Per unes hores em vaig sentir com allà, rient de coses absurdes com feia temps que no ria i també (per què no?) fent coses absurdes. Ens faltava un (1) i és que eixe trosset està lluny, i no creuré que puguem tornar-lo a recuperar fins que no el veiga ací.
Així que ens vam dedicar a parlar del que vam fer l'últim dia que ens vam trobar la gran part de la Lepaa Family, ho vam deixar tot grabat en arxius que, de forma magistral, es van transformar en el resum perfecte de la nostra estança: quatre (4) mesos desats en tres (3) minuts de video sense so però que recollia gran part de les nostres històries, i tot per al quart (1/4=0.25) que ens faltava.
Mentres tant, un infra-èsser amb veu de comprenssió indefinida ens quasi-obligava a ajupir-mos enterra per a compartir un (1) trosset de fusta que es feia dir taula, mentres obligavem a una altra empleada a cridar a una (1) tal Mari per a que anara a arreplegar no sé què, no sé òn.
Vam compratir els moments en els que no vam estar junts, i vam rememorar tos aquells en els que sí que ens haviem vist les cares, amb un to de tristor i un altre de goig.
Tots aquells fets es van guardar en plans de futur, posats entre dos (2) pans que ens omplien les panxes a un (1) mòdic preu, al mateix temps que els més barats liquids miraculosos ens feien cridar, riure i rememorar més si cap.
Perque sabem que tornarem a trobar-mos, tots.
Perque no serà tard, i perque encara que passe el temps, ens tractarem de la mateixa forma.
Sé que estic pegant voltes i voltes al mateix... pot ser avui no siga el dia, o pot ser siga jo...
En aquest cas:
Disculpen el retraso, mis padres son hermanos.
Així que ens vam dedicar a parlar del que vam fer l'últim dia que ens vam trobar la gran part de la Lepaa Family, ho vam deixar tot grabat en arxius que, de forma magistral, es van transformar en el resum perfecte de la nostra estança: quatre (4) mesos desats en tres (3) minuts de video sense so però que recollia gran part de les nostres històries, i tot per al quart (1/4=0.25) que ens faltava.
Mentres tant, un infra-èsser amb veu de comprenssió indefinida ens quasi-obligava a ajupir-mos enterra per a compartir un (1) trosset de fusta que es feia dir taula, mentres obligavem a una altra empleada a cridar a una (1) tal Mari per a que anara a arreplegar no sé què, no sé òn.
Vam compratir els moments en els que no vam estar junts, i vam rememorar tos aquells en els que sí que ens haviem vist les cares, amb un to de tristor i un altre de goig.
Tots aquells fets es van guardar en plans de futur, posats entre dos (2) pans que ens omplien les panxes a un (1) mòdic preu, al mateix temps que els més barats liquids miraculosos ens feien cridar, riure i rememorar més si cap.
Perque sabem que tornarem a trobar-mos, tots.
Perque no serà tard, i perque encara que passe el temps, ens tractarem de la mateixa forma.
Sé que estic pegant voltes i voltes al mateix... pot ser avui no siga el dia, o pot ser siga jo...
En aquest cas:
Disculpen el retraso, mis padres son hermanos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada