Tal i com havia esperat, des d'el moment en el que vaig xafar terres espanyoles, no em reultaria fàcil oblidar-me del que va ser el meu campus... que al cap i a la fi era la meua vida. Molt diferent al de Burjassot,
Lepaa era un trocet de bosc,
un trocet de llac,
i un trocet de golf,
un trocet de cel,
i un trocet de jo.
I ara estava lluny, amb aquells que em volien, i aquells que suposava que també ho fien, però que ni tant sols sabien que havia aplegat. Però com jo ja havia consultat i decidit, aniria a València, a vore els d'allà i a buscar una casa per a omplir-la de fotos i records i on m'agradaria trobar el mateix que hi havia mesclat a les row houses de Taloustie.
Als que estaven allà tenia més ganes de vore'ls que als que estaven al poble, i pel que vaig notar, ells a mi també... clar que primer havien de reconeixer-me...
Em vaig adonar que realment havia tornat més alt, amb el pèl més llarg i més roig i... fam? NO! Més d'una volta vaig dir-los, mentres compartiem els menjars a Lepaa que allò no podia seguir d'aquella forma, menjavem de forma constant i abundant i ens deixava a tots agonitzant, amb un 'hilillo' de sabor fluint barbeta a baix des de la nostra boca...
Com aquella volta que m'entrava un atac de felicitat al contemplar el que pretenia ser unes postres de fruita embadurnades en la més extranya mescla de Dumple i llet.
Lepaa era un trocet de bosc,
un trocet de llac,
i un trocet de golf,
un trocet de cel,
i un trocet de jo.
I ara estava lluny, amb aquells que em volien, i aquells que suposava que també ho fien, però que ni tant sols sabien que havia aplegat. Però com jo ja havia consultat i decidit, aniria a València, a vore els d'allà i a buscar una casa per a omplir-la de fotos i records i on m'agradaria trobar el mateix que hi havia mesclat a les row houses de Taloustie.
Als que estaven allà tenia més ganes de vore'ls que als que estaven al poble, i pel que vaig notar, ells a mi també... clar que primer havien de reconeixer-me...
Em vaig adonar que realment havia tornat més alt, amb el pèl més llarg i més roig i... fam? NO! Més d'una volta vaig dir-los, mentres compartiem els menjars a Lepaa que allò no podia seguir d'aquella forma, menjavem de forma constant i abundant i ens deixava a tots agonitzant, amb un 'hilillo' de sabor fluint barbeta a baix des de la nostra boca...
Com aquella volta que m'entrava un atac de felicitat al contemplar el que pretenia ser unes postres de fruita embadurnades en la més extranya mescla de Dumple i llet.
...
- Esto nunca me había pasado... ni en Finlandia, que bebía mucho...
I era veritat, lo de que mai m'havia passat, i lo de que a Finlàndia vam beure quasi tant com vam menjar (i açò em fa recordar les aixetes nòrdiques on aigua freda significava: aigua congelada, aigua calenta significava: fes-te un té i un 'tope' evitava cremades de tercer grau a la dutxa de sòl plastificat, però de textura agradable)... i clar, allò em portava (una volta més) a rememorar temps passats i millors en companyia passada i millor.
Però la companyia no estava!
Els dies de vacances passaven lentament i jo no tenia la necessitat de cridar a ningú, la casa se'm caia damunt, la televisió m'aburria com mai ho havia fet i dos obssesions assaltaven el meu cap a totes hores: eixir a passejar, a descobrir; i conectar-me a l'ordinador on pot ser em trobava a algú a qui li puguera preguntar com li havia anat el viatge de tornada.
Al contrari del que jo volia, Benicarló no estava disposat a donar-me el plaer que m'havia regalat el meu passeig de Lepaa, que començava a les portes d'Opisto on, sobre les set de la vesprada eixia deixant-la a ella amb els seus dubtes sobre el dilema diversió-seguretat infantil, seguia per les portes dels pocs edificis de Hamk i continuava per una carretera estreta amb tres o quatre cases que descansaven emitint alguna llum ataronjada i tènue al meu pas, fins a desembocar en una carretera més gran, però poc transitada que començava i acabava amb una tenda i creuava cases més grans i un col·legi amb la seua pista d'hokei sobre gel construida exclusivament per a l'ivern.
Benicarló havia decidit donar-me llums de nadal i grapats i grapats de gent que no coneixia fent compres, així que ràpidament vaig canviar el paisatge urbà pel Mediterràni de platja de pedres i closques calcàries. I em sentia extrany a mi, i per tant, em sentia extrany per a la gent, cada volta que em creuava amb algú i es quedava mirant el meu barret roig amb banya i orelleres que tant be em resguardava des de que vaig anar a la capital veïna.
I allí estaven!
Ells!
Junts!
I jo no!
L'únic al que aspirava era a apoderar-me de la conexió a internet a partir de les set i mitja de la vesprada perque, segons els meus càlculs ja s'haurien cansat de passejar pels carrers del síndrome i anirien a buscar la comunicació que els regalava l'hostal.
I arribaven...
Estaven lluny però arribaven, de sobte tres finestres ocupaven la pantalla de l'habitació morada i enviava, a través d'elles, la meva melancolia i el meu aborriment.
Tres voltes.
I tres voltes em contaven les aventures de l'últim dia.
Fins que em cansava i els deia que miraren els tres a la mateixa pantalla, que havia de contar-los un fet insignificant que m'havia passat però que necessitava contar-los-el. Perque al mateix temps que els esperava, els odiava, per estar allí, junts, i el meu cap s'enlairava en pensaments de que estarien fent, i de si estava sent pesat.
Però que havia de fer?!
Ells estaven allí!
Junts!
A 2997 kilòmetres de mi!
I era veritat, lo de que mai m'havia passat, i lo de que a Finlàndia vam beure quasi tant com vam menjar (i açò em fa recordar les aixetes nòrdiques on aigua freda significava: aigua congelada, aigua calenta significava: fes-te un té i un 'tope' evitava cremades de tercer grau a la dutxa de sòl plastificat, però de textura agradable)... i clar, allò em portava (una volta més) a rememorar temps passats i millors en companyia passada i millor.
Però la companyia no estava!
Els dies de vacances passaven lentament i jo no tenia la necessitat de cridar a ningú, la casa se'm caia damunt, la televisió m'aburria com mai ho havia fet i dos obssesions assaltaven el meu cap a totes hores: eixir a passejar, a descobrir; i conectar-me a l'ordinador on pot ser em trobava a algú a qui li puguera preguntar com li havia anat el viatge de tornada.
Al contrari del que jo volia, Benicarló no estava disposat a donar-me el plaer que m'havia regalat el meu passeig de Lepaa, que començava a les portes d'Opisto on, sobre les set de la vesprada eixia deixant-la a ella amb els seus dubtes sobre el dilema diversió-seguretat infantil, seguia per les portes dels pocs edificis de Hamk i continuava per una carretera estreta amb tres o quatre cases que descansaven emitint alguna llum ataronjada i tènue al meu pas, fins a desembocar en una carretera més gran, però poc transitada que començava i acabava amb una tenda i creuava cases més grans i un col·legi amb la seua pista d'hokei sobre gel construida exclusivament per a l'ivern.
Benicarló havia decidit donar-me llums de nadal i grapats i grapats de gent que no coneixia fent compres, així que ràpidament vaig canviar el paisatge urbà pel Mediterràni de platja de pedres i closques calcàries. I em sentia extrany a mi, i per tant, em sentia extrany per a la gent, cada volta que em creuava amb algú i es quedava mirant el meu barret roig amb banya i orelleres que tant be em resguardava des de que vaig anar a la capital veïna.
I allí estaven!
Ells!
Junts!
I jo no!
L'únic al que aspirava era a apoderar-me de la conexió a internet a partir de les set i mitja de la vesprada perque, segons els meus càlculs ja s'haurien cansat de passejar pels carrers del síndrome i anirien a buscar la comunicació que els regalava l'hostal.
I arribaven...
Estaven lluny però arribaven, de sobte tres finestres ocupaven la pantalla de l'habitació morada i enviava, a través d'elles, la meva melancolia i el meu aborriment.
Tres voltes.
I tres voltes em contaven les aventures de l'últim dia.
Fins que em cansava i els deia que miraren els tres a la mateixa pantalla, que havia de contar-los un fet insignificant que m'havia passat però que necessitava contar-los-el. Perque al mateix temps que els esperava, els odiava, per estar allí, junts, i el meu cap s'enlairava en pensaments de que estarien fent, i de si estava sent pesat.
Però que havia de fer?!
Ells estaven allí!
Junts!
A 2997 kilòmetres de mi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada