estic massa trist per anar a dormir.
Comence a buscar una (1) fotografia
de les llaunes de cervessa enclaustrades entre els dos (2) cristalls.
Amb por,
vaig a dormir tement que eixa fotografia no existeixca.
Espere trobar-la demà.
dijous, 30 d’abril del 2009
TARD PER LA NIT
Però per alguna raó,
estic massa trist per anar a dormir.
Comence a buscar una (1) fotografia
de les llaunes de cervessa enclaustrades entre els dos (2) cristalls.
Amb por,
vaig a dormir tement que eixa fotografia no existeixca.
Espere trobar-la demà.
estic massa trist per anar a dormir.
Comence a buscar una (1) fotografia
de les llaunes de cervessa enclaustrades entre els dos (2) cristalls.
Amb por,
vaig a dormir tement que eixa fotografia no existeixca.
Espere trobar-la demà.
dimecres, 29 d’abril del 2009
d.C. (DESPRÉS DEL CLICK)
Ha sigut just després de publicar (puc arribar a dir publicar a copiar-pegar una lletra de cançò que vaig descobrir ahir?) el missatge anterior quan una (1) finestra de color taronja ha aparegut al racó dret inferior de la pantalla. Més a la dreta, les fulles de les palmeres intenten entendre quina és la raó per la qual dibuixe un (1) somriure en el meu rostre.
Així que al mateix temps que llegia un anàlisi detallat sobre pensaments incoherents que rondaven el meu cap fa dos (2) dies he reflexionat... i pot ser siga més trist del que jo pensava.
not just: Thank you!
Així que al mateix temps que llegia un anàlisi detallat sobre pensaments incoherents que rondaven el meu cap fa dos (2) dies he reflexionat... i pot ser siga més trist del que jo pensava.
POT SER SIGA VERITAT
No me digas que no hay nada más triste que lo tuyo,
Hay miles de cosas en el mundo que son mucho peor.
No me digas que no hay nada más triste.
Una tienda de animales es mucho más triste,
con los perros en sus jaulas dando vueltas,
y los gatos dando vueltas en sus jaulas.
No hay nada más triste que una tienda de animales
No hay nada más triste
No me digas que no hay nada más triste que lo tuyo,
hay miles de cosas en el mundo que son mucho peor.
No me digas que no hay nada más triste.
Un turno de noche es mucho más triste,
en la cadena de montaje esperando la sirena,
con lo peor de Rubí contando sus miserias.
No hay nada más triste que un turno de noche.
No me digas que no hay nada más triste.
Los caballitos pony eso es mucho más triste.
Hay miles de cosas en el mundo que son mucho peor.
No me digas que no hay nada más triste.
Una tienda de animales es mucho más triste,
con los perros en sus jaulas dando vueltas,
y los gatos dando vueltas en sus jaulas.
No hay nada más triste que una tienda de animales
No hay nada más triste
No me digas que no hay nada más triste que lo tuyo,
hay miles de cosas en el mundo que son mucho peor.
No me digas que no hay nada más triste.
Un turno de noche es mucho más triste,
en la cadena de montaje esperando la sirena,
con lo peor de Rubí contando sus miserias.
No hay nada más triste que un turno de noche.
No me digas que no hay nada más triste.
Los caballitos pony eso es mucho más triste.
Però això no supose que no siga important,
al cap i a la fi, abandonar una vida millor sí que és trist.
dimarts, 28 d’abril del 2009
SOMNI D'UNA VESPRADA D'HIVERN
El temps s'estava fonent com ho feia la neu que havia caigut la setmana anterior, haviem d'acabar els projectes com fora el que feia que ens trobarem sempre junts a les sales d'Opisto en les conegudíssimes Opisto Party que celebravem deixant una (1) granera a la porta principal de l'edifici evitant que es tancara a qualsevol hora del dia, portant els nostres flexos de les habitacions (inclós el meu, que tenia taques d'sprai rosa) perque les llums apagaven a les set (7) de la vesprada (19) i tot tipus de menjars per a gaudir amb la millor companyia i el frustrant treball d'haver de fer una cosa que no ens agradava i que ens resultava poc interessant.
Qui més qui menys es portava fins i tot la tetera màgica que escalfava l'aigua a velocitat de vertigen que contribuia a transformar la sala d'ordinadors de l'universitat en el menjador-cuïna de tots.
Però la nostra universitat receptora, de la qual mai vaig aconseguir aprendre el nom sencer: HAMK Hämeen ammattikorkeakoulu (el que venia asignificar: University of applied sciences, el que natros vam arribar a entendre com Escola Superior) volia que els contarem com ens haviem sentit perduts en mitg del bosc i del no-tant-fred país.
El berenar (?) estava citat a les dos (2) de la vesprada, així que vam abandonar totes les nostres pertenències a l'edifici (inclosos els ordinadors portàtils) per a anar a l'edifici de la cafeteria, on hi hauria una (1) sala on ens donarien té.
Té i més! Era com una petita cafeteria amb una (1) taula molt molt llarga, cadira per als vint-i-sis (26) que quedavem per terres fineses, barra i els dolços amb forma de molí fets de milfulles i mermelada, té i café.
Era una sala càlida, de disseny marró i blanc, amb fines cortines blanques que deixaven mostrar com la neu caia poc a poc a l'altre costat de les finestres. Era (1) un lloc quasi idíl·lic que en aquell moment vaig maleir desconeixer durant tot el temps que vam passar a Lepaa, per què fins a l'últim dia no ens van portar?
Una dona major, de més de cinquanta (50) anys que es fia dir la responsable dels cursos als quals estavem assitint ens va preguntar primer (1er) què era el que més ens havia agradat de la nostra estada i estudis, i després que creiem que havia de millorar en els pròxims anys, i tots vam pensar a l'hora:
- It has been so short
Vaig crear el somni, aprofitant el sabor que es movia per la meva boca, l'atmòsfera càlida de l'habitació i els colors neutres que m'envoltaven, de que em deien que allargaven el curs tot l'any, fins maig o juny, i que ens podiem quedar.
M'imaginava a mi mateix passant molt més temps per les terres de Lepaa, en els meus passejos, amb la MEVA gent. Quatre (4) mesos de perfecció allargada, només per a reviure tots els magnífics moments que haviem viscut.
Vaig baixar del núvil de vapor que eixia de la cafetera, la imatge d'aquella dona dient que ens podiem quedar era totalment absurda, perque no planejarien un semestre de repent, així que vaig decidir quedar-me disfrutant de les cares dels meus comp. amics que rodejaven l'escena.
Darrere meu, les noies dels xocolates estaven a punt de caure dormides, resultat de una nit a Opisto acabant el projecte de l'escola.
Pot ser no em van deixar, però em sento com si realment, hagués estat quare (4) mesos més allà, quatre (4) mesos més somiant.
Qui més qui menys es portava fins i tot la tetera màgica que escalfava l'aigua a velocitat de vertigen que contribuia a transformar la sala d'ordinadors de l'universitat en el menjador-cuïna de tots.
Però la nostra universitat receptora, de la qual mai vaig aconseguir aprendre el nom sencer: HAMK Hämeen ammattikorkeakoulu (el que venia asignificar: University of applied sciences, el que natros vam arribar a entendre com Escola Superior) volia que els contarem com ens haviem sentit perduts en mitg del bosc i del no-tant-fred país.
El berenar (?) estava citat a les dos (2) de la vesprada, així que vam abandonar totes les nostres pertenències a l'edifici (inclosos els ordinadors portàtils) per a anar a l'edifici de la cafeteria, on hi hauria una (1) sala on ens donarien té.
Té i més! Era com una petita cafeteria amb una (1) taula molt molt llarga, cadira per als vint-i-sis (26) que quedavem per terres fineses, barra i els dolços amb forma de molí fets de milfulles i mermelada, té i café.
Era una sala càlida, de disseny marró i blanc, amb fines cortines blanques que deixaven mostrar com la neu caia poc a poc a l'altre costat de les finestres. Era (1) un lloc quasi idíl·lic que en aquell moment vaig maleir desconeixer durant tot el temps que vam passar a Lepaa, per què fins a l'últim dia no ens van portar?
Una dona major, de més de cinquanta (50) anys que es fia dir la responsable dels cursos als quals estavem assitint ens va preguntar primer (1er) què era el que més ens havia agradat de la nostra estada i estudis, i després que creiem que havia de millorar en els pròxims anys, i tots vam pensar a l'hora:
- It has been so short
Vaig crear el somni, aprofitant el sabor que es movia per la meva boca, l'atmòsfera càlida de l'habitació i els colors neutres que m'envoltaven, de que em deien que allargaven el curs tot l'any, fins maig o juny, i que ens podiem quedar.
M'imaginava a mi mateix passant molt més temps per les terres de Lepaa, en els meus passejos, amb la MEVA gent. Quatre (4) mesos de perfecció allargada, només per a reviure tots els magnífics moments que haviem viscut.
Vaig baixar del núvil de vapor que eixia de la cafetera, la imatge d'aquella dona dient que ens podiem quedar era totalment absurda, perque no planejarien un semestre de repent, així que vaig decidir quedar-me disfrutant de les cares dels meus comp. amics que rodejaven l'escena.
Darrere meu, les noies dels xocolates estaven a punt de caure dormides, resultat de una nit a Opisto acabant el projecte de l'escola.
Pot ser no em van deixar, però em sento com si realment, hagués estat quare (4) mesos més allà, quatre (4) mesos més somiant.
dilluns, 27 d’abril del 2009
B4.A2
Ja feia prou temps que estavem junts a l'habitació però tractavem de no parlar massa. Pot ser era la forma de saborejar els últims minuts de companyia que anavem a passar en aquella casa, i només es girava alguns moments per a riure mentre jo intentava guardar tots els records que havia aconseguit durant quatre (4) mesos en la maleta que, de repent es va tornar minúscula per a tot allò que m'havia d'emportar a casa de nou.
Va ajudar-me a traure-ho tot al carrer i per alguna raó els últims minuts es van fer llargs, jo anava tapat de dalt a baix, amb les xancles posades, encara que no m'havia donat conte, i ell va tornar a dins per a tapar-se be. De sobte, sense que ningú avisara ja era hora de dir adèu...
Quan vaig arribar ningú m'havia dit que havia de dir adèu a ningú...
això no ho vaig signar al contracte d'estudis...
Vaig tornar a creuar, per última volta l'entrada de la casa, on la nevera descansava més buida que qualsevol altre dimarts, el fet de que forem dos (2) persones menys i que els que quedavem no anavem a durar massa feia que les baldes es quedaren sense res que sostindre.
A l'estret corredor, descanssaven menys sabates, les meues es van quedar allí, com una (1) part del meu jo que havia de llançar-se a les deixalles, que ja ningú necessitaria més.
Vaig arribar al llistó de fusta que descanssava baix de la nostra porta i se'm venien moltes (massa) coses al cap. Ell es va acostar i vam començar a dir coses per a intentar obviar allò que obvi.
- Thank you so much for...
En aquell moment ja no vaig poder dir res, pareixia que tot el que jo estava pensant, que no ho havia pensat abans però que deuria haver-ho fet, estava eixint per la seva boca en compte de per la meva. Com si tot el que pensava jo d'aquella petita habitació i d'ell ja ho sapiera sense que jo li ho diguera, així que es limitava a repetir tot el que m'estava passant a mi pel cap, pot ser aquella era la raó per la qual vam haver de compartir habitacle.
La finestra descansava darrere, al costat d'una paret de nou blanca, un llit desfet i un escriptori que només havia estat en aquell estat quatre (4) mesos abans, quan jo encara no havia aplegat. I els arbres, sense fulles i amb una fina capa de neu a la base dels troncs ens miraven curiosos perque no sabien que allò ja havia acabat.
Va ajudar-me a traure-ho tot al carrer i per alguna raó els últims minuts es van fer llargs, jo anava tapat de dalt a baix, amb les xancles posades, encara que no m'havia donat conte, i ell va tornar a dins per a tapar-se be. De sobte, sense que ningú avisara ja era hora de dir adèu...
Quan vaig arribar ningú m'havia dit que havia de dir adèu a ningú...
això no ho vaig signar al contracte d'estudis...
Vaig tornar a creuar, per última volta l'entrada de la casa, on la nevera descansava més buida que qualsevol altre dimarts, el fet de que forem dos (2) persones menys i que els que quedavem no anavem a durar massa feia que les baldes es quedaren sense res que sostindre.
A l'estret corredor, descanssaven menys sabates, les meues es van quedar allí, com una (1) part del meu jo que havia de llançar-se a les deixalles, que ja ningú necessitaria més.
Vaig arribar al llistó de fusta que descanssava baix de la nostra porta i se'm venien moltes (massa) coses al cap. Ell es va acostar i vam començar a dir coses per a intentar obviar allò que obvi.
- Thank you so much for...
En aquell moment ja no vaig poder dir res, pareixia que tot el que jo estava pensant, que no ho havia pensat abans però que deuria haver-ho fet, estava eixint per la seva boca en compte de per la meva. Com si tot el que pensava jo d'aquella petita habitació i d'ell ja ho sapiera sense que jo li ho diguera, així que es limitava a repetir tot el que m'estava passant a mi pel cap, pot ser aquella era la raó per la qual vam haver de compartir habitacle.
La finestra descansava darrere, al costat d'una paret de nou blanca, un llit desfet i un escriptori que només havia estat en aquell estat quatre (4) mesos abans, quan jo encara no havia aplegat. I els arbres, sense fulles i amb una fina capa de neu a la base dels troncs ens miraven curiosos perque no sabien que allò ja havia acabat.
Perque aquella habitació havia estat tranquila
Perque havia estat neta (però desordenada)
Perque ens teniem confiança
Perque ens respectavem
Perque compartiem les cervesses de la finestra
Perque sí
FELICITATS
Perque havia estat neta (però desordenada)
Perque ens teniem confiança
Perque ens respectavem
Perque compartiem les cervesses de la finestra
Perque sí
- Bye
Quan girava el cap intentant recordar tot el que m'estava i m'havia passat em va tornar a cridar.
- This is for you
I és que encara que fora el CD més barat que ell havia aconseguit en tota la seva vida, tenia (1) un valor especial, que m'agradava, perque tenia el ritme adequat, perque era la banda sonora de l'habitació (i aquella absurda cançó que (1) un dia vam arribar a sentir sis (6) voltes fins que ens vam aprendre la lletra) i perque em recordava a ell.
- Thank you very much
Havia aplegat l'hora d eque parlara jo, encara que només fora una frase. Vaig eixir, com sempre, acompanyat del mamut del K-market per la porta. Per última volta.
Allà a fora vaig quedar-me l'últim abans d'entrar al cotxe, despedint-me d'aquella extranyíssima persona que m'havia captivat i que mai es va molestar en comprendre'm perque sabia que no hi havia massa que comprendre.
Perque ell va ser una part moltíssim important del meu Erasmus,
i perque avui, de nou, te un (1) any més que jo.
Quan girava el cap intentant recordar tot el que m'estava i m'havia passat em va tornar a cridar.
- This is for you
I és que encara que fora el CD més barat que ell havia aconseguit en tota la seva vida, tenia (1) un valor especial, que m'agradava, perque tenia el ritme adequat, perque era la banda sonora de l'habitació (i aquella absurda cançó que (1) un dia vam arribar a sentir sis (6) voltes fins que ens vam aprendre la lletra) i perque em recordava a ell.
- Thank you very much
Havia aplegat l'hora d eque parlara jo, encara que només fora una frase. Vaig eixir, com sempre, acompanyat del mamut del K-market per la porta. Per última volta.
Allà a fora vaig quedar-me l'últim abans d'entrar al cotxe, despedint-me d'aquella extranyíssima persona que m'havia captivat i que mai es va molestar en comprendre'm perque sabia que no hi havia massa que comprendre.
Perque ell va ser una part moltíssim important del meu Erasmus,
i perque avui, de nou, te un (1) any més que jo.
FELICITATS
diumenge, 26 d’abril del 2009
FOSC & FRED
Hagués pogut tindre els ulls tancats perque hauria vist igual. Tot un (1) mòn fosc s'escampava davant meu, un camí de plataformes de fusta guiava les meues passes humides i ràpides mentres el meu cap pensava que pot ser no acabava de ser segur el que anava a fer. Al cap i a la fi, eixir a una velocitat considerable d'un (1) forn d'aromes mentolats i endinsar-me en l'obscuritat, suat i secant-me a velocitat de microsegons no era la forma més saludable d'acabar el dia.
Encara que existia el patiment del contrast tèrmic, somriures nerviosos es dibuixaven en els nostres rostres europeus i s'anaven fent més i més sorollosos mentres ens apropavem al moll on esperava la fi del nostre camí, com l'olla d'or a l'arc de sant martí.
Unes escales abandonaven la superficie sòlida i exposada a la atmòsfera de Finlandia per a adentrar-se en les gèlides aigües del llac, i en front d'elles estavem nosaltres, sense voler decidir-mos perque aquesta desició no suposaria més que problemes.
Mentres tant jo recordava l'última volta que vaig eixir a la nit finesa acompanyat només d'una capa d'aigua al punt d'ebullició i un banyador. Aquella volta era al mitg del bosc, mentres granotes ballaven al voltant de les nostres passes i ens sorpreniem de pdoer fer aquell passeig sense cap tipus d'impediment biològica.
Una (1), dos (2), i la tercera (3a) escala ja estava summergida, la meva mà es va soltar de la barana de la mateixa fusta de la que estava feta tota l'estructura i em vaig enfonsar en el llac. El llit, pedregós i pot ser també una mica fangós es perdia a uns pocs metres, el banyador s'inflava amb l'aigua que entrava pels camals i els receptors sensorials dels dits dels meus peus començaven a fer vaga.
