EL FRED DE LA SAUNA

Dels 28 que erem només vam arribar 26 a la ciutat de Rovaniemi, un viatge enmascarat per una empresa de jocs infantils ens reunia a tots en els últims grans moments que anavem a passar... junts.
Conquerint 'bolardos' de plàstic i pegant voltes i voltes al mòn damunt d'una capa de gel i neu que l'últim que feia era refredar les ansies que haviem carregat des de Lepaa a la ciutat de Lorsi i Joulupukki.

I crec que aquest dia ha de ser redactat amb paciència, intentant tornar a viure'l (encara sabent que mai més es repetirà), per això em situaré només en un petit detall de la nit.
Qui sap si KOFF, OLVI, KARHU, KARJALA O LAPIN KULTA (de les que ja no quedaven entre les dos finestres de l'habitació, senyal de que s'apropava el principi de la fi) van fer que entrarem en un estat d'éxtasi i d'aspiració continua... però realment tots sabiem que no haviem begut tant com per a comportar-mos així, erem feliços.
Vaig vore, com al costat de la destronada 'table' sobre la que s'havien exhibit molts dels meus companys, ells tres s'abraçaven... la separació era ja més que imminent i això em va afectar encara que veia l'escena des de fora em sentia dins... la meva càmara va voler captar el moment en el que no era el millor angle, ni el millor moment, però captant l'esència de tot allò que haviem sigut.

Eren les 3.30 quan tornavem a casa, al pis de dalt m'esperava la part fosca dels últims mesos per Finlàndia i vaig decidir refugiar-me en el dissipat calor de la sauna que haviem gaudit ja hores abans... Em vaig seure sobre els bancs de fusta, amb la llum apagada, darrere una finestra sobre la que s'assomava un ninot de neu que reia amb els seus braços de branca.
Ell va entendre tot el que se'm passava pel cap i em va acompanyar en el meu silenci d'olor de fusta, miravem els vidres que ara no estaven empanyats i ens sentiem còmodes amb la calentor residual de la sauna elèctrica.

FOTOS

i silenci una altra volta. Va llegir el pensament que no volia amollar per què creia que no eren hores, encara que a mi si que m'avellia. Ens vam alçar, botes, jaqueta i passeig... direcció: Cap lloc en concret, com cada volta que surtiem a xafar la neu. El camí va ser interesant i silenciós, només vam parlar per a decidir quee ra hora de tornar (i jo sabia que m'haguera quedat més temps voltant per les afores de Rovaniemi).
Ningú ho sap però quan vam arribar me'n vaig tornar a la sauna, una mica més freda que abans, però estava a gust, pensant en allò que havia viscut en els últims mesos, intentant clausurar tots els records en lates de cervesa que es canviaven per 15 cèntims.

La fusta va tocar la meva esquena, en la meva soletat vaig decidir que era hora d'anar a buscar el meu llit, el dia següent seria difícil, havia de dir-li adèu a aquella persona que vaig coneixer, seguda dalt del sofà amb l'esquena a la paret i de la qual em vaig declarar el seu 'spozal'.
Per por, o per evadir-me de la realitat que s'apropava amb una velocitat extrema vaig decidir obviar-la al màxim al dia següent, perque el gel que anavem a treballar no estaria tant fred com estava jo per dins.