Podrien ser perfectament les 15h o inclús les 16h, el Sol s'amagava pel sud-oest després de passar unes poques hores per damunt de l'horitzó, però li feien por les altures i no s'enlairava com sempre havia fet fins visitar-lo des de la tranquila Lepaa.
Encara que no passava massa temps amb nosaltres ens regalava uns capvespres plens de color en el cel, en els núvols, i per tant, de tot allò que ens envoltava dia a dia.
Lluny del desordre del B4 i l'activitat de l'A2 acabavem juntant-mos en l'organització i la neteja de l'A1 o el B5. Allò ens proporcionava tot el que necessitavem per a riure i cuïnar: aquelles plaques d'inducció amb les que dues voltes vam crear foc, una aixeta que regalava aigua tant freda com la neu del carrer o tan calenta com el vapor de la sauna, un forn elèctric on fer les nostres pizzes-aperitiu moltes voltes caducades (i que pot ser per aquesta rao eres especialment bones al contrari del que es podia esperar d'un producte tant barat al mitg de 'l'expensivitat' finlandesa i un laminador de formatge que ens seduia amb la seua utilitat i espectacularitat.
Però que construirem la nostra pròpia piràmide alimenticia en aquelles vivendes no significava que la persona representant-habitant posara tot el menjar: les hores de menjar es transformaven en viatges fins a les altres tres respectives cases per a portar els més variats sabors que ens portariem a la boca:
- Jo tinc tomaca, que he de gastar que ja tinc obert
- Jo tinc formatge: del barat i blau... i aquell que fa mala olor...
- Jo portE el pernil i els embotits
- ... ... ... jo tinc atún... però vaig a buscar verdures a l'hortet...
I qui sap com la taula es transformava en una festa de ganivets que obrien i tallaven envoltoris d'aliments caducats o a punt de fer-ho que transformavem en els més suculents i abundants plats que acompanyavem amb aquelles ensalades amb verdures directament arrancades de la terra on creixien, el moviment coordi[¿QUÉ OS PARECE SI...?]nat de tots nosaltres i la confiança que ens teniem feia que sorgiren situacions que ens obligaven a frenar el transcurs dels nostres 'quefers' per a riure amb les boques ja deleitades amb els sabors d'allò que realment haviem de menjar després però que ja començavem a degustar.
I jo em sentia content de disfrutar d'aquells moments, feliç d'haver-me creuat amb gent sense propietats privades, però trist al mateix temps per rebre més d'allò que donava...
Al so de l'ordinador que emitia ones musicals directament des de'l YOUTUBE o MUSICOVERY ens repartiem les deliciositats que es poden cuïnar (encara que parega difícil) sense un supermercat a 1000km a la redona, pensant ja què sopariem o què menjariem al dia següent, i quins serien els pròxims viatges als que ens aventurariem en els següents dies sense treballar (que no eren pocs).
L'ordinador canviava la música per videos que feien retronar de riure les nostres entranyes, ara cebades i farcides de proteines i hidrats de carboni al mateix temps (deixant de banda la benvolguda DIETA DISOSIADA).
...
Tranquilitat
...
i en el pitjor (millor?) dels casos, quan els plats començaven a llençar l'aigua, de forma magistralment ideada, des de la prestatgeria fins a la pica, començavem a preparar el sopar, amb el menjar que ara ja estava repartit entre aquells quatre ecosistemes del paradís.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada