ORANGE NIGHTS

Estava pot ser en la zona més lletja de tot Lepaa (encara que qualificar així la més mínima part de Finlàndia és més que una ofensa, quasi un pecat), rodejat per asfalt en una esplanada a la que s'accedia des d'aquella xemeneia blanca amb una espiral blanca que acabava transformant-se en fum, o be des d'un camí paral·lel a l'únic carrer amb faroles de tot el campus.
L'ivernacle descansava a la vora del llac, separat d'aquest per una barrera prima, però densa, dels arbres que creixen assilvestrats en els boscos nòrdics, i com altres llocs de Lepaa, era especial.

Més d'una volta vaig anar a vore que passava per allà, per què els finesos necessitaven plantar allà dins les tomates que mai van arribar a madurar en l'hrotet que teniem prop de casa... per això ell, que va passar moltes hores allà dins, experimentant el xoc tèrmic al que estaven acostumats els endèmics de la zona, dia si dia també pels matins, abans de que jo em despertara i amb una eixida silenciosa quasi desaparició, anava, passava hores, treballava i ens portava les fruïtes roges que no podiem aconseguir amb facilitat.
D'aquell edifici (?) blanc i de cristalls translúcids per la condensació que es formava a les pareds que separaven l'ambient temperat de dins de l'urna i el fred de la neu externa, m'agradava la seua forma, el seu color, allò que amagava i allò poc que ensenyava, les seues llums en files que de repent es transformaven en diagonals, la seua presència que es notava des del llac, entre les branques i des de tot arreu, els dies de núvols quan, es creava l'orange cloud.

És aquest un fenòmen meteorològic a estudiar, es notava des del bosc lluny de Lepaa, des del meu passeig, des de la tenda, des de la carretera i no molt més lluny de Hattula, però també hi ha constància que, des d'un castell, on viu una princeseta baixeta, amb els cabells de color taronja i un accent mexicà quan practique l'espanyol, es pot assaborir el color insignia de la nostra Retarded School.
I és per aquesta raó quan després de despedir-me de tota una vida, de tots els amics (quasi) i de pujar en el BMW ruboritzant, més em vaig fixar en els colors del cel ennuvolat, perque sabia que des del silenci que regalavem tots els ocupants a aquella situació, quan la meua estimada orange cloud desapareguera dels meus ulls, s'acabaria la meua vida allí...

...

LA MEUA ORANGE LIFE