TAL DIA COM AVUI

Era un dijous de fa un any, el 3 d'abril.
Vam anar a classe i després d'esperar tant de temps van decidir donar-mos una alegria, ja havien jugat suficientment amb la nostra paciència i s'havien divertit amb la nostra espera: als nostres sabers va arribar la noticia de que en una sala sense llum natural, a la planta baixa de la biblioteca, un paper com un altre havia estat imprés amb la tinta dels nostres futurs.
Aquell full arreplegava tots els nostres noms de forma ordenada segons unes qualificacions que... pff... ni fu ni fa.

Allí vaig anar jo, no asoles clar, acompanyat de dos ànimes que acabarien compartint tot un any no massa lluny meu, i un alte company, que només anava allí per a mirar i estudiar la situació que pot ser se li donaria (i se li ha donat) un any després.
Nerviosos els tres, per no saber que ens esperava en aquella sala que tant haviem visitat en els últims mesos i de la qual esperavem resposta des de feia temps.

Estavem aplegant a l'edifici on l'educació s'apilava en estanteries polsoses i la informació genètica penjava del sostre davant la mirada de la gent des de tres altures, però això era precisament, el que emnys ens interessava en aquells moments.
Ens el vam creuar... a aquell que mai havia volgut mirar als ulls i del qual acabaria aburrint-me (encara més si cap) en la meua perfecta experiència:

- Ens les han donat a tots els de classe
- (Tu que sabràs)

I no vaig voler creure'l perque sabia que, al igual que jo, ell no em tindria en compte, i se'm va passar pe'l cap un 'jo' al país suec sense saber que fer... uff... per què vaig escriure Hudding a la solicitud?
Entrem, nerviosos, una fulla penjada en horitzontal a un cristall dibuixava una taula amb noms, cognoms, universitats, il·lusions i futurs:

ESBRÍ SENAR, ÓSCAR - HAMK - 6 MESES*

Respira, un somriure se'm va dibuixar en la cara, però no sabia si del tot havia d'estar feliç. Encara que no havia sigut aquell el meu desitg principal sabia que ja tenia un peu a l'altra punta del continent, no de la forma que jo volia, però el meu nom, en penúltima posició de la llista em feia pensar que havia sigut suficientment afortunat per a haver sigut assignat a und estí. A més, aquells dos que m'acompanyaven, se'n anaven on jo haguera volgut compartit el meu futur, però m'alegrava per ells, ja que si havia d'haver algú que se n'anara allà, millor que foren ells dos.

I vaja dos! Amb els que vaig compartir un trocet d'estiu i molts bons moments al llarg dels tres anys com a projectes d'ambientòlegs, sobre tot amb ella, qui sap si perque sempre haviem estat prop, però és algú especial entre les fulles del diari de l'estiu del 2005 on joves de tota la comunitat erem repartits a les nostres universitats.

Tornant a la llista, aquella estrela al costat del meu nom no podia significar una altra cosa: Neu, per la forma, i Lepaa, per l'anglés.

Moltes coses han canviat des d'aleshores,
mai vaig pensar el que se'm venia damunt,
mai vaig pensar amb qui me n'anava,
mai vaig pensar que faria allà.

I tots aquests mai-vaig-pensar que no van buscar-se resposta en aquell moment, es van repetir a la matinada d'un 12 de gener, pel passeig de l'Alameda, després de despedir, de nou, a una visitant del país dels llacs i de la neu.