LES XIQUES DE LA MEUA VIDA

Sí

Assegut al tren vaig tornar a obrir l'agenda una volta més, volia saborejar els missatges que m'havien deixat en ella, TOTS, ELS MEUS AMICS, LA MEUA FAMILIA DE LEPAA.
I el llibre, quan el vaig vore el dia anterior pel matí, damunt de la taula del menjador de l'A2 se'm va fer un buit dins (eren els últims dies i eixa setmana no havia anat a comprar...), perque no només m'havia despedit de les que em van declarar el 'Dear Reindeer' de Lepaa, si no que m'havien escrit a l'agenda, i una d'elles em va deixar el SEU llibre... a MI.
I dic MI perque em va pareixer un acte especial... i m'havia escrit a una de les primeres fulles, llevant-li tota la importància que una tal J.K. volia donar-li a set persones abans de permetre al lector immiscuir-se en les últimes aventures del jove mag.

Aquella dedicatòria era especial, deixava una porta oberta als 4 mesos, que qui sap quan continuarà, però que estic segur que ho farà (i m'encante).

I tant especials eren les fotografies d'allò que encara no creia que havia viscut que vaig traure el portàtil de la motxilla (i va costar) i vaig mirar fotos fins que la bateria va decidir que prou. Encara no feia sis hores que havia abandonat escandinàvia i ja l'anyorava...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos fotos i fotos
...

El revisor va tornar a passar pel costat meu, i ja haviem deixat Ulldecona... arribavem a la comunitat que diu acollir el lloc d'on vaig naixer... be. I quan el tren perseguia les vies sobre les pedres em vaig donar compte de que... el que veia per la finestra (d'aquell regional barat, res comparat amb el luxe dels trens finesos) no eren arbres altissims, ni fulles enterra, ni neu apartada dels camins... només hi havia ametlers, tarongers i garroferes... GARROFERES! Com podem haver-mos dedicat a cultivar eixos arbres?!
Ens apropavem al meu antic jo, i mentiria si dic que no m'importava, però per una altra part sabia que allí estava l'única que esperava tots els dies coneixer alguna cosa de mi, amb una altra personeta que quasi que va abraçar la pantalla de l'ordinador quan va vore que el que estava projectat no era una fotografia sino una captura real de la meva vida... allà tant lluny.

De repent, la veu femenina que sonava per tots els vagons va dir:

PRÓXIMA PARADA: BENICARLÓ, PEÑÍSCOLA

Ja s'havia cansat, de traduir-ho tot al català, però no em sorprenia, ja estava acostumat feia quatre mesos, encara que recordava com a les estacions fineses sonaven els missatges en Finlandés, Suec i Anglés.

I allà estaven les dos, més 'templaes'... s'havien ficat guapes per a mi... i jo anava en el meu jersei d'1€ que m'anava gran, un coll roig de cascabells i un mamut penjant de l'abric que havia decidit no posar-me.
La que em va parir em va veure primer, i es va abalançar a la porta i detràs la dòna que va fer lo propi amb l'anterior...

Abraç...
Significava tant...
...
...
...
...
[Ei! Dona-li dos besos!]

Ja havia perdut les costums mediterrànies!

Abraç...
La veia més baixeta (a la gran) però el seu cardat pompós i blanc em divertia com sempre, i ara sí, dos besos.

- Maree... no t'hauria conegut. Què no te donaven de menjar? T'he fet pastissets! I estan al cotxe!

Ja sabia jo que uns bons pastissets vindrien a buscar-me.
Pujem al cotxe amb un jo content d'haver-les tornat a vore, i un jo que s'havia quedat a l'estació esperant un tren direcció Barcelona per a agafar el primer vol directe a Helsinki... ara ja havia fet tot el que volia... només quedava Cuquet... i poik!

- Ara anirem a la fàbrica, que he d'anar a arreplegar la cistella
- [mmm... perfecte, el turrò que m'havia regalat el 'semblante frio' per al meu aniversari va tindre sabor de glòria, però això no significava que no vulguera saborejar-la més]

Vam entrar al recinte de l'empresa i ens vam quedar dins del cotxe... esperant-la... i com no surtia vaig començar a devorar els pastissets davant de les ulleres de les quals a l'agost em vaig despedir amb una veu tremolosa (la d'ella, jo ja sabia que tornaria).
Quan va eixir amb una gran caixa (i jo ja havia narrat la meitat del meu dia a dia Lepaa) farcida amb una 'paletilla' (ah si si), anava acompanyada d'una xica alta, rossa, amb la pell clara i un somriure estampat a la cara:

- ¿Cómo te lo has pasado en Finlandia?
Era la companya finesa de ma mare que preguntava de tant en tant com m'anava per les seues terres. Jo no sabia que dir-li... només em va surtir per la boca un...
- ¿Qué haces tu en España?

Encara que sabia com d'important era en la cultura nòrdica el meu (?) país, no em resistia a pensar que allò que ara ja estava a un fum de kilómetres al nord-est era molt millor del que tenia en aquells moments davant.

Directes a casa
...
Un Benicarló extrany s'amagava darrere dels cristalls del cotxe
...
L'ascensor (allò que pànic em fa i que no vaig vore, a penes, al paradís)
...
POIK!
...
I Muchi havia preparat un fuet per a que li'l donara
...
L'olla
...
...
...
Ves fent-te a la idea que ara te toque açò
...
...
Eduard i Maite
...
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i fotos
...
Fotos, fotos i foto
...
Fotos, fotos i fot
...
Fotos, fotos i fo
...
Fotos, fotos i f
...
Fotos, fotos i
...
Fotos, fotos
...
Fotos, foto
...
Fotos, fot
...
Fotos, fo
...
Fotos, f
...
Fotos,
...
Fotos
...
fotos
...
i fotos.