Els arbres ens miraven impassibles des de les bores del llac, segurament divertits per vore, de nou, uns estudiants extrangers intentant sentir-se autòctons, i els peixos debien d'estar maleint els nostres crits que trencaven el seu dormir.
Sentia el cap com quan menjava un gelat d'aquells que paralitzaven les idees i provocaven un (1) dolor que sempre intentava parar en una (1) cullerada de la crema, però aquesta volta el dolor anava de fora cap a dins, i era tant divertit com el formigueig que començava a les extremitats del cos, les puntes dels dits probablement perdien el color rogenc que havien aconseguit dins la sauna per anar fent-se pàlids.
Només durava uns segons, el temps suficient per a capbussar-me, impulsar-me amb els peus i tornar a trobar les escales.
La tornada durava més que l'anada, ja habia experimentat el fred del llac així que el fred del vent era una metàfora del que acabavem de fer, encara així tornavem a entrar dins la sauna per a posar-mos en calent de nou, i repetir el camí que ens portaria a la FINLÀNDIA FREDA I FOSCA.
Encara que existia el patiment del contrast tèrmic, somriures nerviosos es dibuixaven en els nostres rostres europeus i s'anaven fent més i més sorollosos mentres ens apropavem al moll on esperava la fi del nostre camí, com l'olla d'or a l'arc de sant martí.
Unes escales abandonaven la superficie sòlida i exposada a la atmòsfera de Finlandia per a adentrar-se en les gèlides aigües del llac, i en front d'elles estavem nosaltres, sense voler decidir-mos perque aquesta desició no suposaria més que problemes.
Mentres tant jo recordava l'última volta que vaig eixir a la nit finesa acompanyat només d'una capa d'aigua al punt d'ebullició i un banyador. Aquella volta era al mitg del bosc, mentres granotes ballaven al voltant de les nostres passes i ens sorpreniem de pdoer fer aquell passeig sense cap tipus d'impediment biològica.
Una (1), dos (2), i la tercera (3a) escala ja estava summergida, la meva mà es va soltar de la barana de la mateixa fusta de la que estava feta tota l'estructura i em vaig enfonsar en el llac. El llit, pedregós i pot ser també una mica fangós es perdia a uns pocs metres, el banyador s'inflava amb l'aigua que entrava pels camals i els receptors sensorials dels dits dels meus peus començaven a fer vaga.
Els arbres ens miraven impassibles des de les bores del llac, segurament divertits per vore, de nou, uns estudiants extrangers intentant sentir-se autòctons, i els peixos debien d'estar maleint els nostres crits que trencaven el seu dormir.
Sentia el cap com quan menjava un gelat d'aquells que paralitzaven les idees i provocaven un (1) dolor que sempre intentava parar en una (1) cullerada de la crema, però aquesta volta el dolor anava de fora cap a dins, i era tant divertit com el formigueig que començava a les extremitats del cos, les puntes dels dits probablement perdien el color rogenc que havien aconseguit dins la sauna per anar fent-se pàlids.
Només durava uns segons, el temps suficient per a capbussar-me, impulsar-me amb els peus i tornar a trobar les escales.
La tornada durava més que l'anada, ja habia experimentat el fred del llac així que el fred del vent era una metàfora del que acabavem de fer, encara així tornavem a entrar dins la sauna per a posar-mos en calent de nou, i repetir el camí que ens portaria a la FINLÀNDIA FREDA I FOSCA.
dissabte, 25 d’abril del 2009
HYVÄÄ YÖTÄ A MITJA (1/2) VESPRADA
S'estaven acabant els màgics dies per Lepaa, la melancolia es començava a notar dins les portes dels apartaments de Taloustie, pot ser era eixa la raó per la qual ens passavem últimament els dies tots junts: Opisto, cafeteria...
Els nadals s'apropaven i encara només haviem vist petits reflexos del que suposava la festa en el país d'on és originari, ja que Lepaa podia a voltes actuar com una (1) presó, s'anaven sentint invitacions a festes PikkuJouluu, i poc faltava per a la primera (1a), que es feia coincidir amb l'aniversari d'una (1) de les nostres guies de la nova vida, encara que el meu tracte amb ella va ser quasi nul.
El dia quatre (4) de desembre va aplegar, com les postres del viatge a Stockholm i com a preludi de la marxa dels primers companys a la nit següent, per això haviem d'aprofitar-la al màxim. Ens vam dirigir a la casa que mai haviem estat però que tal i com ens imaginavem, venia precedida d'una (1) muntanya de calçat i una pila d'abrics tot unit en un (1) petit rebedor on també es juntava la porta del bany.
Festa per a remarcar que, com no, va acabar amb passeig a les tres (3) pretenent que l'alcohol que quedara dins dels nostres organismes tractara de fugir, però finalment vaig arribar a casa. Obric la porta que sempre havia estat oberta, al menjador l'anglés que vaig coneixer el primer dia i el xic finés que ens proporcionava diverssió de taula xerraven mentres jo els deia bona nit i em disposava a entrar en l'habitació...
NO. La porta estava tancada... per què?!... bé, per què ja ho sé... però... JODER!... bé... això precisament era el que estava passant...
Faig com que no ha passat res per a no causar alarma social i vaig a demanar ajuda... clar que quin tipus d'ajuda se'm podia proporcionar? Cap.
Esperar era la resposta.
Així que allà em vaig quedar, intentant incluir-me en una (1) trista i apagada conversa que pretenia recordar tot allò que havia succeit en els últims mesos...
Torne a passejar, sol, em pose les botes i vaig a buscar resposta en la natura. Ja havia estat inmers en la nit finesa pel bosc una (1) volta, i va ser divertit, així que no entenia per què ara no ho podia ser.
Vaig arribar al B4 de Taloustie i vaig entrar, comprovant de nou el pany de la porta silenciosament, al menys, no volia molestar. I com que vaig obtindre la mateixa negativa que anteriorment vaig fer del sofà (l'únic còmode en les quatre (4) cases d'Erasmus), els sucedanis finesos dels Doritos i una guia de viatge per Escandinàvia els meus amics, fins que a les set (7) vaig tancar els ulls...
només deu (10) minuts...
... que van ser quaranta (40).
La cara del xic dels canals i les bicicletes amb aromes censurats somreia davant l'estampa d'un (1) projecte d'humà llençat damunt d'un moble de diseny es va apareixer davant meu, i no vaig poder obviar-li la raó per la qual descansava al costat de la finestra.
Va cridar a la porta de la meua habitació i una cara mediterrània encara somiant va obrir la porta, i al veure la meua va canviar la seua expressió per una de culpabilitat, sorpresa i disculpa per parts iguals mentres jo em canviava la camiseta per a acudir a una de les últimes lliçons de Photoshop.
Els nadals s'apropaven i encara només haviem vist petits reflexos del que suposava la festa en el país d'on és originari, ja que Lepaa podia a voltes actuar com una (1) presó, s'anaven sentint invitacions a festes PikkuJouluu, i poc faltava per a la primera (1a), que es feia coincidir amb l'aniversari d'una (1) de les nostres guies de la nova vida, encara que el meu tracte amb ella va ser quasi nul.
El dia quatre (4) de desembre va aplegar, com les postres del viatge a Stockholm i com a preludi de la marxa dels primers companys a la nit següent, per això haviem d'aprofitar-la al màxim. Ens vam dirigir a la casa que mai haviem estat però que tal i com ens imaginavem, venia precedida d'una (1) muntanya de calçat i una pila d'abrics tot unit en un (1) petit rebedor on també es juntava la porta del bany.
Festa per a remarcar que, com no, va acabar amb passeig a les tres (3) pretenent que l'alcohol que quedara dins dels nostres organismes tractara de fugir, però finalment vaig arribar a casa. Obric la porta que sempre havia estat oberta, al menjador l'anglés que vaig coneixer el primer dia i el xic finés que ens proporcionava diverssió de taula xerraven mentres jo els deia bona nit i em disposava a entrar en l'habitació...
NO. La porta estava tancada... per què?!... bé, per què ja ho sé... però... JODER!... bé... això precisament era el que estava passant...
Faig com que no ha passat res per a no causar alarma social i vaig a demanar ajuda... clar que quin tipus d'ajuda se'm podia proporcionar? Cap.
Esperar era la resposta.
Així que allà em vaig quedar, intentant incluir-me en una (1) trista i apagada conversa que pretenia recordar tot allò que havia succeit en els últims mesos...
Torne a passejar, sol, em pose les botes i vaig a buscar resposta en la natura. Ja havia estat inmers en la nit finesa pel bosc una (1) volta, i va ser divertit, així que no entenia per què ara no ho podia ser.
Vaig arribar al B4 de Taloustie i vaig entrar, comprovant de nou el pany de la porta silenciosament, al menys, no volia molestar. I com que vaig obtindre la mateixa negativa que anteriorment vaig fer del sofà (l'únic còmode en les quatre (4) cases d'Erasmus), els sucedanis finesos dels Doritos i una guia de viatge per Escandinàvia els meus amics, fins que a les set (7) vaig tancar els ulls...
només deu (10) minuts...
... que van ser quaranta (40).
La cara del xic dels canals i les bicicletes amb aromes censurats somreia davant l'estampa d'un (1) projecte d'humà llençat damunt d'un moble de diseny es va apareixer davant meu, i no vaig poder obviar-li la raó per la qual descansava al costat de la finestra.
Va cridar a la porta de la meua habitació i una cara mediterrània encara somiant va obrir la porta, i al veure la meua va canviar la seua expressió per una de culpabilitat, sorpresa i disculpa per parts iguals mentres jo em canviava la camiseta per a acudir a una de les últimes lliçons de Photoshop.
Vaig entendre que només havia sigut un (1) problema de memòria,
i lluny de sentir-me irritat,
aquella situació només em provocava riure.
i lluny de sentir-me irritat,
aquella situació només em provocava riure.
Com altres vegades que no m'havia gitat a dormir en la meva vida, vaig assistir a classe amb tota l'energia que em quedava, vaig divertir-me dinant i vaig anar a l'última classe del dia... i de l'assignatura.
Disculpes de nou.
Encara que se'l veia preocupat, també li feia somriure el que ens acabava de passar, i pot ser era perque els dos sabiem que 'La confianza da asco',
així que allà que vaig anar jo,
a fer flors de paper de seda,
a sostindre una càmara aliena,
a assaborir el dolç sabor dels nadals de la terra,
a dormir.
- I won't disturb you
Creus realment que obriré els ulls si algú fa una (1) festa dins de l'apartament?
I vaig descansar com feia temps que no feia... fins a les set (7).
Tres (3) hores de somni que van acabar amb un tranquil despertar, amb un 'saps on estas', que em va sentar tantíssim bé que vam anar directes a submergir-nos en el binomi seguretat-diversió infantils.
Estava tranquil i a gust, perque no havia de molestar-me, perque rrealment no m'importava, i perque va ser un dels despertars més dolços que allà vaig tastar.
així que allà que vaig anar jo,
a fer flors de paper de seda,
a sostindre una càmara aliena,
a assaborir el dolç sabor dels nadals de la terra,
a dormir.
- I won't disturb you
Creus realment que obriré els ulls si algú fa una (1) festa dins de l'apartament?
I vaig descansar com feia temps que no feia... fins a les set (7).
Tres (3) hores de somni que van acabar amb un tranquil despertar, amb un 'saps on estas', que em va sentar tantíssim bé que vam anar directes a submergir-nos en el binomi seguretat-diversió infantils.
Estava tranquil i a gust, perque no havia de molestar-me, perque rrealment no m'importava, i perque va ser un dels despertars més dolços que allà vaig tastar.
divendres, 24 d’abril del 2009
UN PARELL (NO)MÉS
Em sentia com a Helsinki, com si hagués estat tombat enterra dins d'una (1) cabanya per a dos (2) persones però compartida entre cinc (5), a la qual vam aplegar amagats i carregats de maletes i bosses que van fer, entre tot, que la paperera hagués dormit al carrer, i encara que no ho vaig comprobar, no pareixia una (1) experència que viure.
Però ella ja se'n havia anat al lloc on li corresponia, m'agradaria pensar que encisada per aquella màgia finesa que només els tonttu autòctons poden transmetre, on l'esperaven els seus companys de vivències dels quals desitge que foren iguals que els meus, igual que ella.
Amb aquells pocs dies de convivència vam tindre temps de coneixer-mos, de suposar una (1) nova amistat pel Facebook i un (1) contacte més al grup Lepaa del meu messenger. Però encara que en el curs següent ens hem de tornar a trobar, allò no podia quedar d'aquella manera, van sorgir plans de viatges que mai vam fer, clar que això no supose cap problema, i tal com diu aquell refrany: 'Si Mahoma no va a la Meca, la Meca va a Mahoma' (Wow! És bilingüe) va vindre a la terreta, ben acompanyada per una (1) viatgera de l'orient, que tant prompte és transformaria en dues (2) a l'adicionar el toc brasilé, inclús tres (3) encara que per poc temps.
I ja que venia, haviem de trobar-la,
lluny de les llaunes de cervessa que s'apilaven entre els pocs centímetres quadrats lliures que restaven a la cabanya,
lluny del fred de la capital finesa,
lluny del restaurant que ens va captivar amb els sabors d'Escandinàvia i la tranquil·litat de les seues espelmes,
lluny de les llargues nits de la tardor,
lluny dels autobusos nocturns gratuïts,
lluny dels passejos per ací i allà,
i prop de l'orxata, la traca i el Carme.
Però ella ja se'n havia anat al lloc on li corresponia, m'agradaria pensar que encisada per aquella màgia finesa que només els tonttu autòctons poden transmetre, on l'esperaven els seus companys de vivències dels quals desitge que foren iguals que els meus, igual que ella.
Amb aquells pocs dies de convivència vam tindre temps de coneixer-mos, de suposar una (1) nova amistat pel Facebook i un (1) contacte més al grup Lepaa del meu messenger. Però encara que en el curs següent ens hem de tornar a trobar, allò no podia quedar d'aquella manera, van sorgir plans de viatges que mai vam fer, clar que això no supose cap problema, i tal com diu aquell refrany: 'Si Mahoma no va a la Meca, la Meca va a Mahoma' (Wow! És bilingüe) va vindre a la terreta, ben acompanyada per una (1) viatgera de l'orient, que tant prompte és transformaria en dues (2) a l'adicionar el toc brasilé, inclús tres (3) encara que per poc temps.
I ja que venia, haviem de trobar-la,
lluny de les llaunes de cervessa que s'apilaven entre els pocs centímetres quadrats lliures que restaven a la cabanya,
lluny del fred de la capital finesa,
lluny del restaurant que ens va captivar amb els sabors d'Escandinàvia i la tranquil·litat de les seues espelmes,
lluny de les llargues nits de la tardor,
lluny dels autobusos nocturns gratuïts,
lluny dels passejos per ací i allà,
i prop de l'orxata, la traca i el Carme.
Contenta per haver vingut,
contenta per passar uns dies a casa,
contenta per haver de tornar,
i... TRISTA?
contenta per passar uns dies a casa,
contenta per haver de tornar,
i... TRISTA?
Dos (2) mesos són quasi una eternitat!
Encara quede molt per viure, i més per riure!
Perque nosaltres, en eixe temps, la meitat (0.5 = 1/2) del nostre periode, vam anar i tornar a la nostra capital, a la ciutat de la festa, a la capital veïna, i a la de Joulupukki i Lordi.
Així que vull que torne, que gaudeixca i que ja arribarà el moment de deixar eixa vida... però encara falte moooolt.
Encara quede molt per viure, i més per riure!
Perque nosaltres, en eixe temps, la meitat (0.5 = 1/2) del nostre periode, vam anar i tornar a la nostra capital, a la ciutat de la festa, a la capital veïna, i a la de Joulupukki i Lordi.
Així que vull que torne, que gaudeixca i que ja arribarà el moment de deixar eixa vida... però encara falte moooolt.
dimecres, 22 d’abril del 2009
I PER UNS BREUS MOMENTS
Ho van dir Els Pets,
i ara jo,
encara que no siga una vetllada completament perfecta,
serà a mitges:
UNA ESTONA DE CEL
i ara jo,
encara que no siga una vetllada completament perfecta,
serà a mitges:
UNA ESTONA DE CEL
dimarts, 21 d’abril del 2009
XOCOLATES A MITJA NIT
Feia poc temps que ens coneixiem, vam arribar entre dimecres i dijous però la convivència dels primers (1ers) dies es va fer notar entre nosaltres al mateix tems que intentavem aprendre els noms, al menys a pronunciar-los, perque encara faltaria molt per a saber com s'escribien.
Encara que ben pensat, l'excusa de la convivència és només un (1) eufemisme de: festa + alcohols regionals del primer (1er) de tots els dissabtes que anavem a compartir junts durant els següents quatre (4) mesos.
Aquella va ser la primera (1a), però no la última, encara que sí de les millors. Com que la nostra casa ja havia sofrit les consecuències de nits de bogeria i ja no es distingien massa be els colors de les superficies, i les tasses s'acumulaven a la pila, vam traslladar la festa a casa de les xiques, l'A1.
També, de pas, em deixaven a mi gaudir del silenci i la tranquilitat per a poder estudiar la meva estimada microbiologia, que va vindre en mi des de l'aeroport de Barcelona a la més profunda Lepaa.
Trenta (30) minuts vaig aguantar soles a casa, ja havia perdut prou el temps tancat a l'habitació molt de temps acompanyat per l'apaciguada companyia italiana que m'oferia esporàdics comentaris de l'entorn i les situacions que es vivien en ell.
Quan vaig obrir la porta de la casa, les sabates s'acumulaven com mai havia vist, i la gent s'apalancava fins i tot davant de les portes de les habitacions perque no hi havia espai suficient en el menjador per a albergar aquella reunió de nacions unides.
