Hora de reflexionar d'allò que m'havia passat en les últimes hores.
Es va fer molt curt el moment des del que una sombra va passar per davant d'una finestra i la jove que es bebia la melancolia en forma de cubates va eixir tant ràpid com les condicions li permitien a obrir la porta...
- ¿Qué ha pasado?
- ... ... ... se han ido
Abraç...
La porta es va tancar...
Abraç...
Entrem a l'habitació...
Abraç...
Ens sentem al llit...
Abraç...
Els dos ens quedem callats un moment, no per no saber què dir, sino per tindre massa coses que expresar i no poder soltar-ne una. Fem reflexió sobre tot allò que ens havia passat en els últims mesos i ens sorprenem de que encara que hem compartit poques experiències junts, ens sentim com si ens coneguerem de tota la vida... de fet, he fet més coses en ella que en altra gent.
Parlem,
Parlem del que va ser, del que estava sent, i del que seria.
Parlem,
Parlem, de que allò que aplegaria no seria tant roïn.
Parlem,
Parlem, per no voler creure el que estava a punt de passar.
Parlem,
Parlem, d'una última i curta aventura que podriem compartir.
NO
També era per a ella l'última nit i no volia que la passara passejant per la ciutat que la va mantindre en vida. Però encara que no volia que m'acompanyara fins l'estació d'autobusos, volia recordar-la, li vaig donar la meua agenda, on m'havia escrit tota la gent que havia vist dia sí, dia també voltant per la carretera de Taloustie.
I com havia dit, molt ràpid va passar aquesta hora que vam estar asseguts al seu llit...
Abraç...
És hora d'agafar totes les meues pertenències i afrontar la fi, però abans, li regale pulla que haviem fet a casa de la professora de castellà i la seua parella... a casa dels nostres amics finesos.
Crec que ja ho tinc tot, eixiem de la casa i anavem on estava la 'festa' que li havien preparat a ella, només quedava aquella noia de classe amb la que poques voltes havia parlat, però que últimament fins i tot havia dormit a la seua habitació, una txeca amb tendències psicòtiques i un altre xic que es va despedir de mi com si haguerem passat molt temps junts.
Abraç...
El camí no seria llarg, però volia assegurar-me que aplegaria a l'estació d'autobusos abans de les 3, i ja eren les 2.15... Emprenc el camí que mai havia fet, amb la motxilla i la maleta que no pesaven tant com tots els records que em quedaven... i sense els mapes...
Arribava a l'estació d'autobusos després de despedir-me del llac que mai havia vist congelat, però que em volia regalar el record d'una fina capa de gel a la seua superficie, coberta per la neu que havia caigut feia unes hores.
De repent, una veu autòmata va sonar per la megafonia i es va perdre pels carrers de la ciutat, primer en finés i després en anglés... Anunciava la meua partida de la que havia sigut 'la ciutat porp d'on visc', al menys això vaig sentir jo:
THE LAST BUS YOU'LL TAKE IN THIS COUNTRY IS IN ORDER TO ARRIVE.
IT'LL BRING YOU TO YOUR REAL LIFE.
...
Doncs vaja gràcia
IT'LL BRING YOU TO YOUR REAL LIFE.
...
Doncs vaja gràcia
Una dona vella amb el que pareixia el seu marit es van apropar a l'andana des d'on eixiria el nostre transport fins l'aeroport, però en lloc d'arribar un d'aquells autobusos del Matkahuolto va parar un taxi. I d'aquell taxi va baixar un homenet, de més de 40 anys, amb una perilla d'estètica Aladdí i una cresta al pèl de color roig i blau...
Parla amb la parella i s'apropa a mi, em parla en finés i li dic que estic espernat a l'autobús, que aplegaria en cinc minuts.
- Bus... broken...
- Oh...
- I... you to the airport.
I a Espanya ma ho haguera fet, però em vaig embarcar al taxi d'un desconegut d'apariència extranya amb una doneta i dos maletes, jo anava de copilot però no podia seguir la conversació que portaven.
Vam passar per la carretera per la que feia unes hores ens vam perdre amb el cotxe. Morc, m'adormo i em desperto a ratos, mentres el taxímetre anava canviant de xifra. Jo estava extranyament tranquil perque sabia que no havai de pagar allò, li oferiria al nanet el preu corresponent al bitllet de l'autobús.
En una d'aquelles voltes en les que em vaig despertar, vaig reconeixer un edifici modern, il·luminat i una senyal que indicava el camí a les diferents terminals (l'home debia adivinar que jo em dirigia a la de vols internacionals).
Para, la dona, ell i jo baixem, i com feien tots els conductors de transport públic del país, va baixar-mos les maletes, em va donar la mà i em va dir Good-bye...
- I want to pay
Evidentment, no ho vaig dir, però em vaig quedar sorprés i, amb senyes, vaig oferir ajuda a la dona, però em va dir que no, que gràcies, que lla podia (ho va dir amb la mirada, amb paraules no l'haguera entés).
Entre a l'aeroport i pareixia que algú ja m'havia dit quin era el meu camí, perque vaig trobar fàcil-ment el meu stan de facturació, davant d'ell uns joves d'institut tirats per enterra i una petita cua, de gent dispar on hi havia dos donetes velles amb un munt d'equipatge i una altra rumana amb un gos.
Vaig alçar la meua maleta i la vaig posar damunt de la cinta.
- Your suitcase is too heavy
- ... Which is its weigh? [encara que m'ho imaginava]
Em va fer una senya apuntant el dit a una pantalla on es llegia, amb llums roges 28...
-... Oh...
- It doesn't matter becaue the flight is not full, but you have to take care...
- (Dis-me el que vulgues si em vas a deixar passar sense pagar)
Jo creia que els records no pesaven!
Suat, amb la motxilla i una bossa de plàstic a la mà vaig anar a l'scaner, vaig deixar la motxilla, la jaqueta i una dona de seguretat em diu:
- Belt?
- No... but... wait
Comence a buscar pel coll del meu jersei 1€ adquirit a una 2ondhandshop de Joensuu mentres la guardia jurat obria més i més els ulls. Quan anava a dir alguna cosa per fi vaig trobar el botó del meu collar(?) de cascabells de Tonttu i el vaig traure.
Un somriure se li va escapar de la seua serietat, al menys, sabia que havia alegrat a algú amb la meva partida.
Trac l'ordinador de la motxilla i a l'altre costat de l'scaner un altre jove em pregunta si tinc alguna cosa orgànica, i que si podia obrir la motxilla. Tírali, vaig dir-li en anglès, jo estava massa cansat per a obrir-la.
Va vore el meu regal-llibre i va dir que això era el que havia de vore, i damunt em va ajudar a posar l'ordinador.
Porta d'embarcament 61. Allà vaig.
Què gran és l'aeroport de Helsinki! Un corredor llarguissim em va portar fins al meu destí entre llums de nadal i tendes tancades.Em vaig tirar als seients i vaig pensar que millor em canviava la camiseta abans que cobrara vida.
Segut asoles en un banc de quatre seients vaig decidir que havia aplegat el moment d'obrir l'agenda.
No podria explicar totes les emocions i records que vaig sentir, vaig descobrir que tinc una capacitat emocional hiperdesenvolupada en alguns moments. Sabia que la gent em mirava, però jo segia llegint les 27 firmes, acompanyades dels seus resums del que havia sigut JO, ELLS, LEPAA...
Els records fluien mentres tant pels meus ulls i le smeves galtes per a acabar fent sonar els cascabells que portava penjats.
Una altra volta, vaig repetir.
La gent comença a formar cua (i deixar de mirar-me) per a entrar en l'avió, només premsa finesa, però igualment agarre un diari per a veure si puc entendre alguna cosa.
M'assec al meu lloc i m'alegre al descobrir que no compartiré seient, podré estirar les camés, perque Lufthansa no ha pensat en viatger com jo.
Abans d'enlairar-me m'adormo... NO! M'obligue a estar despert, a dir-li adèu a Finlàndia, a dir-li adèu a l'Erasmus, a dir-li adèu al meu Jo.
Creuem la capa espessa de núbols i ens estampem contra el cel estrelat de les 6 del matí de l'hivern nòrdic.
Prenc un té mentres torne a llegir els records de tinta, i torne a exibir-los en forma d'un goteig de ritme variable.
Dormo, i em desperto tant com havia fet al taxi, però aquesta volta sense constància de l'hora que era, l'única informació era el Sol que començava a assomar-se pel que debia de ser el Sud-Est anunciant-me que passaria amb mi una bona temporada en la meua antiga vida.
Aterrem, abans d'hora, vaig a buscar l'equipatge envoltat de gent que estava emparellada o en grups.
Allò ja era Barcelona, i, encara que és una ciutat estimada per molta gent al voltant del mòn, jo la vaig odiar. El gos va recuperar la seua ama i la meva maleta de 28Kg em va recuperar a mi.
Vaig eixir de la zona privada sabent que ningú m'esperava a l'altre costat de les portes, així que em vaig dirigir a l'estació de trens, vaig agafar unt ren que ja estava parat, ja que havia aplegat corrent al creuar-me amb tota la gent que havia arribat des de Barcelona.
A l'estació de Sants recorde la meua partida d'Espanya i compre el billet per a anar a Benicarló, content perque al menys, aplegaria abans d'hora.
Utilitze el mòbil per a cridar a Muchi, feia temps que n ho feia, li dic que arribaré abans del previst. M'assec al regional que em duria a CASA, davant d'aquell noi que es va dormir, cansat de tots els pensaments que passaven pel meu cap.
Jo també m'hauria cansat tant, però sabia que havia d'aprofitar-los, pot ser ara arribaven elles...
Parla amb la parella i s'apropa a mi, em parla en finés i li dic que estic espernat a l'autobús, que aplegaria en cinc minuts.
- Bus... broken...
- Oh...
- I... you to the airport.
I a Espanya ma ho haguera fet, però em vaig embarcar al taxi d'un desconegut d'apariència extranya amb una doneta i dos maletes, jo anava de copilot però no podia seguir la conversació que portaven.
Vam passar per la carretera per la que feia unes hores ens vam perdre amb el cotxe. Morc, m'adormo i em desperto a ratos, mentres el taxímetre anava canviant de xifra. Jo estava extranyament tranquil perque sabia que no havai de pagar allò, li oferiria al nanet el preu corresponent al bitllet de l'autobús.
En una d'aquelles voltes en les que em vaig despertar, vaig reconeixer un edifici modern, il·luminat i una senyal que indicava el camí a les diferents terminals (l'home debia adivinar que jo em dirigia a la de vols internacionals).
Para, la dona, ell i jo baixem, i com feien tots els conductors de transport públic del país, va baixar-mos les maletes, em va donar la mà i em va dir Good-bye...
- I want to pay
Evidentment, no ho vaig dir, però em vaig quedar sorprés i, amb senyes, vaig oferir ajuda a la dona, però em va dir que no, que gràcies, que lla podia (ho va dir amb la mirada, amb paraules no l'haguera entés).
Entre a l'aeroport i pareixia que algú ja m'havia dit quin era el meu camí, perque vaig trobar fàcil-ment el meu stan de facturació, davant d'ell uns joves d'institut tirats per enterra i una petita cua, de gent dispar on hi havia dos donetes velles amb un munt d'equipatge i una altra rumana amb un gos.
Vaig alçar la meua maleta i la vaig posar damunt de la cinta.
- Your suitcase is too heavy
- ... Which is its weigh? [encara que m'ho imaginava]
Em va fer una senya apuntant el dit a una pantalla on es llegia, amb llums roges 28...
-... Oh...
- It doesn't matter becaue the flight is not full, but you have to take care...
- (Dis-me el que vulgues si em vas a deixar passar sense pagar)
Jo creia que els records no pesaven!
Suat, amb la motxilla i una bossa de plàstic a la mà vaig anar a l'scaner, vaig deixar la motxilla, la jaqueta i una dona de seguretat em diu:
- Belt?
- No... but... wait
Comence a buscar pel coll del meu jersei 1€ adquirit a una 2ondhandshop de Joensuu mentres la guardia jurat obria més i més els ulls. Quan anava a dir alguna cosa per fi vaig trobar el botó del meu collar(?) de cascabells de Tonttu i el vaig traure.
Un somriure se li va escapar de la seua serietat, al menys, sabia que havia alegrat a algú amb la meva partida.
Trac l'ordinador de la motxilla i a l'altre costat de l'scaner un altre jove em pregunta si tinc alguna cosa orgànica, i que si podia obrir la motxilla. Tírali, vaig dir-li en anglès, jo estava massa cansat per a obrir-la.
Va vore el meu regal-llibre i va dir que això era el que havia de vore, i damunt em va ajudar a posar l'ordinador.
Porta d'embarcament 61. Allà vaig.
Què gran és l'aeroport de Helsinki! Un corredor llarguissim em va portar fins al meu destí entre llums de nadal i tendes tancades.Em vaig tirar als seients i vaig pensar que millor em canviava la camiseta abans que cobrara vida.
Segut asoles en un banc de quatre seients vaig decidir que havia aplegat el moment d'obrir l'agenda.
No podria explicar totes les emocions i records que vaig sentir, vaig descobrir que tinc una capacitat emocional hiperdesenvolupada en alguns moments. Sabia que la gent em mirava, però jo segia llegint les 27 firmes, acompanyades dels seus resums del que havia sigut JO, ELLS, LEPAA...
Els records fluien mentres tant pels meus ulls i le smeves galtes per a acabar fent sonar els cascabells que portava penjats.
Una altra volta, vaig repetir.
La gent comença a formar cua (i deixar de mirar-me) per a entrar en l'avió, només premsa finesa, però igualment agarre un diari per a veure si puc entendre alguna cosa.
M'assec al meu lloc i m'alegre al descobrir que no compartiré seient, podré estirar les camés, perque Lufthansa no ha pensat en viatger com jo.
Abans d'enlairar-me m'adormo... NO! M'obligue a estar despert, a dir-li adèu a Finlàndia, a dir-li adèu a l'Erasmus, a dir-li adèu al meu Jo.
Creuem la capa espessa de núbols i ens estampem contra el cel estrelat de les 6 del matí de l'hivern nòrdic.
Prenc un té mentres torne a llegir els records de tinta, i torne a exibir-los en forma d'un goteig de ritme variable.
Dormo, i em desperto tant com havia fet al taxi, però aquesta volta sense constància de l'hora que era, l'única informació era el Sol que començava a assomar-se pel que debia de ser el Sud-Est anunciant-me que passaria amb mi una bona temporada en la meua antiga vida.
Aterrem, abans d'hora, vaig a buscar l'equipatge envoltat de gent que estava emparellada o en grups.
Allò ja era Barcelona, i, encara que és una ciutat estimada per molta gent al voltant del mòn, jo la vaig odiar. El gos va recuperar la seua ama i la meva maleta de 28Kg em va recuperar a mi.
Vaig eixir de la zona privada sabent que ningú m'esperava a l'altre costat de les portes, així que em vaig dirigir a l'estació de trens, vaig agafar unt ren que ja estava parat, ja que havia aplegat corrent al creuar-me amb tota la gent que havia arribat des de Barcelona.
A l'estació de Sants recorde la meua partida d'Espanya i compre el billet per a anar a Benicarló, content perque al menys, aplegaria abans d'hora.
Utilitze el mòbil per a cridar a Muchi, feia temps que n ho feia, li dic que arribaré abans del previst. M'assec al regional que em duria a CASA, davant d'aquell noi que es va dormir, cansat de tots els pensaments que passaven pel meu cap.
Jo també m'hauria cansat tant, però sabia que havia d'aprofitar-los, pot ser ara arribaven elles...
LES WORST CHRISTMAS EVER
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada