MATÍ A WISTERIA LANE

Eren quatre (4), joves, riques, amb les parelles ideals i un (1) gran armari replet de sabates per a combinar amb tots els 'trapitos' de les marques que acostumaven a lluir pel club que solien frecuentar, amb la crème de la crème de les amèriques.
Aquell matí es va retrassar a la cita, mai ho feia, però havia tingut problemes amb els plats del desdejuni i, encara avui en dia, dubte que hagués rentat totes les eïnes de la cuïna alguna volta. Però per sort, les seues amigues eren tant adinerades i desempleades com ella i disposaven de tot el temps del mòn abans d'anar a adquirir més farciment per a l'armari.

Per fí, amb una (1) disculpa als llavis carmesí i una (1) sorpresa amagada davall els guants blancs es va reunir amb les altres tres (3) no-tant-joves senyoretes. La rebuda no va ser calorosa i els seus plans en quant a la notícia de la sorpresa s'haurien de traslladar des d'el McDonnalds a la taula al voltant de la qual estaven segudes, i que per cert, estava coronada amb una jerra de lliris blancs.

- Si no lo cuentas, hoy no comes...

Baix les innocents amenaces que temien fer-se realitat es va treure la peça de roba que cobria, desde la punta de les ungles perfectament treballades amb una (1) exquisida manicura francesa, fins a quasi aplegar al colze. Un (1) meravellós anell brillava envoltant un (1) dels dits de la futura 'Señora de' davant les cares de sorpresa de les seues companyes d'esmorzar.

- ¡Quiero uno igual!

Era una (1) llàstima que els iogurts amb els quals es regalaven els anells s'hagueren acabat ja al supermercat de confiança, per això ella el mostrava contenta i amb il·lusions d'una (1) vida comú amb el seu estimat.
Per sort, les quatre (4) estarien radiants durant el banquet de la boda, al McDonnalds més proper a Wisteria Lane amb una (1) estilizada figura resultat, sobre tot, de la lluita contra la gula de les croquetes de pernil.


Aquesta mateixa aventura ja no es repeteix dia darrere dia a la pantalla dels nostres ordinadors, tal volta de tant en tant el link es deixa caure a les nostres mans i ens fa riure, no només per la irreal situació en la que es trobaven les senyoretes, sino per traslladar-nos als menjadors de parets blanques i de quasi carent decoració de les nostres cases a Finlàndia.
Però encara avui en dia són motiu de somriure compartit, encara que estiguem lluny uns dels altres, quant de repent, apareix un (1) missatge al racó dret inferior de la patalla, avisant-mos que un (1) nou e-mail ha aplegat a la nostra safata d'entrada, el qual només té escrit una (1) sola frase, sense cap tipus de sentit però que ens fa reviure aquells moments de les llargues vesprades que començaven a les dotze i mitja (12.30) del... matí?.