[MUTE MODE: ON]

Vaig viure'n a dos (2) llocs diferents, però ambdos tenien la mateixa essència:
Agarravem la safata (jeje) i posavem un got, tenedor, cullera en el cas de que n'hi hagués, i ganivet, encara que mai l'utilitzava, però açò va ser un fet del qual no me'n vaig adonar fins les últimes setmanes.
Omplia el got d'aigua de l'aixeta, a voltes feia un soroll que feia tremolar tots els ingredients i el bebia ràpid, per a tornar a omplir-lo mentre esperava fent cua. A l'altre got, deixava caure una substància líquida, densa i amb grumolls, d'una caixa que rezava: Piima, amb sabor àcid i a la qual li afegia dos terrons de sucre que mai aconseguia desfer davant de la ingènua mirada dels paisans.

El plat ens presentava el que seria el nostre dinar del dia, pot ser a les onze i mitja (11.30), però dinar al cap i a la fi, quant molts dies, ja patia una fam infernal. Les patates bollides sempre estaven presents, i a voltes, fins i tot n'hi havia unes d'especials, bollides amb la pell i amb un lleuger sabor de rostit que donava una mica d'alegria al plat.
El que venia després era elecció divina d'algún èsser que governara la cafeteria des dels cels: si era dimecres, sopa (per dir-ho d'alguna forma, a un plat amb aigua que intentava absorbir els sabors de les poques verdures que s'havien bollit, i els talls de carn, o aquella pasta verda que es feia dir pea soup), si era dijous probablement peix (la merlussa empanada amb formatge, o algún altre tipus de peix barat, encara que pot ser algún dia ens obsequiaren amb salmó, sí, sopa de salmó, clar que debien trobar-se en un dilema al decidir si era menú de dimecres o de dijous), i la resta de dies, menjar variat: pollastre, creps boníssims de carn picada (o tortilia, que intentaven dir els nostres companys al referir-se al menjar mexicà), aquell plat de patates gratinat, col amb la salsa de baies, frankfurt bons, o roïns amb aquella salsa marró...

Però sempre tot molt bo.

Passavem a la zona de les ensalades, on vuit (8) safates ens esperaven al costat d'altres plats més menuts contenint els més variats ingredients per a l'ensalada, acompanyats per algún extranys i especials condiments com mandarina o baies rojes.
L'oli i el vinagre brillaven per la sua absència, així que em vaig especialitzar en el noble art de repartir la salsa de color pàlid amb algún tipus d'espècia negra que li donava el toc d'alegria a l'ensalada.

Següent pas: el pa, no m'agradava massa aquella taula coronada amb dos recipients metàl·lics contenint dos (2) tipus diferents de mantega, o margarina (que mai vaig arribar a diferenciar), per damunt dels pans tapats amb servilletes: el pa marró (com l'odie!) vaig aprendre a obviar-lo a la tercera oportunitat que li vaig donar per a que m'agradara, el pa aquell que eren llesques dures tampoc era motiu del meu gust, com a molt hi havia pa bimbo, o un sucedàni dels pans rodons que tenim ací.
Però l'estrela de la taula, que només apareixia en ocasions especials, era aquella massa amb forma ovalada farcida amb arròs... mmm...

Arribavem a la taula, mantenint l'equilibri, deixant la safata (jeje) pot ser al costat d'algún element decoratiu nadalenc.

SILENCI

Ningú parlava, no es sentia res, només xiuxiuejar... frases en to baix... tranquil·litat, tot el mòn estava assaborint els suculents plats del dia davant els somriures de les empleades de la cafeteria... Inclús es podia escoltar la radio que estava en un volum molt baix, i per la qual una volta vam sentir la veu d'una cantant espanyola, fent referència als pocs dies que ens quedaven allà...

SILENCI

Pot ser es trencava pel riure d'una alumna entrada en edat, que ens contagiava a tots

SILENCI

Si era divendres, o un dia molt especial, ens sentavem estratègicament prop de la taula de les postres: mousse de xocolate, galetes, café llet i pastes, un pudding extrany de color rosa, bombons amb bandera finesa, i fins i tot, un dia, uns donuts a punt de ser caducats... dies especials a la cafeteria de Lepaa...

[MUTE MODE: OFF]

Ara la cafeteria està plena de cirts, pot ser sons divertits, però crits i soroll que fan que anyorem aquella sala blanca, amb olor de dinar de matí i de bo...