De repent em vaig vore amb una (1) tassa blanca, menuda a la mà que estava sent omplida per la botella que havia vingut de viatge acompanyada per les noies lituanes, obsesionades en que tots probarem l'elixir de la seua terra, i així vam acabar tots, bebent de la mateixa menuda i blanca tassa fins a acabar amb una (1) rodantxa de cogombre a la mà, amb textura estriada i que va ser motiu de riure fins morir de la meva persona.
Tard va acabar... i pronte em vaig despertar al matí sgüent, canviava l'alcohol de consum per l'alcohol producte de la fermentació anaeròbia, i tantes altres substàncies ballaven entre les fulles dels meus apunts, intentant ser memoritzades per al dia següent.
Encara que ben pensat, l'excusa de la convivència és només un (1) eufemisme de: festa + alcohols regionals del primer (1er) de tots els dissabtes que anavem a compartir junts durant els següents quatre (4) mesos.
Aquella va ser la primera (1a), però no la última, encara que sí de les millors. Com que la nostra casa ja havia sofrit les consecuències de nits de bogeria i ja no es distingien massa be els colors de les superficies, i les tasses s'acumulaven a la pila, vam traslladar la festa a casa de les xiques, l'A1.
També, de pas, em deixaven a mi gaudir del silenci i la tranquilitat per a poder estudiar la meva estimada microbiologia, que va vindre en mi des de l'aeroport de Barcelona a la més profunda Lepaa.
Trenta (30) minuts vaig aguantar soles a casa, ja havia perdut prou el temps tancat a l'habitació molt de temps acompanyat per l'apaciguada companyia italiana que m'oferia esporàdics comentaris de l'entorn i les situacions que es vivien en ell.
Quan vaig obrir la porta de la casa, les sabates s'acumulaven com mai havia vist, i la gent s'apalancava fins i tot davant de les portes de les habitacions perque no hi havia espai suficient en el menjador per a albergar aquella reunió de nacions unides.
De repent em vaig vore amb una (1) tassa blanca, menuda a la mà que estava sent omplida per la botella que havia vingut de viatge acompanyada per les noies lituanes, obsesionades en que tots probarem l'elixir de la seua terra, i així vam acabar tots, bebent de la mateixa menuda i blanca tassa fins a acabar amb una (1) rodantxa de cogombre a la mà, amb textura estriada i que va ser motiu de riure fins morir de la meva persona.
Tard va acabar... i pronte em vaig despertar al matí sgüent, canviava l'alcohol de consum per l'alcohol producte de la fermentació anaeròbia, i tantes altres substàncies ballaven entre les fulles dels meus apunts, intentant ser memoritzades per al dia següent.
SAUNA
Doncs gaudiu... que jo em quede acompanyat de mi mateix... encara que faig un petit STOP per a escoltar (i visualitzar) les aventures d'un (1) pobre i solitari robot enviat a la Terra de l'any tresmil (3000) per a netejar-la, acompanyades per les dolces explicacions d'una (1) mare.
Més tard van aplegar, amb aquelles grosses saltxitxes i alé de cervesa, jo encara continuava però vaig parar per a escoltar tot el que havien fet durant la tarde.
- Lake?!
Si senyor, allà que van anar, a submergir-se en les gèlides aigües dels llacs finesos, hauré de probar-ho.
Més tard van aplegar, amb aquelles grosses saltxitxes i alé de cervesa, jo encara continuava però vaig parar per a escoltar tot el que havien fet durant la tarde.
- Lake?!
Si senyor, allà que van anar, a submergir-se en les gèlides aigües dels llacs finesos, hauré de probar-ho.
TEA TIME
De nou, em quede asoles a casa, les noies ja havien habilitat de repent el seu apartament per a mantindre tots junts una (1) assossegada xarrada per a coneixer-SE millor. He d'anar a buscar a Paulinna per a vore que he de fer per a anar a Evo, on passaré les següents semanes. Són les deu (10) de la nit (22) i encara s'atisbe una claror a l'horitzó, ja sabia que els estius polars es caracteritzaven per la seva llum...
Torne, no sense dir bona nit a tothom i després d'una estona me'n vaig a dormir, em despertaré promte i estudiaré pel matí.
Però encara no havia tingut temps de reflexionar sobre el que m'estava passant (i sobre el ditxós examen) quan vaig sentir el timbre de la porta, vaig eixir acompanyat per Mickey Mouse per a descobrir les noies Lituanes portant un tassó ple de galetes i xocolates... per a mi!
Per a estudiar! Però en compte de gastar-los per a això, vaig decidir utilitzar-los per a sentir-me, a més de tresmil (3000) kilómetres de casa estimat, com em sentiria durant tota la meua experiència.
Torne, no sense dir bona nit a tothom i després d'una estona me'n vaig a dormir, em despertaré promte i estudiaré pel matí.
Però encara no havia tingut temps de reflexionar sobre el que m'estava passant (i sobre el ditxós examen) quan vaig sentir el timbre de la porta, vaig eixir acompanyat per Mickey Mouse per a descobrir les noies Lituanes portant un tassó ple de galetes i xocolates... per a mi!
Per a estudiar! Però en compte de gastar-los per a això, vaig decidir utilitzar-los per a sentir-me, a més de tresmil (3000) kilómetres de casa estimat, com em sentiria durant tota la meua experiència.
dilluns, 20 d’abril del 2009
EL SILENCI TRENCAT
Aquella nit estavem tots cansats, les xiques havien anat a dormir però nosaltres no estavem disposats a que una mica de fatiga (infundada, en el meu cas, tampoc és que bollira l'activitat frenètica a Lepaa) ens impedira assaborir una altra nit, pot ser estrelada, amb un (1) tranquil passeig.
Eixint de Taloustie, de camí al gran om, seguint l'unic passeig de llums del campus fins a arribar a l'edifici del saber, giravem a la dreta per a endinsar-mos en una (1) carretera.
Allà no, però aquí huriem dit que aquella curta i estreta carretera creuava el bosc, però a Finlàndia, aquella carretera només estava lleugerament bordejada d'arbres i era una (1) simple conexió del campus perdut al mitg de res amb una carretera més... important? Això debia de ser, però en realitat no transportava massa vehicles.
Allà, caminavem entre els alts arbres fins a arribar a una escola, on el paissatge s'obria i un (1) camp de cols frenava l'avanç del bosc per a ofertar-mos una(1) bonica panoràmica de Lepaa coronada pel núvol taronja. A l'esquerra, cases s'amagaven per camins que desapareixien i sempre em cridava l'atenció, especialment, una (1) casa amb un (1) gran jardí (sense valles, allà no hi ha ni propietat, ni intimitat) decorat amb carabasses, si estavem prop de la nit dels difunts, o amb motius nadalencs, disposats per damunt de troncs d'arbres talats.
La tenda significava que no faltava massa per a arribar, només un (1) camí recte amb sèquies amb les que intuiem la temperatura de l'aigua segons l'estat de congel·lació de la superficie dels tolls, que comprobavem amb pedres.
El camp de golf, de repent ens envoltava, i donava pas a la claror i al vent, que ens deixava paralitzada la meitat (1/2 = 0.5) de la cara, depenent de la seva direcció, i encara que ens molestara, ens divertia insensibilitzar parcialment els nostres rostres, perque la sensació de calor de dins les cases seria major després.
Vam arribar a Taloustie, i gràcies a Empar, vam poder decidir que el dormir arribaria encara una mica més tard, les dos (2) del mitgdia (14) no era hora per a estar asseguts davant la tele (que jo no tenia. Be, si que en tenia, però no teniem antena) mirant la serie que ha marcat per complet les nostres vides.
Triavem entre els cd's que mantenien escrites les setze (16) temporades dels dibuixos, i entre tots ells no sabiem elegir quin era especial per a aquella nit en concret, encara sabent que qualsevol ens faria riure de tota manera...
DE SOBTE
VA PASSAR
Eixint de Taloustie, de camí al gran om, seguint l'unic passeig de llums del campus fins a arribar a l'edifici del saber, giravem a la dreta per a endinsar-mos en una (1) carretera.
Allà no, però aquí huriem dit que aquella curta i estreta carretera creuava el bosc, però a Finlàndia, aquella carretera només estava lleugerament bordejada d'arbres i era una (1) simple conexió del campus perdut al mitg de res amb una carretera més... important? Això debia de ser, però en realitat no transportava massa vehicles.
Allà, caminavem entre els alts arbres fins a arribar a una escola, on el paissatge s'obria i un (1) camp de cols frenava l'avanç del bosc per a ofertar-mos una(1) bonica panoràmica de Lepaa coronada pel núvol taronja. A l'esquerra, cases s'amagaven per camins que desapareixien i sempre em cridava l'atenció, especialment, una (1) casa amb un (1) gran jardí (sense valles, allà no hi ha ni propietat, ni intimitat) decorat amb carabasses, si estavem prop de la nit dels difunts, o amb motius nadalencs, disposats per damunt de troncs d'arbres talats.
La tenda significava que no faltava massa per a arribar, només un (1) camí recte amb sèquies amb les que intuiem la temperatura de l'aigua segons l'estat de congel·lació de la superficie dels tolls, que comprobavem amb pedres.
El camp de golf, de repent ens envoltava, i donava pas a la claror i al vent, que ens deixava paralitzada la meitat (1/2 = 0.5) de la cara, depenent de la seva direcció, i encara que ens molestara, ens divertia insensibilitzar parcialment els nostres rostres, perque la sensació de calor de dins les cases seria major després.
Vam arribar a Taloustie, i gràcies a Empar, vam poder decidir que el dormir arribaria encara una mica més tard, les dos (2) del mitgdia (14) no era hora per a estar asseguts davant la tele (que jo no tenia. Be, si que en tenia, però no teniem antena) mirant la serie que ha marcat per complet les nostres vides.
Triavem entre els cd's que mantenien escrites les setze (16) temporades dels dibuixos, i entre tots ells no sabiem elegir quin era especial per a aquella nit en concret, encara sabent que qualsevol ens faria riure de tota manera...
DE SOBTE
VA PASSAR
ESTAVEM ELS DOS (2) CALLATS MIRANT COM S'ENCENIA L'ORDINADOR
LLEGINT LA CALIGRAFIA DE L'ANVERS DELS CD'S
QUANT DES DEL PIS DE DALT
BAIXANT PER LES ESCALES DE CARGOL
I SENSE NINGÚN TIPUS DE VERGONYA
BAIXANT PER LES ESCALES DE CARGOL
I SENSE NINGÚN TIPUS DE VERGONYA
HO VAM SENTIR
TOT
EL FINAL
TOT
EL FINAL
I NO UN (1)
DOS(2)!
Vaig notar com la meua cara es tornava d'un (1) color roig, i brillava com una (1) d'aquelles bombetes de club de carretera. L'incòmoda situació s'havia apoderat de la cuïna menjador i vam començar a soltar paraules sense sentit, intentant obviar allò que acabava de passar.
I és que una (1) cosa es saber-ho,
i l'altra, confirmar-ho...
I és que una (1) cosa es saber-ho,
i l'altra, confirmar-ho...
diumenge, 19 d’abril del 2009
VIATGE AL SOL
La meva motxilla negra es preparava, com cada cap de setmana per a afrontar un (1) repte de presions internes lluitant contra tot allò que jo volia fer-li guardar per anar a-saber-ón. De fet, poc importava el destí, perque anara on anara la quantitat de roba que hi cabia era prou limitada i només en funció del temps que anava a passar fora de les quatre (4) parets de la meua (nostra) habitació en prenssava més o menys.
Però mai va faltar, penjat a fora de la bossa, el sac de dormir, aquell petit sac que ni molt menys protegia del fred, amb una llegenda impresa en color blanc que s'ajudava només de la simbologia dels expresius smileys m'assegurava unes nits comfortables damunt de qualsevol superficie.
Les limitacions econòmiques a les que ens afrontavem, per una part per haver viatjat a un (1) país amb un (1) nivell de vida superior al que estem acostumats, i per l'altra per no gaudir de la subvenció que en algún paper van gosar indicar que les donaven a l'octubre, no ens asseguraven un (1) còmode llit sobre el que dormir totes les nits fora de les carreteres de Lepaa, però sí que ens prometien un (1) sostre i calefacció.
Pot ser hi havia sort i ens esperava llit per cápita,
pot ser algú havia de compartir,
pot ser haviem de juntar dos (2) llits,
pot ser algú dormiria sobre un (1) colxó enterra,
pot ser obtindriem una fabulosa eminflex
pot ser el colxó d'enterra s'havia de compartir entre quatre (4) persones,
pot ser no hi havia colxó.
Per això, encara que no hi hagués colxó disposavem de fantastics sleeping bags que ens regalaven unes hores de sòn perfectes.
Cal senyalar que els sòls dels interiors de les cases fineses son especials, no sòn ni de ceràmica ni de gres, ni porcelanosa ni parquet, ni moqueta ni ciment. Eren unes superficies lleugerament plàstiques, una mica brillants i generalment de color gris, fusionant-se amb els colors hivernals, encara que també vam provar-ne de color blau.
El tipus de sòl, la calefacció i (com sempre) la companyia feien del dormir enterra tota una experiència...
Però mai va faltar, penjat a fora de la bossa, el sac de dormir, aquell petit sac que ni molt menys protegia del fred, amb una llegenda impresa en color blanc que s'ajudava només de la simbologia dels expresius smileys m'assegurava unes nits comfortables damunt de qualsevol superficie.
Les limitacions econòmiques a les que ens afrontavem, per una part per haver viatjat a un (1) país amb un (1) nivell de vida superior al que estem acostumats, i per l'altra per no gaudir de la subvenció que en algún paper van gosar indicar que les donaven a l'octubre, no ens asseguraven un (1) còmode llit sobre el que dormir totes les nits fora de les carreteres de Lepaa, però sí que ens prometien un (1) sostre i calefacció.
Pot ser hi havia sort i ens esperava llit per cápita,
pot ser algú havia de compartir,
pot ser haviem de juntar dos (2) llits,
pot ser algú dormiria sobre un (1) colxó enterra,
pot ser obtindriem una fabulosa eminflex
pot ser el colxó d'enterra s'havia de compartir entre quatre (4) persones,
pot ser no hi havia colxó.
Per això, encara que no hi hagués colxó disposavem de fantastics sleeping bags que ens regalaven unes hores de sòn perfectes.
Cal senyalar que els sòls dels interiors de les cases fineses son especials, no sòn ni de ceràmica ni de gres, ni porcelanosa ni parquet, ni moqueta ni ciment. Eren unes superficies lleugerament plàstiques, una mica brillants i generalment de color gris, fusionant-se amb els colors hivernals, encara que també vam provar-ne de color blau.
El tipus de sòl, la calefacció i (com sempre) la companyia feien del dormir enterra tota una experiència...
... experiència que no visc,
des d'un (1) primer (1er) de gener del 2009.
Quan, per uns dies,
vam allargar la nostra vida a Finlàndia
perduts per la 'pell de bou'.
des d'un (1) primer (1er) de gener del 2009.
Quan, per uns dies,
vam allargar la nostra vida a Finlàndia
perduts per la 'pell de bou'.
dissabte, 18 d’abril del 2009
TUENTI (20?) DIU
......
No, la veritat és que no
...
Des d'onze (11) dies abans
del vint-i-vuit (28) de desembre
NO HE FET RES INTERESSANT
DESDE EL CORAZÓN
[...]
Bueno familia. Un beso muy grande.
Os quiere, vuestra Irene. (Amy Klamstein)
Bueno familia. Un beso muy grande.
Os quiere, vuestra Irene. (Amy Klamstein)
De moment, esperar.
A que tornen els moments d'abans,
per a deixar de somiar
i començar a somriure.
A que tornen els moments d'abans,
per a deixar de somiar
i començar a somriure.
divendres, 17 d’abril del 2009
CAOS A TOTES HORES
Mai ezmorzava, seguint la magnifica i saludable tradició que tinc des d'el dia en el que vaig pensar que beure un (1) got de llet llevava temps de son, i a diferència del que me passe ací normalment, era arribar les onze i mitja (11.30) del matí i la meua panxa començava a emetre crits desgarradors en busca de digerir alguna cosa.
Podria dir-se que la primera (1a) setmana ja m'havia adaptat als horaris dels menjars... amb una petita variació: encara recorde el meu primer matí a Lepaa, quan van vindre els tutors a buscar-mos per a anar a dinar a eixa hora... ja? Per sort, a l'avió d'anada a Escandinàvia, el dia anterior, ja m'havien donat el menjar al mateix temps...
Però no passavem per sopar a les quatre (4) de la vesprada (16), encara que al Evo Jamboree si que ho vam fer (açò se mereix un (1) detallat anàlisi), així que sopavem a hora espanyola...
- i entre les dotze (12) i les deu (10) no menjaveu res?
No feiem més que engolir a totes hores: que si papes que venien en bosses gegants però que s'acabaven d'un bufit, que si aquells 'braços de gitano' que no estaven especialment bons però que per al preu que costaven oferien una deliciositat raonable...
Esta costum no va durar molt de temps, de fet, cada dia era diferent: hi havia dies que dinavem a les dos (2) i per tant haviem d'esmorzar abans, hi havia dies que dinavem a hora finesa, a hora espanyola i sopavem a hora finesa i espanyola, hi havia dies que feiem només un (1) menjar al dia (açò es feia per a abaratar costos RAX és tota una(1) experiència), hi havia dies que Dèu sabia a quina hora menjavem (durant el viatge a Lapònia)...
Però el clímax d'aquest desordre alimentici de proporcions titàniques va aplegar els últims mesos, empatavem dinars amb sopars, encara no haviem arreplegat la taula quan ja hi havia una (1) olla de tomata a la cuïna d'inducció, les quantitats eren més que abundants i vam crear una (1) familia etíope fictícia a la qual alimentavem durant decenis amb tots els plats que podiem tragar-mos, perque mai es tirava res.
Menció especial es mereix aquell desdejuni on vam juntar 'lo millor de la terreta' on vam acabar untant amb Chocoduo galetes farcides de xocolate, i també és de menció honorífica quan, en els últims dies vam aconseguir un contraban de productes nadalencs directament des de les Canàries a Taloustie...
El desordre no es quedava damunt del meu escritori, junt amb la tassa, l'ordinador i els milers (1000s) de pamflets que haviem fet i fulles seques, m'acompanyava durant els excursions al LIDL i durant les hores de menjar: TOTES.
Podria dir-se que la primera (1a) setmana ja m'havia adaptat als horaris dels menjars... amb una petita variació: encara recorde el meu primer matí a Lepaa, quan van vindre els tutors a buscar-mos per a anar a dinar a eixa hora... ja? Per sort, a l'avió d'anada a Escandinàvia, el dia anterior, ja m'havien donat el menjar al mateix temps...
Però no passavem per sopar a les quatre (4) de la vesprada (16), encara que al Evo Jamboree si que ho vam fer (açò se mereix un (1) detallat anàlisi), així que sopavem a hora espanyola...
- i entre les dotze (12) i les deu (10) no menjaveu res?
No feiem més que engolir a totes hores: que si papes que venien en bosses gegants però que s'acabaven d'un bufit, que si aquells 'braços de gitano' que no estaven especialment bons però que per al preu que costaven oferien una deliciositat raonable...
Esta costum no va durar molt de temps, de fet, cada dia era diferent: hi havia dies que dinavem a les dos (2) i per tant haviem d'esmorzar abans, hi havia dies que dinavem a hora finesa, a hora espanyola i sopavem a hora finesa i espanyola, hi havia dies que feiem només un (1) menjar al dia (açò es feia per a abaratar costos RAX és tota una(1) experiència), hi havia dies que Dèu sabia a quina hora menjavem (durant el viatge a Lapònia)...
Però el clímax d'aquest desordre alimentici de proporcions titàniques va aplegar els últims mesos, empatavem dinars amb sopars, encara no haviem arreplegat la taula quan ja hi havia una (1) olla de tomata a la cuïna d'inducció, les quantitats eren més que abundants i vam crear una (1) familia etíope fictícia a la qual alimentavem durant decenis amb tots els plats que podiem tragar-mos, perque mai es tirava res.
Menció especial es mereix aquell desdejuni on vam juntar 'lo millor de la terreta' on vam acabar untant amb Chocoduo galetes farcides de xocolate, i també és de menció honorífica quan, en els últims dies vam aconseguir un contraban de productes nadalencs directament des de les Canàries a Taloustie...
El desordre no es quedava damunt del meu escritori, junt amb la tassa, l'ordinador i els milers (1000s) de pamflets que haviem fet i fulles seques, m'acompanyava durant els excursions al LIDL i durant les hores de menjar: TOTES.
dijous, 16 d’abril del 2009
MATÍ A WISTERIA LANE
Eren quatre (4), joves, riques, amb les parelles ideals i un (1) gran armari replet de sabates per a combinar amb tots els 'trapitos' de les marques que acostumaven a lluir pel club que solien frecuentar, amb la crème de la crème de les amèriques.
Aquell matí es va retrassar a la cita, mai ho feia, però havia tingut problemes amb els plats del desdejuni i, encara avui en dia, dubte que hagués rentat totes les eïnes de la cuïna alguna volta. Però per sort, les seues amigues eren tant adinerades i desempleades com ella i disposaven de tot el temps del mòn abans d'anar a adquirir més farciment per a l'armari.
Per fí, amb una (1) disculpa als llavis carmesí i una (1) sorpresa amagada davall els guants blancs es va reunir amb les altres tres (3) no-tant-joves senyoretes. La rebuda no va ser calorosa i els seus plans en quant a la notícia de la sorpresa s'haurien de traslladar des d'el McDonnalds a la taula al voltant de la qual estaven segudes, i que per cert, estava coronada amb una jerra de lliris blancs.
- Si no lo cuentas, hoy no comes...
Baix les innocents amenaces que temien fer-se realitat es va treure la peça de roba que cobria, desde la punta de les ungles perfectament treballades amb una (1) exquisida manicura francesa, fins a quasi aplegar al colze. Un (1) meravellós anell brillava envoltant un (1) dels dits de la futura 'Señora de' davant les cares de sorpresa de les seues companyes d'esmorzar.
- ¡Quiero uno igual!
Era una (1) llàstima que els iogurts amb els quals es regalaven els anells s'hagueren acabat ja al supermercat de confiança, per això ella el mostrava contenta i amb il·lusions d'una (1) vida comú amb el seu estimat.
Per sort, les quatre (4) estarien radiants durant el banquet de la boda, al McDonnalds més proper a Wisteria Lane amb una (1) estilizada figura resultat, sobre tot, de la lluita contra la gula de les croquetes de pernil.
Aquesta mateixa aventura ja no es repeteix dia darrere dia a la pantalla dels nostres ordinadors, tal volta de tant en tant el link es deixa caure a les nostres mans i ens fa riure, no només per la irreal situació en la que es trobaven les senyoretes, sino per traslladar-nos als menjadors de parets blanques i de quasi carent decoració de les nostres cases a Finlàndia.
Però encara avui en dia són motiu de somriure compartit, encara que estiguem lluny uns dels altres, quant de repent, apareix un (1) missatge al racó dret inferior de la patalla, avisant-mos que un (1) nou e-mail ha aplegat a la nostra safata d'entrada, el qual només té escrit una (1) sola frase, sense cap tipus de sentit però que ens fa reviure aquells moments de les llargues vesprades que començaven a les dotze i mitja (12.30) del... matí?.
Aquell matí es va retrassar a la cita, mai ho feia, però havia tingut problemes amb els plats del desdejuni i, encara avui en dia, dubte que hagués rentat totes les eïnes de la cuïna alguna volta. Però per sort, les seues amigues eren tant adinerades i desempleades com ella i disposaven de tot el temps del mòn abans d'anar a adquirir més farciment per a l'armari.
Per fí, amb una (1) disculpa als llavis carmesí i una (1) sorpresa amagada davall els guants blancs es va reunir amb les altres tres (3) no-tant-joves senyoretes. La rebuda no va ser calorosa i els seus plans en quant a la notícia de la sorpresa s'haurien de traslladar des d'el McDonnalds a la taula al voltant de la qual estaven segudes, i que per cert, estava coronada amb una jerra de lliris blancs.
- Si no lo cuentas, hoy no comes...
Baix les innocents amenaces que temien fer-se realitat es va treure la peça de roba que cobria, desde la punta de les ungles perfectament treballades amb una (1) exquisida manicura francesa, fins a quasi aplegar al colze. Un (1) meravellós anell brillava envoltant un (1) dels dits de la futura 'Señora de' davant les cares de sorpresa de les seues companyes d'esmorzar.
- ¡Quiero uno igual!
Era una (1) llàstima que els iogurts amb els quals es regalaven els anells s'hagueren acabat ja al supermercat de confiança, per això ella el mostrava contenta i amb il·lusions d'una (1) vida comú amb el seu estimat.
Per sort, les quatre (4) estarien radiants durant el banquet de la boda, al McDonnalds més proper a Wisteria Lane amb una (1) estilizada figura resultat, sobre tot, de la lluita contra la gula de les croquetes de pernil.
Aquesta mateixa aventura ja no es repeteix dia darrere dia a la pantalla dels nostres ordinadors, tal volta de tant en tant el link es deixa caure a les nostres mans i ens fa riure, no només per la irreal situació en la que es trobaven les senyoretes, sino per traslladar-nos als menjadors de parets blanques i de quasi carent decoració de les nostres cases a Finlàndia.
Però encara avui en dia són motiu de somriure compartit, encara que estiguem lluny uns dels altres, quant de repent, apareix un (1) missatge al racó dret inferior de la patalla, avisant-mos que un (1) nou e-mail ha aplegat a la nostra safata d'entrada, el qual només té escrit una (1) sola frase, sense cap tipus de sentit però que ens fa reviure aquells moments de les llargues vesprades que començaven a les dotze i mitja (12.30) del... matí?.
dimecres, 15 d’abril del 2009
UN ESPAI EN BLANC
Aquella tarde no sabiem què fer i per alguna raó vam acabar davant de la biblioteca, anavem a fer el projecte, no sé com perque als portàtils no teniem els programes que necessitavem, però era una (1) forma de disfressar una (1) vesprada del GeoChallenge que tantes hores ens va robar... i regalar.
Les visites esporàdiques i puntuals dels altres estudiants finesos que tractaven d'aprendre la nostra segona llengua ens feien pensar que era hora de fer feïna.
NO
Un (1) dia és un (1) dia; tant cert com que dos (2) dies són dos (2), i tres (3) dies són tres (3)... així fins que: un (1) projecte HAURIA DE ser un (1) projecte (al final, de fet, va ser).
Skype.
Només el gastava per a gent perduda per Espanya (ben pensat, la gent d'Espanya no estava perduda, jo ho estava... i què be s'estava perdut!), i amb ella. Vam substituir la mistela per la pantalla de l'ordinador, els aperitius salats de patata en forma de roda per puntuals missatges de text i les hores que passavem junts cada dia per comentaris d'activitats del Facebook.
Tot açò feia que no em sentira tant distanciat, pot ser més prop.
- Anirem el cap de setmana següent
- Quants?
- Quat... ... ... cinc (5)
- Espanyols?
- Sí!
I parle com tu!
Una (1) frase que se m'ha quedat grabada, i que encara a dia d'avui em projecta un somriure a la cara [i segur que a ells també].
Aquesta aventura va arribar al mateix temps que la neu, meravellats per la blancor i tristos per no poder gaudir-la els primers dies a Lepaa no canviavem plans perque prometien els que teniem.
A la ciutat que tanes voltes havia llegit per internet durant el periode d'examens del gener anterior, un (1) abraç water-proof, talla-vents, acolxat, slippery i inestable ens va unir des d'aquell tres (3) d'agost quan ens vam despedir al caloròs i polsòs aparcament improvisat perduts per 'Els Ports'.
Envoltats per la voràgine de les ciutats, de la qual feia temps que no gaudiem i que, si no fora perque estavem amb veterans de la zona, pot ser m'haguera espantat, vam trobar-mos amb el vuité (8é) de la UV per Finlàndia, aquell que ens acolliria en la seua casa, transformant la seua habitació en un motel de cinc (5) estreles i aprenent a conviure amb gent que mai havia vist i en la que mai havia compartit sostre (amb mi sí, si es pot considerar sostre la lona de la tenda de campanya).
PERFECTE
Quatre (4) dies que van ser mil (1000), i tots ells especials, sense aborriment, coneixent a gent de la que encara guarde records i fotos, moltes fotos: amistats de Facebook (i qui ens anava a dir que a un (1) d'ells l'anavem a transformar en el nostre igual i acabaria visitant-mos a la perduda però màgica Lepaa).
Difícil serà d'oblidar aquell cap de setmana perduts per l'est finés, sobre tot, difícil serà d'oblidar com, amb raó, la neu es va convertir en merda blanca (voladora) als quatre (4) dies d'haver vingut a visitar-mos.
Dèu sap (o no) que ho vaig intentar...
però no va poder ser...
aplaçaré, de moment, la tornada a Joensuu...
la ciutat de la festa, les bicicletes, els trineus i els amics.
Les visites esporàdiques i puntuals dels altres estudiants finesos que tractaven d'aprendre la nostra segona llengua ens feien pensar que era hora de fer feïna.
NO
Un (1) dia és un (1) dia; tant cert com que dos (2) dies són dos (2), i tres (3) dies són tres (3)... així fins que: un (1) projecte HAURIA DE ser un (1) projecte (al final, de fet, va ser).
Skype.
Només el gastava per a gent perduda per Espanya (ben pensat, la gent d'Espanya no estava perduda, jo ho estava... i què be s'estava perdut!), i amb ella. Vam substituir la mistela per la pantalla de l'ordinador, els aperitius salats de patata en forma de roda per puntuals missatges de text i les hores que passavem junts cada dia per comentaris d'activitats del Facebook.
Tot açò feia que no em sentira tant distanciat, pot ser més prop.
- Anirem el cap de setmana següent
- Quants?
- Quat... ... ... cinc (5)
- Espanyols?
- Sí!
I parle com tu!
Una (1) frase que se m'ha quedat grabada, i que encara a dia d'avui em projecta un somriure a la cara [i segur que a ells també].
Aquesta aventura va arribar al mateix temps que la neu, meravellats per la blancor i tristos per no poder gaudir-la els primers dies a Lepaa no canviavem plans perque prometien els que teniem.
A la ciutat que tanes voltes havia llegit per internet durant el periode d'examens del gener anterior, un (1) abraç water-proof, talla-vents, acolxat, slippery i inestable ens va unir des d'aquell tres (3) d'agost quan ens vam despedir al caloròs i polsòs aparcament improvisat perduts per 'Els Ports'.
Envoltats per la voràgine de les ciutats, de la qual feia temps que no gaudiem i que, si no fora perque estavem amb veterans de la zona, pot ser m'haguera espantat, vam trobar-mos amb el vuité (8é) de la UV per Finlàndia, aquell que ens acolliria en la seua casa, transformant la seua habitació en un motel de cinc (5) estreles i aprenent a conviure amb gent que mai havia vist i en la que mai havia compartit sostre (amb mi sí, si es pot considerar sostre la lona de la tenda de campanya).
PERFECTE
Quatre (4) dies que van ser mil (1000), i tots ells especials, sense aborriment, coneixent a gent de la que encara guarde records i fotos, moltes fotos: amistats de Facebook (i qui ens anava a dir que a un (1) d'ells l'anavem a transformar en el nostre igual i acabaria visitant-mos a la perduda però màgica Lepaa).
Difícil serà d'oblidar aquell cap de setmana perduts per l'est finés, sobre tot, difícil serà d'oblidar com, amb raó, la neu es va convertir en merda blanca (voladora) als quatre (4) dies d'haver vingut a visitar-mos.
Dèu sap (o no) que ho vaig intentar...
però no va poder ser...
aplaçaré, de moment, la tornada a Joensuu...
la ciutat de la festa, les bicicletes, els trineus i els amics.
dimarts, 14 d’abril del 2009
BEFORE - AFTER
Al final resultarà que Finlàndia,
si que fa canviar a la gent...
si que fa canviar a la gent...
... o la torna com realment és.
[encara que no entenc que no se'm reconega]
[encara que no entenc que no se'm reconega]
DAVID EL GNOMO & FREDDY MERCURY
- avui volta curta
- avui ne'm primer a la sauna i després ja pasegem
- podriem anar pel costat del riu i després cap a la tenda
- esta plovent!,
-dóna igual tenim caputxa
- donem una altra
[...]
Moltes gràcies per tot el q passarem allí i per haber-me ajudat tant com ho feres. Gràcies
...
Jo?
Jo?
dilluns, 13 d’abril del 2009
07.20
Sone l'alarma, la del meu mòbil samsung, l'única melodia que sento pels matins que signifique que tinc classe, en cas contrari també sentiria una cançò provinent d'un altre mòbil, i hauria dormit, segurament, en un colxó compartit entre mil enterra.
Supose que deu fer 20 minuts que somie en soletat dins de l'habitació, l'altre ja se'n haurà anat a treballar.
El Sol entre per la finestra i se cole entre el blanquinos teixit de la cortina, o no, perque ni tan sols sortirà avui, o s'amagarà darrere dels núbols, o crearà il·lusionants efectes òptics.
Busco pel desordre de l'escriptori la funda de la càmera, perduda entre roba mitg bruta (però que encara puc gastar), papers de l'últim viatge, fulles seques i algún sobre per al refredat. Per sort sempre està a mà, m'arrime a la finestra i enquadre l'objectiu amb la paret d'un bloc de cases del fons centrant els arbres en la fotografia. Pot ser el meu pijama es reflecteix al cristall.
Trio roba d'avui, i com sempre, és la primera que trobo, serà suficient amb un jersei, camiseta de màniga llarga i pantalons, toalla i el necesser amb tot dins.
Obric la porta blanca, encara que no està tancada en clau ningú entre, segut a la taula Robbin beu de la seua tassa mentres Jurjen està fent-se alguna cosa per a menjar, els dos vestits davant la lasciva mirada d'Esther, recolzada en la paret i nua.
Morning..., els salude encara mitg dormit mentres entro per la porta amb el símbol de la dutxa en color groc, em responen. Pot ser Robbin ja fa temps que està cridant per casa, depen dels dies, encara que l'estat en el que se desperte canviarà més vegades durant la jornada.
Les xancles m'acompanyen fins a la porta corredera de la dutxa, el petit passadís tapissat en plàstic blau és ara gris, i ben conegut és que a Finlàndia creixent molts fongs.
Els meus peus senten la textura rugosa del plàstic, temperada i encara seca abans d'obrir l'aixeta, sabent que hui no hauré d'esperar (com sempre) a que l'aigua arribe a una temperatura agradable.
Regulo la calentor de l'aigua, pot ser avui la preferixo més càlida que ahir... sempre perfecta i sense eixa veu repetint CULPA CULPA CULPA al meu cap, que va desapareixer al veure tota la quantitat d'aigua de la que disposen en aquest país.
Surto de la dutxa, Rob anglés ha baixat i me diu bon dia, gràcies a dèu l'he entés. Maciek s'ha posat ha desdejunar esperant el seu torn de dutxa, mentres jo entro a l'habitació, m'acabo de secar el pèl (sabent que Katharina també se sorprendria avui de que estiguera humit).
Els calcetins blancs i negres recullen els meus peus encara una mica banyats, per a tornar-los a posar dins de les xancles encara humides.
La tassa blava que tant de temps ha passat perillant a l'equilibri de l'escriptori em dona una mica d'aigua, és hora d'anar a classe.
Les botes canvien les xancles en companyia, en aquell estret passadís a l'entrada de la casa, i fent equilibris acompanyat d'altres habitants del B4 surtim de casa.
Pot ser una poma m'espere davant de la finestra, pot ser les temperatures han baixat massa i ja només son branques el que algún dia va ser un pomer de fruites roges i grogues.
Per la rodona finestra, tapada amb una senyal blava es veu el cap de Jordi i François, que estan preparats per a anar a classe també.
També veem unes quantes de les xiques surtint de casa, del seu edifici i, ingenuament gire el cap per a comprovar que Irene tampoc estarà llesta avui.
El camí a Opisto es fred, amb vapors de la tassa de Jurjen i l'halé dels nostres pulmons, pot ser avui girem a la dreta en el primer camí, per a seguir el camí de xipresos, pot ser preferim visitar l'om que hi ha més abant.
Els fumadors se queden a la porta de l'edifici, assaborint els últims mints de llibertat mentre els demés muntem els dos pisos per a trobar-mos en l'impresora i el gran plotter sense ningún tipus de protecció. Avui tampoc ningú exprimirà la seua tinta i el seu paper.
Entrem a la sala d'ordinadors, Katja està esperant amb el seu somriure discret a la cara i Erika i Dovile s'asseuen a la fila d'ordinadors darrere meu. Pototito ja ha encés el meu ordinador i està preparat per a rebre el meu:
Supose que deu fer 20 minuts que somie en soletat dins de l'habitació, l'altre ja se'n haurà anat a treballar.
El Sol entre per la finestra i se cole entre el blanquinos teixit de la cortina, o no, perque ni tan sols sortirà avui, o s'amagarà darrere dels núbols, o crearà il·lusionants efectes òptics.
Busco pel desordre de l'escriptori la funda de la càmera, perduda entre roba mitg bruta (però que encara puc gastar), papers de l'últim viatge, fulles seques i algún sobre per al refredat. Per sort sempre està a mà, m'arrime a la finestra i enquadre l'objectiu amb la paret d'un bloc de cases del fons centrant els arbres en la fotografia. Pot ser el meu pijama es reflecteix al cristall.
Trio roba d'avui, i com sempre, és la primera que trobo, serà suficient amb un jersei, camiseta de màniga llarga i pantalons, toalla i el necesser amb tot dins.
Obric la porta blanca, encara que no està tancada en clau ningú entre, segut a la taula Robbin beu de la seua tassa mentres Jurjen està fent-se alguna cosa per a menjar, els dos vestits davant la lasciva mirada d'Esther, recolzada en la paret i nua.
Morning..., els salude encara mitg dormit mentres entro per la porta amb el símbol de la dutxa en color groc, em responen. Pot ser Robbin ja fa temps que està cridant per casa, depen dels dies, encara que l'estat en el que se desperte canviarà més vegades durant la jornada.
Les xancles m'acompanyen fins a la porta corredera de la dutxa, el petit passadís tapissat en plàstic blau és ara gris, i ben conegut és que a Finlàndia creixent molts fongs.
Els meus peus senten la textura rugosa del plàstic, temperada i encara seca abans d'obrir l'aixeta, sabent que hui no hauré d'esperar (com sempre) a que l'aigua arribe a una temperatura agradable.
Regulo la calentor de l'aigua, pot ser avui la preferixo més càlida que ahir... sempre perfecta i sense eixa veu repetint CULPA CULPA CULPA al meu cap, que va desapareixer al veure tota la quantitat d'aigua de la que disposen en aquest país.
Surto de la dutxa, Rob anglés ha baixat i me diu bon dia, gràcies a dèu l'he entés. Maciek s'ha posat ha desdejunar esperant el seu torn de dutxa, mentres jo entro a l'habitació, m'acabo de secar el pèl (sabent que Katharina també se sorprendria avui de que estiguera humit).
Els calcetins blancs i negres recullen els meus peus encara una mica banyats, per a tornar-los a posar dins de les xancles encara humides.
La tassa blava que tant de temps ha passat perillant a l'equilibri de l'escriptori em dona una mica d'aigua, és hora d'anar a classe.
Les botes canvien les xancles en companyia, en aquell estret passadís a l'entrada de la casa, i fent equilibris acompanyat d'altres habitants del B4 surtim de casa.
Pot ser una poma m'espere davant de la finestra, pot ser les temperatures han baixat massa i ja només son branques el que algún dia va ser un pomer de fruites roges i grogues.
Per la rodona finestra, tapada amb una senyal blava es veu el cap de Jordi i François, que estan preparats per a anar a classe també.
També veem unes quantes de les xiques surtint de casa, del seu edifici i, ingenuament gire el cap per a comprovar que Irene tampoc estarà llesta avui.
El camí a Opisto es fred, amb vapors de la tassa de Jurjen i l'halé dels nostres pulmons, pot ser avui girem a la dreta en el primer camí, per a seguir el camí de xipresos, pot ser preferim visitar l'om que hi ha més abant.
Els fumadors se queden a la porta de l'edifici, assaborint els últims mints de llibertat mentre els demés muntem els dos pisos per a trobar-mos en l'impresora i el gran plotter sense ningún tipus de protecció. Avui tampoc ningú exprimirà la seua tinta i el seu paper.
Entrem a la sala d'ordinadors, Katja està esperant amb el seu somriure discret a la cara i Erika i Dovile s'asseuen a la fila d'ordinadors darrere meu. Pototito ja ha encés el meu ordinador i està preparat per a rebre el meu:
leesbrios
dribluso
dribluso
Facebook, i després ja més avant obriré el VectorWorks.
Avui ha començat igual que ahir, i igual que demà. Millor així, perque assegure que serà, un DIA més, un gran DIA.
TEMPS MILLORS ARRIBARAN
no vull parlar amb tu fins que no trobe les paraules per a expresar lo especial que em vau fer sentir amb el viatje sorpresai la mescla de sentiments que vaig tindre quan vaig llegir l´email, entre tristeza i alegria
Però de moment, esperarem...
diumenge, 12 d’abril del 2009
MÀSCARES
Ahir... festa? Podria dir-se que sí, després de l'últim fracas tornavem a intentar-ho encara que ja sabia jo que molt be no anava a sortir... premio.
I com que ja sabia el que venia vaig decidir convertir-me en allò que era allà, un penja-robes sobre el que es podia posar qualsevol cosa, però clar que no anava a arribar a extrems com els de Finlàndia... i pot ser eixa era la raò de que estiguera tant a gust, allí podia vestir com me donava la gana, amb un barret roig amb orelleres, un mamut penjant de l'abric, un calcetí de cada color, les banyes de ren, o el collar de tonttu.
Resultat: camisa de ratlles, jersei hortera dels 90s quee stava amagat al fons de l'armari, pnatalons vaquers i sabates negres, què més podia demanar?
Alguna cosa faltava...
I com que ja sabia el que venia vaig decidir convertir-me en allò que era allà, un penja-robes sobre el que es podia posar qualsevol cosa, però clar que no anava a arribar a extrems com els de Finlàndia... i pot ser eixa era la raò de que estiguera tant a gust, allí podia vestir com me donava la gana, amb un barret roig amb orelleres, un mamut penjant de l'abric, un calcetí de cada color, les banyes de ren, o el collar de tonttu.
Resultat: camisa de ratlles, jersei hortera dels 90s quee stava amagat al fons de l'armari, pnatalons vaquers i sabates negres, què més podia demanar?
Alguna cosa faltava...
I és que no vaig poder resistir-me
a l'encant dels barrets de llana.
a l'encant dels barrets de llana.
dissabte, 11 d’abril del 2009
UNA MÉS
Poques expectatives,
les vaig gastar totes allà.
les vaig gastar totes allà.
Quan has provat les coses bones
què més pot alegrar-te?
què més pot alegrar-te?
TU POR AQUÍ
Ahir,
una altra volta.
Encara que estiguem a milers de kilòmetres lluny va saber entendrem tal i com ho va fer fa un temps, i eixa és la raó per la que, encara que faça 4 mesos que no ens hem vist, tot segueix igual que l'últim dia, on les nostres mans es juntaven dins de la butxaca del meu abric mentres el mamut del K-Market contemplava la situació oscilant al ritme de les peues passes.
Tal volta no només era esta la raó per la qual m'entenia tant be, pot ser ella pensara el mateix que jo, que fa quatre mesos (i quatre més) ens va canviar a tots la vida, a uns més que a uns altres, i vam trobar coses noves,
bones.
I gent nova (i bona) que avui en dia és pot ser més important que la que s'amague (en termes d'amistat) darrere de les portes benicarlandes.
Doncs sí, però que anem a fer-li, si per molt que el mon siga finit no tenim com menejar-mos al voltant d'ell. Encara així jo sé que arribarà el dia en el que ens tornem a juntar, en un lloc on no hi haja massa per fer, amb una cuïna i poc menjar, un portàtil, una càmera de fotos i conexió a internet, i tornarem a fer allò que fa tant que no faig.
riure?
pot ser no diria tant... pot ser.
Clar que de moment encara seguim 'junts' (la part bona de la modernitat tecnològica), per tant, m'aconforme en el que tinc, esperant un tindré que sé que aplegarà.
una altra volta.
Encara que estiguem a milers de kilòmetres lluny va saber entendrem tal i com ho va fer fa un temps, i eixa és la raó per la que, encara que faça 4 mesos que no ens hem vist, tot segueix igual que l'últim dia, on les nostres mans es juntaven dins de la butxaca del meu abric mentres el mamut del K-Market contemplava la situació oscilant al ritme de les peues passes.
Tal volta no només era esta la raó per la qual m'entenia tant be, pot ser ella pensara el mateix que jo, que fa quatre mesos (i quatre més) ens va canviar a tots la vida, a uns més que a uns altres, i vam trobar coses noves,
bones.
I gent nova (i bona) que avui en dia és pot ser més important que la que s'amague (en termes d'amistat) darrere de les portes benicarlandes.
Doncs sí, però que anem a fer-li, si per molt que el mon siga finit no tenim com menejar-mos al voltant d'ell. Encara així jo sé que arribarà el dia en el que ens tornem a juntar, en un lloc on no hi haja massa per fer, amb una cuïna i poc menjar, un portàtil, una càmera de fotos i conexió a internet, i tornarem a fer allò que fa tant que no faig.
riure?
pot ser no diria tant... pot ser.
Clar que de moment encara seguim 'junts' (la part bona de la modernitat tecnològica), per tant, m'aconforme en el que tinc, esperant un tindré que sé que aplegarà.
divendres, 10 d’abril del 2009
JA QUE NO PUC VOLAR...
Green finch and linnet bird, nightingale, blackbird,
How is it you sing?
How can you jubilate sitting in cages
never taking wing?
Outside the sky waits, beckoning! Beckoning!
Just beyond the bars...
How can you remain staring at the rain
maddened by the stars?
How is it you sing, anything?
How is it you sing?
My cage has many rooms, damask and dark...
Nothing there sings, not even my lark.
Larks never will, you know, when they're captive.
Teach me to be more adaptive.
Ah...
Green finch and linnet bird, nightingale, blackbird,
teach me how to sing.
If I cannot fly...
Let me sing
How can you jubilate sitting in cages
never taking wing?
Outside the sky waits, beckoning! Beckoning!
Just beyond the bars...
How can you remain staring at the rain
maddened by the stars?
How is it you sing, anything?
How is it you sing?
My cage has many rooms, damask and dark...
Nothing there sings, not even my lark.
Larks never will, you know, when they're captive.
Teach me to be more adaptive.
Ah...
Green finch and linnet bird, nightingale, blackbird,
teach me how to sing.
If I cannot fly...
Let me sing
PER A QUEDAR BE
RES !
Per més que ho busco...
No hi ha res que em fassa sentir com allà
RES !
Però encara així manté un somriure
com si realment t'importara el que diuen
RES !
Si no ho heu intentat vosaltres
per què ho he de fer jo?
RES !
No hi ha res,
d'allò que m'agradava allà
RES !
Ni estés baix del Sol,
ni a l'ombra del taronjer
No hi ha res que em fassa sentir com allà
RES !
Però encara així manté un somriure
com si realment t'importara el que diuen
RES !
Si no ho heu intentat vosaltres
per què ho he de fer jo?
RES !
No hi ha res,
d'allò que m'agradava allà
RES !
Ni estés baix del Sol,
ni a l'ombra del taronjer
RES !
Ni avui...
ni fa cent anys
RES!
Ni dalt de la morera
a la llum de la lluna plena
Ni avui...
ni fa cent anys
RES!
Ni dalt de la morera
a la llum de la lluna plena
dimecres, 8 d’abril del 2009
ORANGE NIGHTS
Estava pot ser en la zona més lletja de tot Lepaa (encara que qualificar així la més mínima part de Finlàndia és més que una ofensa, quasi un pecat), rodejat per asfalt en una esplanada a la que s'accedia des d'aquella xemeneia blanca amb una espiral blanca que acabava transformant-se en fum, o be des d'un camí paral·lel a l'únic carrer amb faroles de tot el campus.
L'ivernacle descansava a la vora del llac, separat d'aquest per una barrera prima, però densa, dels arbres que creixen assilvestrats en els boscos nòrdics, i com altres llocs de Lepaa, era especial.
Més d'una volta vaig anar a vore que passava per allà, per què els finesos necessitaven plantar allà dins les tomates que mai van arribar a madurar en l'hrotet que teniem prop de casa... per això ell, que va passar moltes hores allà dins, experimentant el xoc tèrmic al que estaven acostumats els endèmics de la zona, dia si dia també pels matins, abans de que jo em despertara i amb una eixida silenciosa quasi desaparició, anava, passava hores, treballava i ens portava les fruïtes roges que no podiem aconseguir amb facilitat.
D'aquell edifici (?) blanc i de cristalls translúcids per la condensació que es formava a les pareds que separaven l'ambient temperat de dins de l'urna i el fred de la neu externa, m'agradava la seua forma, el seu color, allò que amagava i allò poc que ensenyava, les seues llums en files que de repent es transformaven en diagonals, la seua presència que es notava des del llac, entre les branques i des de tot arreu, els dies de núvols quan, es creava l'orange cloud.
És aquest un fenòmen meteorològic a estudiar, es notava des del bosc lluny de Lepaa, des del meu passeig, des de la tenda, des de la carretera i no molt més lluny de Hattula, però també hi ha constància que, des d'un castell, on viu una princeseta baixeta, amb els cabells de color taronja i un accent mexicà quan practique l'espanyol, es pot assaborir el color insignia de la nostra Retarded School.
I és per aquesta raó quan després de despedir-me de tota una vida, de tots els amics (quasi) i de pujar en el BMW ruboritzant, més em vaig fixar en els colors del cel ennuvolat, perque sabia que des del silenci que regalavem tots els ocupants a aquella situació, quan la meua estimada orange cloud desapareguera dels meus ulls, s'acabaria la meua vida allí...
L'ivernacle descansava a la vora del llac, separat d'aquest per una barrera prima, però densa, dels arbres que creixen assilvestrats en els boscos nòrdics, i com altres llocs de Lepaa, era especial.
Més d'una volta vaig anar a vore que passava per allà, per què els finesos necessitaven plantar allà dins les tomates que mai van arribar a madurar en l'hrotet que teniem prop de casa... per això ell, que va passar moltes hores allà dins, experimentant el xoc tèrmic al que estaven acostumats els endèmics de la zona, dia si dia també pels matins, abans de que jo em despertara i amb una eixida silenciosa quasi desaparició, anava, passava hores, treballava i ens portava les fruïtes roges que no podiem aconseguir amb facilitat.
D'aquell edifici (?) blanc i de cristalls translúcids per la condensació que es formava a les pareds que separaven l'ambient temperat de dins de l'urna i el fred de la neu externa, m'agradava la seua forma, el seu color, allò que amagava i allò poc que ensenyava, les seues llums en files que de repent es transformaven en diagonals, la seua presència que es notava des del llac, entre les branques i des de tot arreu, els dies de núvols quan, es creava l'orange cloud.
És aquest un fenòmen meteorològic a estudiar, es notava des del bosc lluny de Lepaa, des del meu passeig, des de la tenda, des de la carretera i no molt més lluny de Hattula, però també hi ha constància que, des d'un castell, on viu una princeseta baixeta, amb els cabells de color taronja i un accent mexicà quan practique l'espanyol, es pot assaborir el color insignia de la nostra Retarded School.
I és per aquesta raó quan després de despedir-me de tota una vida, de tots els amics (quasi) i de pujar en el BMW ruboritzant, més em vaig fixar en els colors del cel ennuvolat, perque sabia que des del silenci que regalavem tots els ocupants a aquella situació, quan la meua estimada orange cloud desapareguera dels meus ulls, s'acabaria la meua vida allí...
...
LA MEUA ORANGE LIFE
LA MEUA ORANGE LIFE
dimarts, 7 d’abril del 2009
SI QUIERE GOZAR
Era vell, però no sabria dir de quin any, roig i d'una marca luxosa, però mai va arribar a ser una gran estrela... va acabar sent un cotxe arrendat a meitat de preu per tres joves lluny de la civilització, amb temps lliure i afició comú.
Sempre esperava trobar-me'l sobre les 19.30 mentres acabava el meu passeitg diari als voltants del que es transformava en el meu dia a dia, quan caminava pel costat dels tolls que anaven congelant-se amb els dies i dels que jo trencava la fina capa de gel de la superficie per a comprobar la seua resistència, perque be sabia que em moria de ganes de posar el peu damunt i esbarar pel cristall del fred.
No seria just dir que només aquells tres eren els que s'aprofitaven del que significava tindre un mitjà de transport en un lloc lluny de la civilització (i dels supermercats), un estudiat sistema tarifari monopreu oferia a tot aquell que s'acostara una estona, no només de movilitat, sino també de diversió garantida.
Els millors 3€ que podia gastar en Lepaa (encara que era, després de l'alquiler, el recurs més car que havia de pagar amb assiduitat) ja que no eren massa les possiblitats de gastar els diners de la Generalitat, el govern i la Comunitat Europea.
Em veig assegut al seient del copilot, amb la guantera a punt de trencar-se i un comandament per a l'equip de música que portava incorporat a l'esquerra. Pot ser aquest era el be més preciat que sostenien les quatre rodes (a part, és clar, de les ànimes que ocupaven els tapissos grisos), el lector de CDs guardava al maleter tot tipus de música: Mr Gangster (amb un record especial per a mi, una volta més, del dia 16 de desembre), Paradisio (una estratègia comercial a la que tot el continent va socombre amb ritmes electrònics i adictius amb perruca blava i errades ortogràfiques), Marc Anthony (aquell al que mai escolte però que va provocar moments llunyans a la cordura més d'una volta), BSO, WOW (contenint els records musicals mñes importants de tota l'estada a Finlàndia), música electrònica i francesa.
Pot ser per això ens cridava tant l'atenció aquell pobre motor amb rodes, perque amb el seu so evocava a situacions que només podien donar-se en condicions d'espai (i pot ser oxígen) limitat. Ens va portar a Hämeenlinna i d'allí a Lepaa, una i altra volta, però sempre m'encantava mirar per la finestra... i des d'aquella finestra vaig vore per última vegada la Orange Cloud que dibuixava l'ivernacle al costat del llac, i les cases que tant poc m'agradaven perque espantaven la intimitat dels seus habitants.
Dins vam anar 2, 3, 4, 5, 6 i 7 i totes les voltes especials (pot ser, les que menys, quan erem cinc, però açò no significava que haviem de deixar de cridar i moure els braços amb torcions imposibles i moviments que no cabien al reduit espai de les tres portes.
- I l'olor?
Un moment desagradable, però que m'hagués encantat viure... però vaig viure balls de saló en l'interior com a consecuència qui sap si provocats per una tòxica i elevada concentració d'sprai perfumant.
- I també va ser blanc.
...
...
...
Sí
...
...
I em va encantar!
Encara que açò va desembocar en un malestar (l'únic!) que va durar un matí
Sempre esperava trobar-me'l sobre les 19.30 mentres acabava el meu passeitg diari als voltants del que es transformava en el meu dia a dia, quan caminava pel costat dels tolls que anaven congelant-se amb els dies i dels que jo trencava la fina capa de gel de la superficie per a comprobar la seua resistència, perque be sabia que em moria de ganes de posar el peu damunt i esbarar pel cristall del fred.
No seria just dir que només aquells tres eren els que s'aprofitaven del que significava tindre un mitjà de transport en un lloc lluny de la civilització (i dels supermercats), un estudiat sistema tarifari monopreu oferia a tot aquell que s'acostara una estona, no només de movilitat, sino també de diversió garantida.
Els millors 3€ que podia gastar en Lepaa (encara que era, després de l'alquiler, el recurs més car que havia de pagar amb assiduitat) ja que no eren massa les possiblitats de gastar els diners de la Generalitat, el govern i la Comunitat Europea.
Em veig assegut al seient del copilot, amb la guantera a punt de trencar-se i un comandament per a l'equip de música que portava incorporat a l'esquerra. Pot ser aquest era el be més preciat que sostenien les quatre rodes (a part, és clar, de les ànimes que ocupaven els tapissos grisos), el lector de CDs guardava al maleter tot tipus de música: Mr Gangster (amb un record especial per a mi, una volta més, del dia 16 de desembre), Paradisio (una estratègia comercial a la que tot el continent va socombre amb ritmes electrònics i adictius amb perruca blava i errades ortogràfiques), Marc Anthony (aquell al que mai escolte però que va provocar moments llunyans a la cordura més d'una volta), BSO, WOW (contenint els records musicals mñes importants de tota l'estada a Finlàndia), música electrònica i francesa.
Pot ser per això ens cridava tant l'atenció aquell pobre motor amb rodes, perque amb el seu so evocava a situacions que només podien donar-se en condicions d'espai (i pot ser oxígen) limitat. Ens va portar a Hämeenlinna i d'allí a Lepaa, una i altra volta, però sempre m'encantava mirar per la finestra... i des d'aquella finestra vaig vore per última vegada la Orange Cloud que dibuixava l'ivernacle al costat del llac, i les cases que tant poc m'agradaven perque espantaven la intimitat dels seus habitants.
Dins vam anar 2, 3, 4, 5, 6 i 7 i totes les voltes especials (pot ser, les que menys, quan erem cinc, però açò no significava que haviem de deixar de cridar i moure els braços amb torcions imposibles i moviments que no cabien al reduit espai de les tres portes.
- I l'olor?
Un moment desagradable, però que m'hagués encantat viure... però vaig viure balls de saló en l'interior com a consecuència qui sap si provocats per una tòxica i elevada concentració d'sprai perfumant.
- I també va ser blanc.
...
...
...
Sí
...
...
I em va encantar!
Encara que açò va desembocar en un malestar (l'únic!) que va durar un matí
HO TORNARIA A FER
Per què no?
Però també el vam substituir:
- Pel cotxe blanc que relliscava en la neu en una perfecta, tòpica, típica i utòpica vesprada finesa
- Per l'autobús que a votles ens va portar al mòn real
- Per la furgoneta, aquella que una volta vaig decidir clasificar en tres sectors, i que ens va portar, no només al cap (cul?) del mòn, també a(l?/un?) viatge. Aquella setmana va ser memorable entre totes, i a recordar com la que més.
Moments especials:
metge + Rax
sopar de nadal,
d'anar a buscar,
anar a portar,
i no anar a tornar.
De les compres,
de l'aborriment,
i de la ciutat.
De principis de viatges
i d'adèus.
VIAJE CON NOSOTROS...
Però també el vam substituir:
- Pel cotxe blanc que relliscava en la neu en una perfecta, tòpica, típica i utòpica vesprada finesa
- Per l'autobús que a votles ens va portar al mòn real
- Per la furgoneta, aquella que una volta vaig decidir clasificar en tres sectors, i que ens va portar, no només al cap (cul?) del mòn, també a(l?/un?) viatge. Aquella setmana va ser memorable entre totes, i a recordar com la que més.
Moments especials:
metge + Rax
sopar de nadal,
d'anar a buscar,
anar a portar,
i no anar a tornar.
De les compres,
de l'aborriment,
i de la ciutat.
De principis de viatges
i d'adèus.
VIAJE CON NOSOTROS...
dissabte, 4 d’abril del 2009
TAL DIA COM AVUI
Era un dijous de fa un any, el 3 d'abril.
Vam anar a classe i després d'esperar tant de temps van decidir donar-mos una alegria, ja havien jugat suficientment amb la nostra paciència i s'havien divertit amb la nostra espera: als nostres sabers va arribar la noticia de que en una sala sense llum natural, a la planta baixa de la biblioteca, un paper com un altre havia estat imprés amb la tinta dels nostres futurs.
Aquell full arreplegava tots els nostres noms de forma ordenada segons unes qualificacions que... pff... ni fu ni fa.
Allí vaig anar jo, no asoles clar, acompanyat de dos ànimes que acabarien compartint tot un any no massa lluny meu, i un alte company, que només anava allí per a mirar i estudiar la situació que pot ser se li donaria (i se li ha donat) un any després.
Nerviosos els tres, per no saber que ens esperava en aquella sala que tant haviem visitat en els últims mesos i de la qual esperavem resposta des de feia temps.
Estavem aplegant a l'edifici on l'educació s'apilava en estanteries polsoses i la informació genètica penjava del sostre davant la mirada de la gent des de tres altures, però això era precisament, el que emnys ens interessava en aquells moments.
Ens el vam creuar... a aquell que mai havia volgut mirar als ulls i del qual acabaria aburrint-me (encara més si cap) en la meua perfecta experiència:
- Ens les han donat a tots els de classe
- (Tu que sabràs)
I no vaig voler creure'l perque sabia que, al igual que jo, ell no em tindria en compte, i se'm va passar pe'l cap un 'jo' al país suec sense saber que fer... uff... per què vaig escriure Hudding a la solicitud?
Entrem, nerviosos, una fulla penjada en horitzontal a un cristall dibuixava una taula amb noms, cognoms, universitats, il·lusions i futurs:
ESBRÍ SENAR, ÓSCAR - HAMK - 6 MESES*
Respira, un somriure se'm va dibuixar en la cara, però no sabia si del tot havia d'estar feliç. Encara que no havia sigut aquell el meu desitg principal sabia que ja tenia un peu a l'altra punta del continent, no de la forma que jo volia, però el meu nom, en penúltima posició de la llista em feia pensar que havia sigut suficientment afortunat per a haver sigut assignat a und estí. A més, aquells dos que m'acompanyaven, se'n anaven on jo haguera volgut compartit el meu futur, però m'alegrava per ells, ja que si havia d'haver algú que se n'anara allà, millor que foren ells dos.
I vaja dos! Amb els que vaig compartir un trocet d'estiu i molts bons moments al llarg dels tres anys com a projectes d'ambientòlegs, sobre tot amb ella, qui sap si perque sempre haviem estat prop, però és algú especial entre les fulles del diari de l'estiu del 2005 on joves de tota la comunitat erem repartits a les nostres universitats.
Tornant a la llista, aquella estrela al costat del meu nom no podia significar una altra cosa: Neu, per la forma, i Lepaa, per l'anglés.
Moltes coses han canviat des d'aleshores,
mai vaig pensar el que se'm venia damunt,
mai vaig pensar amb qui me n'anava,
mai vaig pensar que faria allà.
I tots aquests mai-vaig-pensar que no van buscar-se resposta en aquell moment, es van repetir a la matinada d'un 12 de gener, pel passeig de l'Alameda, després de despedir, de nou, a una visitant del país dels llacs i de la neu.
Vam anar a classe i després d'esperar tant de temps van decidir donar-mos una alegria, ja havien jugat suficientment amb la nostra paciència i s'havien divertit amb la nostra espera: als nostres sabers va arribar la noticia de que en una sala sense llum natural, a la planta baixa de la biblioteca, un paper com un altre havia estat imprés amb la tinta dels nostres futurs.
Aquell full arreplegava tots els nostres noms de forma ordenada segons unes qualificacions que... pff... ni fu ni fa.
Allí vaig anar jo, no asoles clar, acompanyat de dos ànimes que acabarien compartint tot un any no massa lluny meu, i un alte company, que només anava allí per a mirar i estudiar la situació que pot ser se li donaria (i se li ha donat) un any després.
Nerviosos els tres, per no saber que ens esperava en aquella sala que tant haviem visitat en els últims mesos i de la qual esperavem resposta des de feia temps.
Estavem aplegant a l'edifici on l'educació s'apilava en estanteries polsoses i la informació genètica penjava del sostre davant la mirada de la gent des de tres altures, però això era precisament, el que emnys ens interessava en aquells moments.
Ens el vam creuar... a aquell que mai havia volgut mirar als ulls i del qual acabaria aburrint-me (encara més si cap) en la meua perfecta experiència:
- Ens les han donat a tots els de classe
- (Tu que sabràs)
I no vaig voler creure'l perque sabia que, al igual que jo, ell no em tindria en compte, i se'm va passar pe'l cap un 'jo' al país suec sense saber que fer... uff... per què vaig escriure Hudding a la solicitud?
Entrem, nerviosos, una fulla penjada en horitzontal a un cristall dibuixava una taula amb noms, cognoms, universitats, il·lusions i futurs:
ESBRÍ SENAR, ÓSCAR - HAMK - 6 MESES*
Respira, un somriure se'm va dibuixar en la cara, però no sabia si del tot havia d'estar feliç. Encara que no havia sigut aquell el meu desitg principal sabia que ja tenia un peu a l'altra punta del continent, no de la forma que jo volia, però el meu nom, en penúltima posició de la llista em feia pensar que havia sigut suficientment afortunat per a haver sigut assignat a und estí. A més, aquells dos que m'acompanyaven, se'n anaven on jo haguera volgut compartit el meu futur, però m'alegrava per ells, ja que si havia d'haver algú que se n'anara allà, millor que foren ells dos.
I vaja dos! Amb els que vaig compartir un trocet d'estiu i molts bons moments al llarg dels tres anys com a projectes d'ambientòlegs, sobre tot amb ella, qui sap si perque sempre haviem estat prop, però és algú especial entre les fulles del diari de l'estiu del 2005 on joves de tota la comunitat erem repartits a les nostres universitats.
Tornant a la llista, aquella estrela al costat del meu nom no podia significar una altra cosa: Neu, per la forma, i Lepaa, per l'anglés.
Moltes coses han canviat des d'aleshores,
mai vaig pensar el que se'm venia damunt,
mai vaig pensar amb qui me n'anava,
mai vaig pensar que faria allà.
I tots aquests mai-vaig-pensar que no van buscar-se resposta en aquell moment, es van repetir a la matinada d'un 12 de gener, pel passeig de l'Alameda, després de despedir, de nou, a una visitant del país dels llacs i de la neu.
ALL OF ME
I'm so tired of being here,
surprised by all my childish fears,
and if you have to leave,
I wish that you would just leave,
'cause your presence still lingers me,
and it won't leave me alone.
surprised by all my childish fears,
and if you have to leave,
I wish that you would just leave,
'cause your presence still lingers me,
and it won't leave me alone.
This wounds won't seem to heal,
this pain is just too real,
there's just too much that time cannot erase.
When you cried I'd wipe away all of your tears,
when you'd scream I'd fight away all your fears,
and I held your hand through all of these WEEKS,
but you still have,
all of me.
this pain is just too real,
there's just too much that time cannot erase.
When you cried I'd wipe away all of your tears,
when you'd scream I'd fight away all your fears,
and I held your hand through all of these WEEKS,
but you still have,
all of me.
You used to captivate me by your resonating light,
now I'm bound by the life you left behind.
Your face, it haunts,
my once pleasant dreams,
your voice it chased away,
all the sanity in me.
now I'm bound by the life you left behind.
Your face, it haunts,
my once pleasant dreams,
your voice it chased away,
all the sanity in me.
...
I've tried so hard to tell my self that you're gone,
but though you're still with me,
I've been alone all along.
but though you're still with me,
I've been alone all along.
divendres, 3 d’abril del 2009
2997
Tal i com havia esperat, des d'el moment en el que vaig xafar terres espanyoles, no em reultaria fàcil oblidar-me del que va ser el meu campus... que al cap i a la fi era la meua vida. Molt diferent al de Burjassot,
Lepaa era un trocet de bosc,
un trocet de llac,
i un trocet de golf,
un trocet de cel,
i un trocet de jo.
I ara estava lluny, amb aquells que em volien, i aquells que suposava que també ho fien, però que ni tant sols sabien que havia aplegat. Però com jo ja havia consultat i decidit, aniria a València, a vore els d'allà i a buscar una casa per a omplir-la de fotos i records i on m'agradaria trobar el mateix que hi havia mesclat a les row houses de Taloustie.
Als que estaven allà tenia més ganes de vore'ls que als que estaven al poble, i pel que vaig notar, ells a mi també... clar que primer havien de reconeixer-me...
Em vaig adonar que realment havia tornat més alt, amb el pèl més llarg i més roig i... fam? NO! Més d'una volta vaig dir-los, mentres compartiem els menjars a Lepaa que allò no podia seguir d'aquella forma, menjavem de forma constant i abundant i ens deixava a tots agonitzant, amb un 'hilillo' de sabor fluint barbeta a baix des de la nostra boca...
Com aquella volta que m'entrava un atac de felicitat al contemplar el que pretenia ser unes postres de fruita embadurnades en la més extranya mescla de Dumple i llet.
Lepaa era un trocet de bosc,
un trocet de llac,
i un trocet de golf,
un trocet de cel,
i un trocet de jo.
I ara estava lluny, amb aquells que em volien, i aquells que suposava que també ho fien, però que ni tant sols sabien que havia aplegat. Però com jo ja havia consultat i decidit, aniria a València, a vore els d'allà i a buscar una casa per a omplir-la de fotos i records i on m'agradaria trobar el mateix que hi havia mesclat a les row houses de Taloustie.
Als que estaven allà tenia més ganes de vore'ls que als que estaven al poble, i pel que vaig notar, ells a mi també... clar que primer havien de reconeixer-me...
Em vaig adonar que realment havia tornat més alt, amb el pèl més llarg i més roig i... fam? NO! Més d'una volta vaig dir-los, mentres compartiem els menjars a Lepaa que allò no podia seguir d'aquella forma, menjavem de forma constant i abundant i ens deixava a tots agonitzant, amb un 'hilillo' de sabor fluint barbeta a baix des de la nostra boca...
Com aquella volta que m'entrava un atac de felicitat al contemplar el que pretenia ser unes postres de fruita embadurnades en la més extranya mescla de Dumple i llet.
...
- Esto nunca me había pasado... ni en Finlandia, que bebía mucho...
I era veritat, lo de que mai m'havia passat, i lo de que a Finlàndia vam beure quasi tant com vam menjar (i açò em fa recordar les aixetes nòrdiques on aigua freda significava: aigua congelada, aigua calenta significava: fes-te un té i un 'tope' evitava cremades de tercer grau a la dutxa de sòl plastificat, però de textura agradable)... i clar, allò em portava (una volta més) a rememorar temps passats i millors en companyia passada i millor.
Però la companyia no estava!
Els dies de vacances passaven lentament i jo no tenia la necessitat de cridar a ningú, la casa se'm caia damunt, la televisió m'aburria com mai ho havia fet i dos obssesions assaltaven el meu cap a totes hores: eixir a passejar, a descobrir; i conectar-me a l'ordinador on pot ser em trobava a algú a qui li puguera preguntar com li havia anat el viatge de tornada.
Al contrari del que jo volia, Benicarló no estava disposat a donar-me el plaer que m'havia regalat el meu passeig de Lepaa, que començava a les portes d'Opisto on, sobre les set de la vesprada eixia deixant-la a ella amb els seus dubtes sobre el dilema diversió-seguretat infantil, seguia per les portes dels pocs edificis de Hamk i continuava per una carretera estreta amb tres o quatre cases que descansaven emitint alguna llum ataronjada i tènue al meu pas, fins a desembocar en una carretera més gran, però poc transitada que començava i acabava amb una tenda i creuava cases més grans i un col·legi amb la seua pista d'hokei sobre gel construida exclusivament per a l'ivern.
Benicarló havia decidit donar-me llums de nadal i grapats i grapats de gent que no coneixia fent compres, així que ràpidament vaig canviar el paisatge urbà pel Mediterràni de platja de pedres i closques calcàries. I em sentia extrany a mi, i per tant, em sentia extrany per a la gent, cada volta que em creuava amb algú i es quedava mirant el meu barret roig amb banya i orelleres que tant be em resguardava des de que vaig anar a la capital veïna.
I allí estaven!
Ells!
Junts!
I jo no!
L'únic al que aspirava era a apoderar-me de la conexió a internet a partir de les set i mitja de la vesprada perque, segons els meus càlculs ja s'haurien cansat de passejar pels carrers del síndrome i anirien a buscar la comunicació que els regalava l'hostal.
I arribaven...
Estaven lluny però arribaven, de sobte tres finestres ocupaven la pantalla de l'habitació morada i enviava, a través d'elles, la meva melancolia i el meu aborriment.
Tres voltes.
I tres voltes em contaven les aventures de l'últim dia.
Fins que em cansava i els deia que miraren els tres a la mateixa pantalla, que havia de contar-los un fet insignificant que m'havia passat però que necessitava contar-los-el. Perque al mateix temps que els esperava, els odiava, per estar allí, junts, i el meu cap s'enlairava en pensaments de que estarien fent, i de si estava sent pesat.
Però que havia de fer?!
Ells estaven allí!
Junts!
A 2997 kilòmetres de mi!
I era veritat, lo de que mai m'havia passat, i lo de que a Finlàndia vam beure quasi tant com vam menjar (i açò em fa recordar les aixetes nòrdiques on aigua freda significava: aigua congelada, aigua calenta significava: fes-te un té i un 'tope' evitava cremades de tercer grau a la dutxa de sòl plastificat, però de textura agradable)... i clar, allò em portava (una volta més) a rememorar temps passats i millors en companyia passada i millor.
Però la companyia no estava!
Els dies de vacances passaven lentament i jo no tenia la necessitat de cridar a ningú, la casa se'm caia damunt, la televisió m'aburria com mai ho havia fet i dos obssesions assaltaven el meu cap a totes hores: eixir a passejar, a descobrir; i conectar-me a l'ordinador on pot ser em trobava a algú a qui li puguera preguntar com li havia anat el viatge de tornada.
Al contrari del que jo volia, Benicarló no estava disposat a donar-me el plaer que m'havia regalat el meu passeig de Lepaa, que començava a les portes d'Opisto on, sobre les set de la vesprada eixia deixant-la a ella amb els seus dubtes sobre el dilema diversió-seguretat infantil, seguia per les portes dels pocs edificis de Hamk i continuava per una carretera estreta amb tres o quatre cases que descansaven emitint alguna llum ataronjada i tènue al meu pas, fins a desembocar en una carretera més gran, però poc transitada que començava i acabava amb una tenda i creuava cases més grans i un col·legi amb la seua pista d'hokei sobre gel construida exclusivament per a l'ivern.
Benicarló havia decidit donar-me llums de nadal i grapats i grapats de gent que no coneixia fent compres, així que ràpidament vaig canviar el paisatge urbà pel Mediterràni de platja de pedres i closques calcàries. I em sentia extrany a mi, i per tant, em sentia extrany per a la gent, cada volta que em creuava amb algú i es quedava mirant el meu barret roig amb banya i orelleres que tant be em resguardava des de que vaig anar a la capital veïna.
I allí estaven!
Ells!
Junts!
I jo no!
L'únic al que aspirava era a apoderar-me de la conexió a internet a partir de les set i mitja de la vesprada perque, segons els meus càlculs ja s'haurien cansat de passejar pels carrers del síndrome i anirien a buscar la comunicació que els regalava l'hostal.
I arribaven...
Estaven lluny però arribaven, de sobte tres finestres ocupaven la pantalla de l'habitació morada i enviava, a través d'elles, la meva melancolia i el meu aborriment.
Tres voltes.
I tres voltes em contaven les aventures de l'últim dia.
Fins que em cansava i els deia que miraren els tres a la mateixa pantalla, que havia de contar-los un fet insignificant que m'havia passat però que necessitava contar-los-el. Perque al mateix temps que els esperava, els odiava, per estar allí, junts, i el meu cap s'enlairava en pensaments de que estarien fent, i de si estava sent pesat.
Però que havia de fer?!
Ells estaven allí!
Junts!
A 2997 kilòmetres de mi!
dijous, 2 d’abril del 2009
LES XIQUES DE LA MEUA VIDA
Sí
Assegut al tren vaig tornar a obrir l'agenda una volta més, volia saborejar els missatges que m'havien deixat en ella, TOTS, ELS MEUS AMICS, LA MEUA FAMILIA DE LEPAA.
I el llibre, quan el vaig vore el dia anterior pel matí, damunt de la taula del menjador de l'A2 se'm va fer un buit dins (eren els últims dies i eixa setmana no havia anat a comprar...), perque no només m'havia despedit de les que em van declarar el 'Dear Reindeer' de Lepaa, si no que m'havien escrit a l'agenda, i una d'elles em va deixar el SEU llibre... a MI.
I dic MI perque em va pareixer un acte especial... i m'havia escrit a una de les primeres fulles, llevant-li tota la importància que una tal J.K. volia donar-li a set persones abans de permetre al lector immiscuir-se en les últimes aventures del jove mag.
Aquella dedicatòria era especial, deixava una porta oberta als 4 mesos, que qui sap quan continuarà, però que estic segur que ho farà (i m'encante).
I tant especials eren les fotografies d'allò que encara no creia que havia viscut que vaig traure el portàtil de la motxilla (i va costar) i vaig mirar fotos fins que la bateria va decidir que prou. Encara no feia sis hores que havia abandonat escandinàvia i ja l'anyorava...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos fotos i fotos
...
El revisor va tornar a passar pel costat meu, i ja haviem deixat Ulldecona... arribavem a la comunitat que diu acollir el lloc d'on vaig naixer... be. I quan el tren perseguia les vies sobre les pedres em vaig donar compte de que... el que veia per la finestra (d'aquell regional barat, res comparat amb el luxe dels trens finesos) no eren arbres altissims, ni fulles enterra, ni neu apartada dels camins... només hi havia ametlers, tarongers i garroferes... GARROFERES! Com podem haver-mos dedicat a cultivar eixos arbres?!
Ens apropavem al meu antic jo, i mentiria si dic que no m'importava, però per una altra part sabia que allí estava l'única que esperava tots els dies coneixer alguna cosa de mi, amb una altra personeta que quasi que va abraçar la pantalla de l'ordinador quan va vore que el que estava projectat no era una fotografia sino una captura real de la meva vida... allà tant lluny.
De repent, la veu femenina que sonava per tots els vagons va dir:
Assegut al tren vaig tornar a obrir l'agenda una volta més, volia saborejar els missatges que m'havien deixat en ella, TOTS, ELS MEUS AMICS, LA MEUA FAMILIA DE LEPAA.
I el llibre, quan el vaig vore el dia anterior pel matí, damunt de la taula del menjador de l'A2 se'm va fer un buit dins (eren els últims dies i eixa setmana no havia anat a comprar...), perque no només m'havia despedit de les que em van declarar el 'Dear Reindeer' de Lepaa, si no que m'havien escrit a l'agenda, i una d'elles em va deixar el SEU llibre... a MI.
I dic MI perque em va pareixer un acte especial... i m'havia escrit a una de les primeres fulles, llevant-li tota la importància que una tal J.K. volia donar-li a set persones abans de permetre al lector immiscuir-se en les últimes aventures del jove mag.
Aquella dedicatòria era especial, deixava una porta oberta als 4 mesos, que qui sap quan continuarà, però que estic segur que ho farà (i m'encante).
I tant especials eren les fotografies d'allò que encara no creia que havia viscut que vaig traure el portàtil de la motxilla (i va costar) i vaig mirar fotos fins que la bateria va decidir que prou. Encara no feia sis hores que havia abandonat escandinàvia i ja l'anyorava...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos fotos i fotos
...
El revisor va tornar a passar pel costat meu, i ja haviem deixat Ulldecona... arribavem a la comunitat que diu acollir el lloc d'on vaig naixer... be. I quan el tren perseguia les vies sobre les pedres em vaig donar compte de que... el que veia per la finestra (d'aquell regional barat, res comparat amb el luxe dels trens finesos) no eren arbres altissims, ni fulles enterra, ni neu apartada dels camins... només hi havia ametlers, tarongers i garroferes... GARROFERES! Com podem haver-mos dedicat a cultivar eixos arbres?!
Ens apropavem al meu antic jo, i mentiria si dic que no m'importava, però per una altra part sabia que allí estava l'única que esperava tots els dies coneixer alguna cosa de mi, amb una altra personeta que quasi que va abraçar la pantalla de l'ordinador quan va vore que el que estava projectat no era una fotografia sino una captura real de la meva vida... allà tant lluny.
De repent, la veu femenina que sonava per tots els vagons va dir:
PRÓXIMA PARADA: BENICARLÓ, PEÑÍSCOLA
Ja s'havia cansat, de traduir-ho tot al català, però no em sorprenia, ja estava acostumat feia quatre mesos, encara que recordava com a les estacions fineses sonaven els missatges en Finlandés, Suec i Anglés.
I allà estaven les dos, més 'templaes'... s'havien ficat guapes per a mi... i jo anava en el meu jersei d'1€ que m'anava gran, un coll roig de cascabells i un mamut penjant de l'abric que havia decidit no posar-me.
La que em va parir em va veure primer, i es va abalançar a la porta i detràs la dòna que va fer lo propi amb l'anterior...
Abraç...
Significava tant...
...
...
...
...
[Ei! Dona-li dos besos!]
Ja havia perdut les costums mediterrànies!
Abraç...
La veia més baixeta (a la gran) però el seu cardat pompós i blanc em divertia com sempre, i ara sí, dos besos.
- Maree... no t'hauria conegut. Què no te donaven de menjar? T'he fet pastissets! I estan al cotxe!
Ja sabia jo que uns bons pastissets vindrien a buscar-me.
Pujem al cotxe amb un jo content d'haver-les tornat a vore, i un jo que s'havia quedat a l'estació esperant un tren direcció Barcelona per a agafar el primer vol directe a Helsinki... ara ja havia fet tot el que volia... només quedava Cuquet... i poik!
- Ara anirem a la fàbrica, que he d'anar a arreplegar la cistella
- [mmm... perfecte, el turrò que m'havia regalat el 'semblante frio' per al meu aniversari va tindre sabor de glòria, però això no significava que no vulguera saborejar-la més]
Vam entrar al recinte de l'empresa i ens vam quedar dins del cotxe... esperant-la... i com no surtia vaig començar a devorar els pastissets davant de les ulleres de les quals a l'agost em vaig despedir amb una veu tremolosa (la d'ella, jo ja sabia que tornaria).
Quan va eixir amb una gran caixa (i jo ja havia narrat la meitat del meu dia a dia Lepaa) farcida amb una 'paletilla' (ah si si), anava acompanyada d'una xica alta, rossa, amb la pell clara i un somriure estampat a la cara:
- ¿Cómo te lo has pasado en Finlandia?
Era la companya finesa de ma mare que preguntava de tant en tant com m'anava per les seues terres. Jo no sabia que dir-li... només em va surtir per la boca un...
- ¿Qué haces tu en España?
Encara que sabia com d'important era en la cultura nòrdica el meu (?) país, no em resistia a pensar que allò que ara ja estava a un fum de kilómetres al nord-est era molt millor del que tenia en aquells moments davant.
Directes a casa
...
Un Benicarló extrany s'amagava darrere dels cristalls del cotxe
...
L'ascensor (allò que pànic em fa i que no vaig vore, a penes, al paradís)
...
POIK!
...
I Muchi havia preparat un fuet per a que li'l donara
...
L'olla
...
...
...
Ves fent-te a la idea que ara te toque açò
...
...
Eduard i Maite
...
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i foto
...
Fotos, fotos i fot
...
Fotos, fotos i fo
...
Fotos, fotos i f
...
Fotos, fotos i
...
Fotos, fotos
...
Fotos, foto
...
Fotos, fot
...
Fotos, fo
...
Fotos, f
...
Fotos,
...
Fotos
...
fotos
...
i fotos.
I allà estaven les dos, més 'templaes'... s'havien ficat guapes per a mi... i jo anava en el meu jersei d'1€ que m'anava gran, un coll roig de cascabells i un mamut penjant de l'abric que havia decidit no posar-me.
La que em va parir em va veure primer, i es va abalançar a la porta i detràs la dòna que va fer lo propi amb l'anterior...
Abraç...
Significava tant...
...
...
...
...
[Ei! Dona-li dos besos!]
Ja havia perdut les costums mediterrànies!
Abraç...
La veia més baixeta (a la gran) però el seu cardat pompós i blanc em divertia com sempre, i ara sí, dos besos.
- Maree... no t'hauria conegut. Què no te donaven de menjar? T'he fet pastissets! I estan al cotxe!
Ja sabia jo que uns bons pastissets vindrien a buscar-me.
Pujem al cotxe amb un jo content d'haver-les tornat a vore, i un jo que s'havia quedat a l'estació esperant un tren direcció Barcelona per a agafar el primer vol directe a Helsinki... ara ja havia fet tot el que volia... només quedava Cuquet... i poik!
- Ara anirem a la fàbrica, que he d'anar a arreplegar la cistella
- [mmm... perfecte, el turrò que m'havia regalat el 'semblante frio' per al meu aniversari va tindre sabor de glòria, però això no significava que no vulguera saborejar-la més]
Vam entrar al recinte de l'empresa i ens vam quedar dins del cotxe... esperant-la... i com no surtia vaig començar a devorar els pastissets davant de les ulleres de les quals a l'agost em vaig despedir amb una veu tremolosa (la d'ella, jo ja sabia que tornaria).
Quan va eixir amb una gran caixa (i jo ja havia narrat la meitat del meu dia a dia Lepaa) farcida amb una 'paletilla' (ah si si), anava acompanyada d'una xica alta, rossa, amb la pell clara i un somriure estampat a la cara:
- ¿Cómo te lo has pasado en Finlandia?
Era la companya finesa de ma mare que preguntava de tant en tant com m'anava per les seues terres. Jo no sabia que dir-li... només em va surtir per la boca un...
- ¿Qué haces tu en España?
Encara que sabia com d'important era en la cultura nòrdica el meu (?) país, no em resistia a pensar que allò que ara ja estava a un fum de kilómetres al nord-est era molt millor del que tenia en aquells moments davant.
Directes a casa
...
Un Benicarló extrany s'amagava darrere dels cristalls del cotxe
...
L'ascensor (allò que pànic em fa i que no vaig vore, a penes, al paradís)
...
POIK!
...
I Muchi havia preparat un fuet per a que li'l donara
...
L'olla
...
...
...
Ves fent-te a la idea que ara te toque açò
...
...
Eduard i Maite
...
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i foto
...
Fotos, fotos i fot
...
Fotos, fotos i fo
...
Fotos, fotos i f
...
Fotos, fotos i
...
Fotos, fotos
...
Fotos, foto
...
Fotos, fot
...
Fotos, fo
...
Fotos, f
...
Fotos,
...
Fotos
...
fotos
...
i fotos.
dimecres, 1 d’abril del 2009
WORST CHRISTMAS EVER
El viatge des de Barcelona a Benicarló es va fer llarg, no havia dormit eixa nit, només unes quantes cabotades a l'avió. Davant meu un xic prou més gran que jo, que debia passar dels trenta també anava tancant els ulls, jo, acompanyat de la meva maleta, la motxilla i l'agenda i el llibre 'Harry Potter and the dealthy hollows'.
Hora de reflexionar d'allò que m'havia passat en les últimes hores.
Es va fer molt curt el moment des del que una sombra va passar per davant d'una finestra i la jove que es bebia la melancolia en forma de cubates va eixir tant ràpid com les condicions li permitien a obrir la porta...
- ¿Qué ha pasado?
- ... ... ... se han ido
Abraç...
La porta es va tancar...
Abraç...
Entrem a l'habitació...
Abraç...
Ens sentem al llit...
Abraç...
Els dos ens quedem callats un moment, no per no saber què dir, sino per tindre massa coses que expresar i no poder soltar-ne una. Fem reflexió sobre tot allò que ens havia passat en els últims mesos i ens sorprenem de que encara que hem compartit poques experiències junts, ens sentim com si ens coneguerem de tota la vida... de fet, he fet més coses en ella que en altra gent.
Parlem,
Parlem del que va ser, del que estava sent, i del que seria.
Parlem,
Parlem, de que allò que aplegaria no seria tant roïn.
Parlem,
Parlem, per no voler creure el que estava a punt de passar.
Parlem,
Parlem, d'una última i curta aventura que podriem compartir.
NO
També era per a ella l'última nit i no volia que la passara passejant per la ciutat que la va mantindre en vida. Però encara que no volia que m'acompanyara fins l'estació d'autobusos, volia recordar-la, li vaig donar la meua agenda, on m'havia escrit tota la gent que havia vist dia sí, dia també voltant per la carretera de Taloustie.
I com havia dit, molt ràpid va passar aquesta hora que vam estar asseguts al seu llit...
Abraç...
És hora d'agafar totes les meues pertenències i afrontar la fi, però abans, li regale pulla que haviem fet a casa de la professora de castellà i la seua parella... a casa dels nostres amics finesos.
Crec que ja ho tinc tot, eixiem de la casa i anavem on estava la 'festa' que li havien preparat a ella, només quedava aquella noia de classe amb la que poques voltes havia parlat, però que últimament fins i tot havia dormit a la seua habitació, una txeca amb tendències psicòtiques i un altre xic que es va despedir de mi com si haguerem passat molt temps junts.
Abraç...
El camí no seria llarg, però volia assegurar-me que aplegaria a l'estació d'autobusos abans de les 3, i ja eren les 2.15... Emprenc el camí que mai havia fet, amb la motxilla i la maleta que no pesaven tant com tots els records que em quedaven... i sense els mapes...
Arribava a l'estació d'autobusos després de despedir-me del llac que mai havia vist congelat, però que em volia regalar el record d'una fina capa de gel a la seua superficie, coberta per la neu que havia caigut feia unes hores.
De repent, una veu autòmata va sonar per la megafonia i es va perdre pels carrers de la ciutat, primer en finés i després en anglés... Anunciava la meua partida de la que havia sigut 'la ciutat porp d'on visc', al menys això vaig sentir jo:
Hora de reflexionar d'allò que m'havia passat en les últimes hores.
Es va fer molt curt el moment des del que una sombra va passar per davant d'una finestra i la jove que es bebia la melancolia en forma de cubates va eixir tant ràpid com les condicions li permitien a obrir la porta...
- ¿Qué ha pasado?
- ... ... ... se han ido
Abraç...
La porta es va tancar...
Abraç...
Entrem a l'habitació...
Abraç...
Ens sentem al llit...
Abraç...
Els dos ens quedem callats un moment, no per no saber què dir, sino per tindre massa coses que expresar i no poder soltar-ne una. Fem reflexió sobre tot allò que ens havia passat en els últims mesos i ens sorprenem de que encara que hem compartit poques experiències junts, ens sentim com si ens coneguerem de tota la vida... de fet, he fet més coses en ella que en altra gent.
Parlem,
Parlem del que va ser, del que estava sent, i del que seria.
Parlem,
Parlem, de que allò que aplegaria no seria tant roïn.
Parlem,
Parlem, per no voler creure el que estava a punt de passar.
Parlem,
Parlem, d'una última i curta aventura que podriem compartir.
NO
També era per a ella l'última nit i no volia que la passara passejant per la ciutat que la va mantindre en vida. Però encara que no volia que m'acompanyara fins l'estació d'autobusos, volia recordar-la, li vaig donar la meua agenda, on m'havia escrit tota la gent que havia vist dia sí, dia també voltant per la carretera de Taloustie.
I com havia dit, molt ràpid va passar aquesta hora que vam estar asseguts al seu llit...
Abraç...
És hora d'agafar totes les meues pertenències i afrontar la fi, però abans, li regale pulla que haviem fet a casa de la professora de castellà i la seua parella... a casa dels nostres amics finesos.
Crec que ja ho tinc tot, eixiem de la casa i anavem on estava la 'festa' que li havien preparat a ella, només quedava aquella noia de classe amb la que poques voltes havia parlat, però que últimament fins i tot havia dormit a la seua habitació, una txeca amb tendències psicòtiques i un altre xic que es va despedir de mi com si haguerem passat molt temps junts.
Abraç...
El camí no seria llarg, però volia assegurar-me que aplegaria a l'estació d'autobusos abans de les 3, i ja eren les 2.15... Emprenc el camí que mai havia fet, amb la motxilla i la maleta que no pesaven tant com tots els records que em quedaven... i sense els mapes...
Arribava a l'estació d'autobusos després de despedir-me del llac que mai havia vist congelat, però que em volia regalar el record d'una fina capa de gel a la seua superficie, coberta per la neu que havia caigut feia unes hores.
De repent, una veu autòmata va sonar per la megafonia i es va perdre pels carrers de la ciutat, primer en finés i després en anglés... Anunciava la meua partida de la que havia sigut 'la ciutat porp d'on visc', al menys això vaig sentir jo:
THE LAST BUS YOU'LL TAKE IN THIS COUNTRY IS IN ORDER TO ARRIVE.
IT'LL BRING YOU TO YOUR REAL LIFE.
...
Doncs vaja gràcia
IT'LL BRING YOU TO YOUR REAL LIFE.
...
Doncs vaja gràcia
Una dona vella amb el que pareixia el seu marit es van apropar a l'andana des d'on eixiria el nostre transport fins l'aeroport, però en lloc d'arribar un d'aquells autobusos del Matkahuolto va parar un taxi. I d'aquell taxi va baixar un homenet, de més de 40 anys, amb una perilla d'estètica Aladdí i una cresta al pèl de color roig i blau...
Parla amb la parella i s'apropa a mi, em parla en finés i li dic que estic espernat a l'autobús, que aplegaria en cinc minuts.
- Bus... broken...
- Oh...
- I... you to the airport.
I a Espanya ma ho haguera fet, però em vaig embarcar al taxi d'un desconegut d'apariència extranya amb una doneta i dos maletes, jo anava de copilot però no podia seguir la conversació que portaven.
Vam passar per la carretera per la que feia unes hores ens vam perdre amb el cotxe. Morc, m'adormo i em desperto a ratos, mentres el taxímetre anava canviant de xifra. Jo estava extranyament tranquil perque sabia que no havai de pagar allò, li oferiria al nanet el preu corresponent al bitllet de l'autobús.
En una d'aquelles voltes en les que em vaig despertar, vaig reconeixer un edifici modern, il·luminat i una senyal que indicava el camí a les diferents terminals (l'home debia adivinar que jo em dirigia a la de vols internacionals).
Para, la dona, ell i jo baixem, i com feien tots els conductors de transport públic del país, va baixar-mos les maletes, em va donar la mà i em va dir Good-bye...
- I want to pay
Evidentment, no ho vaig dir, però em vaig quedar sorprés i, amb senyes, vaig oferir ajuda a la dona, però em va dir que no, que gràcies, que lla podia (ho va dir amb la mirada, amb paraules no l'haguera entés).
Entre a l'aeroport i pareixia que algú ja m'havia dit quin era el meu camí, perque vaig trobar fàcil-ment el meu stan de facturació, davant d'ell uns joves d'institut tirats per enterra i una petita cua, de gent dispar on hi havia dos donetes velles amb un munt d'equipatge i una altra rumana amb un gos.
Vaig alçar la meua maleta i la vaig posar damunt de la cinta.
- Your suitcase is too heavy
- ... Which is its weigh? [encara que m'ho imaginava]
Em va fer una senya apuntant el dit a una pantalla on es llegia, amb llums roges 28...
-... Oh...
- It doesn't matter becaue the flight is not full, but you have to take care...
- (Dis-me el que vulgues si em vas a deixar passar sense pagar)
Jo creia que els records no pesaven!
Suat, amb la motxilla i una bossa de plàstic a la mà vaig anar a l'scaner, vaig deixar la motxilla, la jaqueta i una dona de seguretat em diu:
- Belt?
- No... but... wait
Comence a buscar pel coll del meu jersei 1€ adquirit a una 2ondhandshop de Joensuu mentres la guardia jurat obria més i més els ulls. Quan anava a dir alguna cosa per fi vaig trobar el botó del meu collar(?) de cascabells de Tonttu i el vaig traure.
Un somriure se li va escapar de la seua serietat, al menys, sabia que havia alegrat a algú amb la meva partida.
Trac l'ordinador de la motxilla i a l'altre costat de l'scaner un altre jove em pregunta si tinc alguna cosa orgànica, i que si podia obrir la motxilla. Tírali, vaig dir-li en anglès, jo estava massa cansat per a obrir-la.
Va vore el meu regal-llibre i va dir que això era el que havia de vore, i damunt em va ajudar a posar l'ordinador.
Porta d'embarcament 61. Allà vaig.
Què gran és l'aeroport de Helsinki! Un corredor llarguissim em va portar fins al meu destí entre llums de nadal i tendes tancades.Em vaig tirar als seients i vaig pensar que millor em canviava la camiseta abans que cobrara vida.
Segut asoles en un banc de quatre seients vaig decidir que havia aplegat el moment d'obrir l'agenda.
No podria explicar totes les emocions i records que vaig sentir, vaig descobrir que tinc una capacitat emocional hiperdesenvolupada en alguns moments. Sabia que la gent em mirava, però jo segia llegint les 27 firmes, acompanyades dels seus resums del que havia sigut JO, ELLS, LEPAA...
Els records fluien mentres tant pels meus ulls i le smeves galtes per a acabar fent sonar els cascabells que portava penjats.
Una altra volta, vaig repetir.
La gent comença a formar cua (i deixar de mirar-me) per a entrar en l'avió, només premsa finesa, però igualment agarre un diari per a veure si puc entendre alguna cosa.
M'assec al meu lloc i m'alegre al descobrir que no compartiré seient, podré estirar les camés, perque Lufthansa no ha pensat en viatger com jo.
Abans d'enlairar-me m'adormo... NO! M'obligue a estar despert, a dir-li adèu a Finlàndia, a dir-li adèu a l'Erasmus, a dir-li adèu al meu Jo.
Creuem la capa espessa de núbols i ens estampem contra el cel estrelat de les 6 del matí de l'hivern nòrdic.
Prenc un té mentres torne a llegir els records de tinta, i torne a exibir-los en forma d'un goteig de ritme variable.
Dormo, i em desperto tant com havia fet al taxi, però aquesta volta sense constància de l'hora que era, l'única informació era el Sol que començava a assomar-se pel que debia de ser el Sud-Est anunciant-me que passaria amb mi una bona temporada en la meua antiga vida.
Aterrem, abans d'hora, vaig a buscar l'equipatge envoltat de gent que estava emparellada o en grups.
Allò ja era Barcelona, i, encara que és una ciutat estimada per molta gent al voltant del mòn, jo la vaig odiar. El gos va recuperar la seua ama i la meva maleta de 28Kg em va recuperar a mi.
Vaig eixir de la zona privada sabent que ningú m'esperava a l'altre costat de les portes, així que em vaig dirigir a l'estació de trens, vaig agafar unt ren que ja estava parat, ja que havia aplegat corrent al creuar-me amb tota la gent que havia arribat des de Barcelona.
A l'estació de Sants recorde la meua partida d'Espanya i compre el billet per a anar a Benicarló, content perque al menys, aplegaria abans d'hora.
Utilitze el mòbil per a cridar a Muchi, feia temps que n ho feia, li dic que arribaré abans del previst. M'assec al regional que em duria a CASA, davant d'aquell noi que es va dormir, cansat de tots els pensaments que passaven pel meu cap.
Jo també m'hauria cansat tant, però sabia que havia d'aprofitar-los, pot ser ara arribaven elles...
Parla amb la parella i s'apropa a mi, em parla en finés i li dic que estic espernat a l'autobús, que aplegaria en cinc minuts.
- Bus... broken...
- Oh...
- I... you to the airport.
I a Espanya ma ho haguera fet, però em vaig embarcar al taxi d'un desconegut d'apariència extranya amb una doneta i dos maletes, jo anava de copilot però no podia seguir la conversació que portaven.
Vam passar per la carretera per la que feia unes hores ens vam perdre amb el cotxe. Morc, m'adormo i em desperto a ratos, mentres el taxímetre anava canviant de xifra. Jo estava extranyament tranquil perque sabia que no havai de pagar allò, li oferiria al nanet el preu corresponent al bitllet de l'autobús.
En una d'aquelles voltes en les que em vaig despertar, vaig reconeixer un edifici modern, il·luminat i una senyal que indicava el camí a les diferents terminals (l'home debia adivinar que jo em dirigia a la de vols internacionals).
Para, la dona, ell i jo baixem, i com feien tots els conductors de transport públic del país, va baixar-mos les maletes, em va donar la mà i em va dir Good-bye...
- I want to pay
Evidentment, no ho vaig dir, però em vaig quedar sorprés i, amb senyes, vaig oferir ajuda a la dona, però em va dir que no, que gràcies, que lla podia (ho va dir amb la mirada, amb paraules no l'haguera entés).
Entre a l'aeroport i pareixia que algú ja m'havia dit quin era el meu camí, perque vaig trobar fàcil-ment el meu stan de facturació, davant d'ell uns joves d'institut tirats per enterra i una petita cua, de gent dispar on hi havia dos donetes velles amb un munt d'equipatge i una altra rumana amb un gos.
Vaig alçar la meua maleta i la vaig posar damunt de la cinta.
- Your suitcase is too heavy
- ... Which is its weigh? [encara que m'ho imaginava]
Em va fer una senya apuntant el dit a una pantalla on es llegia, amb llums roges 28...
-... Oh...
- It doesn't matter becaue the flight is not full, but you have to take care...
- (Dis-me el que vulgues si em vas a deixar passar sense pagar)
Jo creia que els records no pesaven!
Suat, amb la motxilla i una bossa de plàstic a la mà vaig anar a l'scaner, vaig deixar la motxilla, la jaqueta i una dona de seguretat em diu:
- Belt?
- No... but... wait
Comence a buscar pel coll del meu jersei 1€ adquirit a una 2ondhandshop de Joensuu mentres la guardia jurat obria més i més els ulls. Quan anava a dir alguna cosa per fi vaig trobar el botó del meu collar(?) de cascabells de Tonttu i el vaig traure.
Un somriure se li va escapar de la seua serietat, al menys, sabia que havia alegrat a algú amb la meva partida.
Trac l'ordinador de la motxilla i a l'altre costat de l'scaner un altre jove em pregunta si tinc alguna cosa orgànica, i que si podia obrir la motxilla. Tírali, vaig dir-li en anglès, jo estava massa cansat per a obrir-la.
Va vore el meu regal-llibre i va dir que això era el que havia de vore, i damunt em va ajudar a posar l'ordinador.
Porta d'embarcament 61. Allà vaig.
Què gran és l'aeroport de Helsinki! Un corredor llarguissim em va portar fins al meu destí entre llums de nadal i tendes tancades.Em vaig tirar als seients i vaig pensar que millor em canviava la camiseta abans que cobrara vida.
Segut asoles en un banc de quatre seients vaig decidir que havia aplegat el moment d'obrir l'agenda.
No podria explicar totes les emocions i records que vaig sentir, vaig descobrir que tinc una capacitat emocional hiperdesenvolupada en alguns moments. Sabia que la gent em mirava, però jo segia llegint les 27 firmes, acompanyades dels seus resums del que havia sigut JO, ELLS, LEPAA...
Els records fluien mentres tant pels meus ulls i le smeves galtes per a acabar fent sonar els cascabells que portava penjats.
Una altra volta, vaig repetir.
La gent comença a formar cua (i deixar de mirar-me) per a entrar en l'avió, només premsa finesa, però igualment agarre un diari per a veure si puc entendre alguna cosa.
M'assec al meu lloc i m'alegre al descobrir que no compartiré seient, podré estirar les camés, perque Lufthansa no ha pensat en viatger com jo.
Abans d'enlairar-me m'adormo... NO! M'obligue a estar despert, a dir-li adèu a Finlàndia, a dir-li adèu a l'Erasmus, a dir-li adèu al meu Jo.
Creuem la capa espessa de núbols i ens estampem contra el cel estrelat de les 6 del matí de l'hivern nòrdic.
Prenc un té mentres torne a llegir els records de tinta, i torne a exibir-los en forma d'un goteig de ritme variable.
Dormo, i em desperto tant com havia fet al taxi, però aquesta volta sense constància de l'hora que era, l'única informació era el Sol que començava a assomar-se pel que debia de ser el Sud-Est anunciant-me que passaria amb mi una bona temporada en la meua antiga vida.
Aterrem, abans d'hora, vaig a buscar l'equipatge envoltat de gent que estava emparellada o en grups.
Allò ja era Barcelona, i, encara que és una ciutat estimada per molta gent al voltant del mòn, jo la vaig odiar. El gos va recuperar la seua ama i la meva maleta de 28Kg em va recuperar a mi.
Vaig eixir de la zona privada sabent que ningú m'esperava a l'altre costat de les portes, així que em vaig dirigir a l'estació de trens, vaig agafar unt ren que ja estava parat, ja que havia aplegat corrent al creuar-me amb tota la gent que havia arribat des de Barcelona.
A l'estació de Sants recorde la meua partida d'Espanya i compre el billet per a anar a Benicarló, content perque al menys, aplegaria abans d'hora.
Utilitze el mòbil per a cridar a Muchi, feia temps que n ho feia, li dic que arribaré abans del previst. M'assec al regional que em duria a CASA, davant d'aquell noi que es va dormir, cansat de tots els pensaments que passaven pel meu cap.
Jo també m'hauria cansat tant, però sabia que havia d'aprofitar-los, pot ser ara arribaven elles...
LES WORST CHRISTMAS EVER
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
