentor residual de la sauna elèctrica.
FOTOS
i silenci una altra volta. Va llegir el pensament que no volia amollar per què creia que no eren hores, encara que a mi si que m'avellia. Ens vam alçar, botes, jaqueta i passeig... direcció: Cap lloc en concret, com cada volta que surtiem a xafar la neu. El camí va ser interesant i silenciós, només vam parlar per a decidir quee ra hora de tornar (i jo sabia que m'haguera quedat més temps voltant per les afores de Rovaniemi).
Ningú ho sap però quan vam arribar me'n vaig tornar a la sauna, una mica més freda que abans, però estava a gust, pensant en allò que havia viscut en els últims mesos, intentant clausurar tots els records en lates de cervesa que es canviaven per 15 cèntims.
La fusta va tocar la meva esquena, en la meva soletat vaig decidir que era hora d'anar a buscar el meu llit, el dia següent seria difícil, havia de dir-li adèu a aquella persona que vaig coneixer, seguda dalt del sofà amb l'esquena a la paret i de la qual em vaig declarar el seu 'spozal'.
Per por, o per evadir-me de la realitat que s'apropava amb una velocitat extrema vaig decidir obviar-la al màxim al dia següent, perque el gel que anavem a treballar no estaria tant fred com estava jo per dins.
diumenge, 29 de març del 2009
COSES QUE HE APRÉS A FINLANDIA
- Landscape Design = Jardineria
- Cabanya per a 4 = Cabanya per a tots
- Dos colxons poden suportar 4 persones dormint
- Un colxó pot suportar 4 persones dormint
- Fresca = 6ºC
- La data de caducitat és decoració de l’envàs d’un producte, si no fa mala olor, està bo.
- LIDL és el supermercat de confiança
- Agost ≠ Calor
- Landscape Design Project = Crea el teu jardí infantil
- El preu de les coses és relatiu
- El cine a Espanya NO és car
- La casa dels meus amics és un hostel gratuït
- Se considerarà ‘amic’ qualsevol persona amb la que haja establert una conversació de més de 5 minuts
- El sòl del cotxe no és tant incòmode
- Les classes de la tarde comencen a les 12.30
- Geografia
dissabte, 28 de març del 2009
CONSUMIR PREFERENTMENT ABANS DE MIRAR AL DORS
Podrien ser perfectament les 15h o inclús les 16h, el Sol s'amagava pel sud-oest després de passar unes poques hores per damunt de l'horitzó, però li feien por les altures i no s'enlairava com sempre havia fet fins visitar-lo des de la tranquila Lepaa.
Encara que no passava massa temps amb nosaltres ens regalava uns capvespres plens de color en el cel, en els núvols, i per tant, de tot allò que ens envoltava dia a dia.
Lluny del desordre del B4 i l'activitat de l'A2 acabavem juntant-mos en l'organització i la neteja de l'A1 o el B5. Allò ens proporcionava tot el que necessitavem per a riure i cuïnar: aquelles plaques d'inducció amb les que dues voltes vam crear foc, una aixeta que regalava aigua tant freda com la neu del carrer o tan calenta com el vapor de la sauna, un forn elèctric on fer les nostres pizzes-aperitiu moltes voltes caducades (i que pot ser per aquesta rao eres especialment bones al contrari del que es podia esperar d'un producte tant barat al mitg de 'l'expensivitat' finlandesa i un laminador de formatge que ens seduia amb la seua utilitat i espectacularitat.
Però que construirem la nostra pròpia piràmide alimenticia en aquelles vivendes no significava que la persona representant-habitant posara tot el menjar: les hores de menjar es transformaven en viatges fins a les altres tres respectives cases per a portar els més variats sabors que ens portariem a la boca:
- Jo tinc tomaca, que he de gastar que ja tinc obert
- Jo tinc formatge: del barat i blau... i aquell que fa mala olor...
- Jo portE el pernil i els embotits
- ... ... ... jo tinc atún... però vaig a buscar verdures a l'hortet...
I qui sap com la taula es transformava en una festa de ganivets que obrien i tallaven envoltoris d'aliments caducats o a punt de fer-ho que transformavem en els més suculents i abundants plats que acompanyavem amb aquelles ensalades amb verdures directament arrancades de la terra on creixien, el moviment coordi[¿QUÉ OS PARECE SI...?]nat de tots nosaltres i la confiança que ens teniem feia que sorgiren situacions que ens obligaven a frenar el transcurs dels nostres 'quefers' per a riure amb les boques ja deleitades amb els sabors d'allò que realment haviem de menjar després però que ja començavem a degustar.
I jo em sentia content de disfrutar d'aquells moments, feliç d'haver-me creuat amb gent sense propietats privades, però trist al mateix temps per rebre més d'allò que donava...
Al so de l'ordinador que emitia ones musicals directament des de'l YOUTUBE o MUSICOVERY ens repartiem les deliciositats que es poden cuïnar (encara que parega difícil) sense un supermercat a 1000km a la redona, pensant ja què sopariem o què menjariem al dia següent, i quins serien els pròxims viatges als que ens aventurariem en els següents dies sense treballar (que no eren pocs).
L'ordinador canviava la música per videos que feien retronar de riure les nostres entranyes, ara cebades i farcides de proteines i hidrats de carboni al mateix temps (deixant de banda la benvolguda DIETA DISOSIADA).
...
Tranquilitat
...
i en el pitjor (millor?) dels casos, quan els plats començaven a llençar l'aigua, de forma magistralment ideada, des de la prestatgeria fins a la pica, començavem a preparar el sopar, amb el menjar que ara ja estava repartit entre aquells quatre ecosistemes del paradís.
Encara que no passava massa temps amb nosaltres ens regalava uns capvespres plens de color en el cel, en els núvols, i per tant, de tot allò que ens envoltava dia a dia.
Lluny del desordre del B4 i l'activitat de l'A2 acabavem juntant-mos en l'organització i la neteja de l'A1 o el B5. Allò ens proporcionava tot el que necessitavem per a riure i cuïnar: aquelles plaques d'inducció amb les que dues voltes vam crear foc, una aixeta que regalava aigua tant freda com la neu del carrer o tan calenta com el vapor de la sauna, un forn elèctric on fer les nostres pizzes-aperitiu moltes voltes caducades (i que pot ser per aquesta rao eres especialment bones al contrari del que es podia esperar d'un producte tant barat al mitg de 'l'expensivitat' finlandesa i un laminador de formatge que ens seduia amb la seua utilitat i espectacularitat.
Però que construirem la nostra pròpia piràmide alimenticia en aquelles vivendes no significava que la persona representant-habitant posara tot el menjar: les hores de menjar es transformaven en viatges fins a les altres tres respectives cases per a portar els més variats sabors que ens portariem a la boca:
- Jo tinc tomaca, que he de gastar que ja tinc obert
- Jo tinc formatge: del barat i blau... i aquell que fa mala olor...
- Jo portE el pernil i els embotits
- ... ... ... jo tinc atún... però vaig a buscar verdures a l'hortet...
I qui sap com la taula es transformava en una festa de ganivets que obrien i tallaven envoltoris d'aliments caducats o a punt de fer-ho que transformavem en els més suculents i abundants plats que acompanyavem amb aquelles ensalades amb verdures directament arrancades de la terra on creixien, el moviment coordi[¿QUÉ OS PARECE SI...?]nat de tots nosaltres i la confiança que ens teniem feia que sorgiren situacions que ens obligaven a frenar el transcurs dels nostres 'quefers' per a riure amb les boques ja deleitades amb els sabors d'allò que realment haviem de menjar després però que ja començavem a degustar.
I jo em sentia content de disfrutar d'aquells moments, feliç d'haver-me creuat amb gent sense propietats privades, però trist al mateix temps per rebre més d'allò que donava...
Al so de l'ordinador que emitia ones musicals directament des de'l YOUTUBE o MUSICOVERY ens repartiem les deliciositats que es poden cuïnar (encara que parega difícil) sense un supermercat a 1000km a la redona, pensant ja què sopariem o què menjariem al dia següent, i quins serien els pròxims viatges als que ens aventurariem en els següents dies sense treballar (que no eren pocs).
L'ordinador canviava la música per videos que feien retronar de riure les nostres entranyes, ara cebades i farcides de proteines i hidrats de carboni al mateix temps (deixant de banda la benvolguda DIETA DISOSIADA).
...
Tranquilitat
...
i en el pitjor (millor?) dels casos, quan els plats començaven a llençar l'aigua, de forma magistralment ideada, des de la prestatgeria fins a la pica, començavem a preparar el sopar, amb el menjar que ara ja estava repartit entre aquells quatre ecosistemes del paradís.
divendres, 27 de març del 2009
LA REALITAT DEL CANVI D'HORA
Este dissapte ens lleven una hora de son.
Ara ho he entés.
Després de tota una vida avançant i retrocedint les manetes del rellotge una volta per any.
Encara que fa molt de temps que va sorgir aquesta pràctica (de fet, a l'abril del 1918) per a 'estalviar energia' la vertadera raò d'aquest ball del temps va arribar al 2008. Segur que al 1918 algú dels d'allà dalt va pensar: "Dins de 90 anys 28 personatges provinents de tot arreu del continent es reuniran a un paratge perdut al mitg del bosc finés, amb certa màgia que els encandilarà, durant quatre mesos".
Paral·lelament a la societat rural de l'època va sorgir un gran problema als sabis de principis de segle, només ells tenien constància d'aquest fet i tots ells estaven entristits per que aquells joves anaven a passar poc temps junts.
Però el destí no es podia canviar, ja van intentar-ho una volta al intentar anar a l'Índia en direcció contrària i es van trobar en un McDonalds als mitg de l'oceà.
Poques eren les teories desenvolupades per que no era senzill coordinar la vida de 28 persones, de 3 generacions més lluny, i de 12 països diferents, els quals, en aquells temps, estaven preocupats amb els seus problemes que, encara que ningú ho volia reconeixer, no eren tan greus com el que s'esdevindria 18 quinquenis més tard.
La cloenda del problema va arribar de la mà d'un llaurador, l'única cosa de valor que tenia la seva familia era un rellotge de butxaca que funcionava amb corda, estava tant protegit baix d'una rajola de la cuïna, que un dia es van oblidar de donar-li corda, va passar una hora parat i després va rependre el seu ritme habitual, però no seguia el temps real. Quan el llaurador se'n va adonar d'aquell embolic horari sis mesos més tard, va tornar a ficar-ho al temps que marcava un tal Lorenzo.
Quí-sap-com va arribar aquest simple fet a les orelles dels sabis que estaven buscant formes de jugar amb l'espiralitat del temps i van decidir que, ja que aquells nois i noies que es trobarien en un futur encara llunyà no podien evitar separar-se, els regalarien una hora més, que gaudirien com ningú ha gaudit mai: junts, rient, i a la vora del llac que creua l'aldea de Lepaa.
Ara ho he entés.
Després de tota una vida avançant i retrocedint les manetes del rellotge una volta per any.
Encara que fa molt de temps que va sorgir aquesta pràctica (de fet, a l'abril del 1918) per a 'estalviar energia' la vertadera raò d'aquest ball del temps va arribar al 2008. Segur que al 1918 algú dels d'allà dalt va pensar: "Dins de 90 anys 28 personatges provinents de tot arreu del continent es reuniran a un paratge perdut al mitg del bosc finés, amb certa màgia que els encandilarà, durant quatre mesos".
Paral·lelament a la societat rural de l'època va sorgir un gran problema als sabis de principis de segle, només ells tenien constància d'aquest fet i tots ells estaven entristits per que aquells joves anaven a passar poc temps junts.
Però el destí no es podia canviar, ja van intentar-ho una volta al intentar anar a l'Índia en direcció contrària i es van trobar en un McDonalds als mitg de l'oceà.
Poques eren les teories desenvolupades per que no era senzill coordinar la vida de 28 persones, de 3 generacions més lluny, i de 12 països diferents, els quals, en aquells temps, estaven preocupats amb els seus problemes que, encara que ningú ho volia reconeixer, no eren tan greus com el que s'esdevindria 18 quinquenis més tard.
La cloenda del problema va arribar de la mà d'un llaurador, l'única cosa de valor que tenia la seva familia era un rellotge de butxaca que funcionava amb corda, estava tant protegit baix d'una rajola de la cuïna, que un dia es van oblidar de donar-li corda, va passar una hora parat i després va rependre el seu ritme habitual, però no seguia el temps real. Quan el llaurador se'n va adonar d'aquell embolic horari sis mesos més tard, va tornar a ficar-ho al temps que marcava un tal Lorenzo.
Quí-sap-com va arribar aquest simple fet a les orelles dels sabis que estaven buscant formes de jugar amb l'espiralitat del temps i van decidir que, ja que aquells nois i noies que es trobarien en un futur encara llunyà no podien evitar separar-se, els regalarien una hora més, que gaudirien com ningú ha gaudit mai: junts, rient, i a la vora del llac que creua l'aldea de Lepaa.
dijous, 26 de març del 2009
SUCCES IN FINDING LIFE
En perfecte estat
Pot ser cara, però amb possibilitat de negociar
Pot ser cara, però amb possibilitat de negociar
De linies rectes i blanques
Color verd, blau i blanc
Olor de terra mullada
Sabor de pulla
So de neu desfent-se
Respectuosa però permissiva
Perfecta
I quan la vaig trobar
la vaig agarrar
me la vaig emportar
però no em van deixar facturar-la
Ara busco algú que me la cuide
fins que torne a buscar-la
I quan la vaig trobar
la vaig agarrar
me la vaig emportar
però no em van deixar facturar-la
Ara busco algú que me la cuide
fins que torne a buscar-la
dimecres, 25 de març del 2009
THE CLIMAX OF A PERFECT LIFE
And you can tell everybody,
Lepaa's your home,
It (may) be quite simple,
But now it is gone.
I hope you don't mind,
I hope you don't mind,
Next time we'll meet far from here...
HOW WONDERFUL LIFE WAS WHEN YOU WERE IN MY WORLD
Lepaa's your home,
It (may) be quite simple,
But now it is gone.
I hope you don't mind,
I hope you don't mind,
Next time we'll meet far from here...
HOW WONDERFUL LIFE WAS WHEN YOU WERE IN MY WORLD
- NO HO ENTENC
- Jo sí!
No els podia classificar perque no son classificables!
Van cuidar-me sense que ho necessitara, van donar-me sense que ho demanara, van guiar-me sense que me perguera i van ajudar-me sense que els ho diguera. Per això no sòn mereixedors d'anomenar-se amics.
Sòn més! Sòn la meua familia d'allí!
He aconseguit en ells més complicitat que la que he trobat per altres llocs, i en menys temps del que haguera necessitat en altres situacions.
Perque no tenia més remei que tindre'ls davant des de que obria els ulls pels matins fins que els tancava al dormir. I si no els veia, sabia que s'amagaven darrere d'un estat 'NO CONECTADO'.
- I la conversa?
Rovaniemi, 11 de desembre, la neu es consolidava mentre s'anava apagant la flama de la perfecció. Asseguts a les cadires de disseny de la cafeteria de l'ajuntament de la Lapònia finesa (ni més ni menys), considerat allí un monument, acabavem de degustar el que era símbol del país i en allò que jo m'havia convertit (i m'agradava).
Pensava deixar-ho tot allí, mentres ells continuaven el seu camí, una mica més lluny, una mica més temps, i encara que sabia que els tornaria a vore despres de modelar el gel com sempre ho hem fet a la sorra de la platja, volien que anara amb ells, volien que jo gaudira com ho anaven a fer ells.
La tercera en concòrdia no participava en el joc, no la culpo, intentava saborejar les últimes hores de la que havia sigut la seua companya de batalles, qui sap quan la tornaria a vore.
I per segona volta, ho van intentar, van idear un pla amb la mateixa finalitat que ja m'havien proposat abans, però fent-lo més retòric, amagant-lo darrere s'un saboir-faire, transformant-lo en un fet políticament correcte i menys egoista (per part meua).
S'ajudaven d'allò que xafavem, d'allò que ens sostenia plantats... i dormint... de sobres de menjar... de records passats i possibles memòries futures.
Encara així, NO. No per orgull, sino per tal d'abordar la realitat com es mereixia, i ells sabien que encara que rebutjava la seua dolçament perfecta proposta, no era per refusar-los a ells.
Hi ho van entendre, encara que digueren que no.
Tal i com van acabant entenent-me a mi.
...
I no és fàcil.
No els podia classificar perque no son classificables!
Van cuidar-me sense que ho necessitara, van donar-me sense que ho demanara, van guiar-me sense que me perguera i van ajudar-me sense que els ho diguera. Per això no sòn mereixedors d'anomenar-se amics.
Sòn més! Sòn la meua familia d'allí!
He aconseguit en ells més complicitat que la que he trobat per altres llocs, i en menys temps del que haguera necessitat en altres situacions.
Perque no tenia més remei que tindre'ls davant des de que obria els ulls pels matins fins que els tancava al dormir. I si no els veia, sabia que s'amagaven darrere d'un estat 'NO CONECTADO'.
- I la conversa?
Rovaniemi, 11 de desembre, la neu es consolidava mentre s'anava apagant la flama de la perfecció. Asseguts a les cadires de disseny de la cafeteria de l'ajuntament de la Lapònia finesa (ni més ni menys), considerat allí un monument, acabavem de degustar el que era símbol del país i en allò que jo m'havia convertit (i m'agradava).
Pensava deixar-ho tot allí, mentres ells continuaven el seu camí, una mica més lluny, una mica més temps, i encara que sabia que els tornaria a vore despres de modelar el gel com sempre ho hem fet a la sorra de la platja, volien que anara amb ells, volien que jo gaudira com ho anaven a fer ells.
La tercera en concòrdia no participava en el joc, no la culpo, intentava saborejar les últimes hores de la que havia sigut la seua companya de batalles, qui sap quan la tornaria a vore.
I per segona volta, ho van intentar, van idear un pla amb la mateixa finalitat que ja m'havien proposat abans, però fent-lo més retòric, amagant-lo darrere s'un saboir-faire, transformant-lo en un fet políticament correcte i menys egoista (per part meua).
S'ajudaven d'allò que xafavem, d'allò que ens sostenia plantats... i dormint... de sobres de menjar... de records passats i possibles memòries futures.
Encara així, NO. No per orgull, sino per tal d'abordar la realitat com es mereixia, i ells sabien que encara que rebutjava la seua dolçament perfecta proposta, no era per refusar-los a ells.
Hi ho van entendre, encara que digueren que no.
Tal i com van acabant entenent-me a mi.
...
I no és fàcil.
dimarts, 24 de març del 2009
MOIKKA!
Després de quatre mesos... he conegut tanta gent, i cada persona amb el seu allò que fa que siga especial, de part bona o roïna, però especial.
Llocs, paraules, arbres, llacs, bolves,... 1000, de cada.
Encara vaig a dormir pensant que a l'altre costat de l'habitació ja fa un ratet que dorm Daniele, al que ara trobo extranyament més prop que quan estavem allí. Sabia de respecte, d'ordre (allò que encara no he aprés), treball i festa, i cuïna.
I és que l'habitació A1 del B4 era com un colp d'aire frecs al mitg d'una guerra de tots contra tots amb l'única arma del somriure.
PER QUÈ 28 PERSONES ES PODEN PORTAR TANT BE?
I PER QUÈ 9 NO? No vull saber-ho, ni ganes.
Ara la finestra no me regale aquells arbres que canviaven poc a poc i que mai sabria quantes fulles tindria, o sobre quina superficie estarien plantats cada dia, ni tant sols quin Sol anava a alumbrar-los: blanc, roig o simplement, sense llum.
I aquells camins, que tantes voltes vaig caminar, que vaig xafar i als que vaig parlar, no sense asustar-me i preguntar-me a mi mateix si m'estava tornan (més) boig, o és que aquells paisatges sabien escoltar-me, aquells camins de grava, que decidien fer-se de quitrà sense avisar, inclús de neu o gel, que els feia encara més divertits.
I els llocs als que duien! Quants! El llac, la sauna, l'altra sauna, Opisto, la cafeteria, el parc, Marata, les Row Houses, la Bus Stop, la tenda, el bosc, cabanyes a mitg derruir... I dels que mai m'aborria, per això anava a vore'ls cada nit, amb la millor companyia, que a voltes, era jo només, però suficient i extranyament perfecte.
El cel... com podia tindre tantes coses aquell cel? No cabien més estreles per les nits, ni més colors a l'albà, ni núvols amb millors formes, blancs, perfectes, ni màgia feta material, encara que les aurores poc tenien de material, no sabria explicar el seu moviment, simplement canviaven, però no avançaven...
Aquell cel que tantes voltes vaig fotografiar, amb por de que se'n anara de la meva ment, però que ara estic segur de que no ho farà.
El clima... tant... PERFECTE! Fred? qui va dir fred? La temperatura era sempre la perfecta, a voltes per a acabar corrent fins a algún edifici, però encara aixina perfecta, regalava moments, situacions especials...
LA NEU, pot ser només és aigua, però perfectament congelada, formes que només es creen naturalment, textura canviant i propietats perilloses... que la feien encara més divertida. El so que emitia també era destacable, aquel cruixir baix les botes Quechua, aquelles gotes que caien els dies de menys fred, quan les cases, els arbres, els cotxes ploraven perque se'n anava, però tornava.
Les costums, tant diferents, tant especials i tant... PERFECTES, qui ha dit que son freds els finlandesos? i què passe si realment ho són? I per què mengen tant be? I per què no ho sabia abans? I per què no ho faig ara?
La gent... gent... PERFECTES... ESPECIALS... Tots i cadascun d'ells...
Divertida, despreocupada, amb un somriure i el coixí sempre marcat a la cara, sempre a estat ahí, però mai tant prop. Sempre un abraç preparat i empàtica com la que més, amable, creativa i bohèmia. Ella va fer alguna cosa que mai hauria rebut ací.
Responsable i al mateix temps extranyament freak, organitzada, analista i totalment oposta a mi, per això, pot ser tant important. Portava a la realitat que a voltes se'ns escapava, però també ens translladava al seu mòn tant extrany però curiós per a mi. Va demostar-me que no todo reluce, pero puede ser oro.
No cabia a l'escala de l'amistat, no sabria on colocar a una persona amb menys pertenències de les que conec, protector, responsable, tranquil i al mateix temps tant tarat. Aquella figura que apareix qui-sap-d'on i que de repent, trau LA sol·lució. El [¿]germà gran? que va mantindre'm viu durant quatre mesos.
I aquell tarat que no sabia d'on venia, que s'anava a trobar, que mai havia pensat en allò que fia, però que ells van guiar-lo en un camí on anava descobrint cada dia tot allò que el feia especial. Tristament inferior (pot ser) al seu costat i a voltes massa menut per a tot allò que caia des de les seues teulades.
La fí... la pitjor, aquell BMW que mai va arribar a ser luxós es va fer menut de repent, guardava cinc ànimes que cada dia perdien part de la seua vida, amb la marxa d'aquells que els van acompanyar. Les rodes no patinaven per la neu, que els guiava, per unes últimes hores al lloc que els va fer feliços. Mentres jo veia com s'anava allunyant, sense voler creure-ho, allí, plantat vaig amollar els records en forma de gotes per a que es congelaren i es confongueren amb els plors de la pluja nival.
Deprés, consol en uns braços extranyament comfortables, extranyament perque no els havia gaudit suficient, encara que en aquell moment tenien a les seues venes la sang de l'elixir del KOSKENKORVA entenien als meus ulls, perque anaven a viure dins de poc el mateix.
STOP
Les rodes de l'avió van tocar terra... ferma, càlida, catalana
JA HE SIGUT ESTUDIANT ERASMUS
Llocs, paraules, arbres, llacs, bolves,... 1000, de cada.
Encara vaig a dormir pensant que a l'altre costat de l'habitació ja fa un ratet que dorm Daniele, al que ara trobo extranyament més prop que quan estavem allí. Sabia de respecte, d'ordre (allò que encara no he aprés), treball i festa, i cuïna.
I és que l'habitació A1 del B4 era com un colp d'aire frecs al mitg d'una guerra de tots contra tots amb l'única arma del somriure.
PER QUÈ 28 PERSONES ES PODEN PORTAR TANT BE?
I PER QUÈ 9 NO? No vull saber-ho, ni ganes.
Ara la finestra no me regale aquells arbres que canviaven poc a poc i que mai sabria quantes fulles tindria, o sobre quina superficie estarien plantats cada dia, ni tant sols quin Sol anava a alumbrar-los: blanc, roig o simplement, sense llum.
I aquells camins, que tantes voltes vaig caminar, que vaig xafar i als que vaig parlar, no sense asustar-me i preguntar-me a mi mateix si m'estava tornan (més) boig, o és que aquells paisatges sabien escoltar-me, aquells camins de grava, que decidien fer-se de quitrà sense avisar, inclús de neu o gel, que els feia encara més divertits.
I els llocs als que duien! Quants! El llac, la sauna, l'altra sauna, Opisto, la cafeteria, el parc, Marata, les Row Houses, la Bus Stop, la tenda, el bosc, cabanyes a mitg derruir... I dels que mai m'aborria, per això anava a vore'ls cada nit, amb la millor companyia, que a voltes, era jo només, però suficient i extranyament perfecte.
El cel... com podia tindre tantes coses aquell cel? No cabien més estreles per les nits, ni més colors a l'albà, ni núvols amb millors formes, blancs, perfectes, ni màgia feta material, encara que les aurores poc tenien de material, no sabria explicar el seu moviment, simplement canviaven, però no avançaven...
Aquell cel que tantes voltes vaig fotografiar, amb por de que se'n anara de la meva ment, però que ara estic segur de que no ho farà.
El clima... tant... PERFECTE! Fred? qui va dir fred? La temperatura era sempre la perfecta, a voltes per a acabar corrent fins a algún edifici, però encara aixina perfecta, regalava moments, situacions especials...
LA NEU, pot ser només és aigua, però perfectament congelada, formes que només es creen naturalment, textura canviant i propietats perilloses... que la feien encara més divertida. El so que emitia també era destacable, aquel cruixir baix les botes Quechua, aquelles gotes que caien els dies de menys fred, quan les cases, els arbres, els cotxes ploraven perque se'n anava, però tornava.
Les costums, tant diferents, tant especials i tant... PERFECTES, qui ha dit que son freds els finlandesos? i què passe si realment ho són? I per què mengen tant be? I per què no ho sabia abans? I per què no ho faig ara?
La gent... gent... PERFECTES... ESPECIALS... Tots i cadascun d'ells...
Divertida, despreocupada, amb un somriure i el coixí sempre marcat a la cara, sempre a estat ahí, però mai tant prop. Sempre un abraç preparat i empàtica com la que més, amable, creativa i bohèmia. Ella va fer alguna cosa que mai hauria rebut ací.
Responsable i al mateix temps extranyament freak, organitzada, analista i totalment oposta a mi, per això, pot ser tant important. Portava a la realitat que a voltes se'ns escapava, però també ens translladava al seu mòn tant extrany però curiós per a mi. Va demostar-me que no todo reluce, pero puede ser oro.
No cabia a l'escala de l'amistat, no sabria on colocar a una persona amb menys pertenències de les que conec, protector, responsable, tranquil i al mateix temps tant tarat. Aquella figura que apareix qui-sap-d'on i que de repent, trau LA sol·lució. El [¿]germà gran? que va mantindre'm viu durant quatre mesos.
I aquell tarat que no sabia d'on venia, que s'anava a trobar, que mai havia pensat en allò que fia, però que ells van guiar-lo en un camí on anava descobrint cada dia tot allò que el feia especial. Tristament inferior (pot ser) al seu costat i a voltes massa menut per a tot allò que caia des de les seues teulades.
La fí... la pitjor, aquell BMW que mai va arribar a ser luxós es va fer menut de repent, guardava cinc ànimes que cada dia perdien part de la seua vida, amb la marxa d'aquells que els van acompanyar. Les rodes no patinaven per la neu, que els guiava, per unes últimes hores al lloc que els va fer feliços. Mentres jo veia com s'anava allunyant, sense voler creure-ho, allí, plantat vaig amollar els records en forma de gotes per a que es congelaren i es confongueren amb els plors de la pluja nival.
Deprés, consol en uns braços extranyament comfortables, extranyament perque no els havia gaudit suficient, encara que en aquell moment tenien a les seues venes la sang de l'elixir del KOSKENKORVA entenien als meus ulls, perque anaven a viure dins de poc el mateix.
STOP
Les rodes de l'avió van tocar terra... ferma, càlida, catalana
JA HE SIGUT ESTUDIANT ERASMUS
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
