LA REALITAT DEL CANVI D'HORA

Este dissapte ens lleven una hora de son.

Ara ho he entés.
Després de tota una vida avançant i retrocedint les manetes del rellotge una volta per any.

Encara que fa molt de temps que va sorgir aquesta pràctica (de fet, a l'abril del 1918) per a 'estalviar energia' la vertadera raò d'aquest ball del temps va arribar al 2008. Segur que al 1918 algú dels d'allà dalt va pensar: "Dins de 90 anys 28 personatges provinents de tot arreu del continent es reuniran a un paratge perdut al mitg del bosc finés, amb certa màgia que els encandilarà, durant quatre mesos".
Paral·lelament a la societat rural de l'època va sorgir un gran problema als sabis de principis de segle, només ells tenien constància d'aquest fet i tots ells estaven entristits per que aquells joves anaven a passar poc temps junts.

Però el destí no es podia canviar, ja van intentar-ho una volta al intentar anar a l'Índia en direcció contrària i es van trobar en un McDonalds als mitg de l'oceà.
Poques eren les teories desenvolupades per que no era senzill coordinar la vida de 28 persones, de 3 generacions més lluny, i de 12 països diferents, els quals, en aquells temps, estaven preocupats amb els seus problemes que, encara que ningú ho volia reconeixer, no eren tan greus com el que s'esdevindria 18 quinquenis més tard.
La cloenda del problema va arribar de la mà d'un llaurador, l'única cosa de valor que tenia la seva familia era un rellotge de butxaca que funcionava amb corda, estava tant protegit baix d'una rajola de la cuïna, que un dia es van oblidar de donar-li corda, va passar una hora parat i després va rependre el seu ritme habitual, però no seguia el temps real. Quan el llaurador se'n va adonar d'aquell embolic horari sis mesos més tard, va tornar a ficar-ho al temps que marcava un tal Lorenzo.

Quí-sap-com va arribar aquest simple fet a les orelles dels sabis que estaven buscant formes de jugar amb l'espiralitat del temps i van decidir que, ja que aquells nois i noies que es trobarien en un futur encara llunyà no podien evitar separar-se, els regalarien una hora més, que gaudirien com ningú ha gaudit mai: junts, rient, i a la vora del llac que creua l'aldea de Lepaa.